Grup de lectura
Aielo de Malferit vist per Mariló Sanz Mora
El Micalet parla de llibres ha conversat sobre la novel·la En primera persona
Vam estar acompanyats per l’alumnat de l’escola d’adults d’Albal. Havien llegit la novel·la i van participar activament en el col·loqui.
Trencaclosques de peces inventades i peces reals de tradició oral i història rescatada dels arxius
Mariló Sanz Mora va ser presentada com a mestra de Primària, diplomada en llengua i literatura castellana i francesa, a més d’habilitada en valencià i Audició i Llenguatge. Ha treballat a Ontinyent, Agullent, Xàtiva, Banyeres de Mariola. Actualment fa de logopeda al CEIP Elías Tormo, d’Albaida.Col.labora en un bloc educatiu
http://lacasetaespecial.blogspot.com.es/ i ha publicat els contes infantils:
Robert i Cecilia, Les Perdiuetes, La Valenta Raboseta, La Balladoreta, El pollastre de Nadal, La llegenda de la cara del Castell i el recull CAIXA ONTINYENT per a xiquets per a celebrar els 125 anys de l’entitat bancaria. Per a la gent de Secundària, Contes pel mòbil. De tant en tant fa animacions lectores en col•legis i biblioteques. D’això hi ha un llibre Això va anar i era…
Des de l’any 1988, és coautora d’articles al voltant de la història local d’Aielo. Ho podeu trobar al blog http://historiadeaielo.blogspot.com.es/. També cal destacar en aquest apartat Això va anar i era, una recopilació d’activitats d’animació lectora fetes a la biblioteca d’Aielo, així com AIELO DE MALFERIT, IMATGES DE VIDA, o Malnoms d’Aielo de Malferit.
Encara hi ha un altre aspecte, el de viatgera. Un altre blog: http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/ i una secció al Vilaweb.
Ara mateix està fent la promoció de ENTRE DOS MONS, la seua segona novel·la, editada per Nova Casa Editorial
En fi, una dona amb moltes ganes d’escriure i d’agradar.
A continuació vos oferim el text que ens va dir l’autora:
Un poc sobre EN PRIMERA PERSONA
M’agraden les tradicions i el passat, i esta novel•la és la conseqüència. “En primera persona” és una història plena d’històries ambientada a primeries del segle XX, és un trencaclosques format per peces inventades i peces reals de tradició oral i història rescatada dels arxius escrites amb dosis de misteri i intriga.
En primera persona és un homenatge a les arrels, a eixe passat oblidat i per a moltes generacions desconegut, i també és homenatge als veritables protagonistes que han viscut alguns dels fets relatats. És per això que la novel•la inclou personatges reals, amb noms i cognoms, (o malnoms) que es barregen amb altres fruit de la imaginació. I així com la tasca de l’autor és fer conviure realitat i ficció, el joc lector és endevinar què hi ha de cert escrit i què no ho és.
El que està clar és que tots es mouen per un escenari, Aielo, el meu poble, i el vaig triar simplement perquè és el que més conec. I encara que aparega la seua gent i els seus carrers, molt del que es conta pot passar en qualsevol altre, perquè parla de tradicions, que dalt o baix, de poble a poble, poc canvien; també narra històries senzilles o extraordinàries però que passen simplement per viure. I si conec “un poc” el meu poble Aielo no és simplement perquè és on visc, és perquè tinc investigada la seua història i tradició. Des de fa molts anys, l’amiga bibliotecària i arxivera d’Aielo i jo, rebusquem en arxius i fem entrevistes a la gent gran que tot ho sap. Molta d’esta informació està publicada en llibres de festes o en revistes d’història comarcals, i és la que en part fa de fons de la novel•la. M’abellia rescatar el fruit de tant de treball, ara guardat a les prestatgeries i donar-li altre format i així que arribara a més gent. És tot un passat, són unes vides anònimes però totes juntes configuren la història total. Agafant esta història i estes tradicions i novel•lant-ho, s’arriba a més gent. I així és com persones que no es paren a llegir un article perquè pensen es pot resultar pesat i el descarten automàticament, si que ho lligen quan el mateix contingut està “camuflat” entre tot l’entramat de la novel•la, enmig d’històries dolces i no tan dolces.
I és que quan s’escriu una novel•la hi ha dos parts fonamentals, una és buscar una trama i altra és situar-la en el temps posant-li un fons. Jo esta segona part la tenia fàcil… només buscant en l’ordinador. També he utilitzat altra informació extreta per altres investigadors i que volia traure a la llum, especialment m’agradava un document d’un roder d’Aielo del segle XVI i una poesia de l’any 10, que un amic em contà. I és que són moltes les referències escrites i orals que es necessiten per poder configurar un escenari i ser fidel a la realitat… Jo tenia molt, al final, amb tanta informació, la complicació era coordinar-la, així que vaig decidir fer un trencaclosques adaptant i inventant. I va ser un joc crear moltes peces i anar encaixant-les com un puzle. Tots els personatges principals són inventats i el que els passa també. I comença amb la peça de l’assassinat, és l’inici del segle XX, l’any 1901 i alhora que una persona mor altra naix. La novel•la gira al voltant d’este fet i és l’excusa per mostrar la vida en la primera part del segle XX tan allunyat ja en el temps. I mostra gent, i mostra tradicions, mostra maneres de ser.
A la novel•la es parla de molts temes: del canvi de segle, l’any 1901, també sobre l’ofici de metge o campaner, sobre la vida sota el domini del marqués o les condicions socials dels poble, es parla sobre la vida dels roders que encara aleshores existien… també de tradicions com la matança del porc, la nit de vetlla, els treballs de camp…i tot, basat en documents d’arxiu o orals.
Potser, la novetat o el que la fa diferent a la resta de la majoria de les novel•les, és que s’hi mostren diferents perspectives d’una mateixa situació utilitzant la primera persona per contar-ho. Pense que la primera persona és la veu que més sap i també crec que quan s’escriu en primera persona el lector se sent més identificat, i així amb esta premissa deduïda pensant com lectora, he volgut plasmar la veu dels protagonistes principals, he volgut que expressaren fidelment el que viuen i el que senten i així després els lectors, sabent el punt de vista de cadascú, ja poden opinar.
He volgut acompanyar estos relats personals amb la figura d’un narrador que escriu des de la perspectiva actual, amb una lletra diferent, i és qui porta el fil de la història i que també, arribat el moment parla en primera persona contant sobre ell mateix; i també hi ha altre narrador que va recordant com eren aquells anys.
Al primer colp d’ull esta mirada personal de cada personatge des de diverses perspectives pot resultar xocant i fins i tot marejar, també perquè la novel•la no està escrita de manera lineal. Però tot és intencionat. És més fàcil fer una novel•la amb estructura clàssica que este tipus de novel•la amb peces diverses que s’han d’encaixar de manera estratègica per a no desvetllar abans d’hora. Volia trencar la meua rutina diària, sempre envoltada de xiquets i xiquetes als quals se’ls ha de donar tot molt detallat, tot molt pautat… M’abellia fer ficció d’un assumpte que no fóra un relat infantil. Volia encarar-me amb un públic adult que es parara a pensar, al que no tinguera que explicar. Encara que facilita la lectura el fet que cada capítol siga com un microrrelat amb “quasi” independència pròpia.
Això és “En primera persona”: una novel•la on hi ha un poc de tot i en xicotetes dosis per a no cansar. Hi ha un poc d’història, un poc de tradició, un poc d’alegries, un poc de penes, un poc de desesperació i d’angoixa, un poc de tranquil•litat, un poc de passió i molt d’amor, amor entre persones, amor als arrels, amor a un poble…
L’últim detall que no vull deixar de dir és sobre l’editorial. Sóc responsable del contingut però no de la forma, del que està escrit, però no del format i de la correcció ortotipogràfica, perquè en este apartat, l’editorial és qui ha tingut tota la paraula. Per sort l’editor si que em va fer cas en la portada. La foto pertany al fons de la biblioteca. És molt representativa perquè estes dos dones, de qui sé nom i cognoms, semblen estar en conversa, i la conversa es també part important en la novel•la.
Gràcies per obrir-me les portes del Micalet, gràcies per convidar-me a la tertúlia… és un honor, un plaer, formar part del llistat lector de “Micalet parla de llibres” que inclou autors molt importants. I gràcies per llegir la novel•la. “En primera persona”, com qualsevol relat, va nàixer quan va ser escrita però va fent-se gran cada vegada que es llegida.
Normes d'ús