Grup de lectura
Crònica documental de Manel Alonso
Intervenció de l’autor en El Micalet para de llibres
Un col·loqui sobre Els somriures de la pena en què l’autor parlà de Pouet i del seu univers literari, de com ha fet una crònica d’una generació i uns costums que córren el perill de desaparéixer si no s’escriuen, si no es fixa la seua memòria. Un recull d’històries suggestives on encara ens podem reconéixer algunes persones però que està pròxim a finir. En definitiva, Els somriures de la pena és un mosaic del segle XX.
Vaig treballar amb material sensible que em coïa en les mans
Tornar
Tornar és la paraula amb la qual òbric la meua primera novel•la, La maledicció del silenci, publicada l’any 1992 per l’editorial Camacuc. I no és una aparició casual en la meua obra, tant narrativa com poètica. Ja que el retorn al passat per a reconstruir-lo amb nous i vells elements forma part de la meua manera de fer i d’entendre la literatura.
Aquell tornar encapçalava una frase que ha esdevingut fonamental per a entendre la majoria dels llibres de narrativa que al llarg de quasi tres dècades he publicat. «Tornar a Pouet i a cada pas retrobar imatges i figures d’un espai estimat: els carrers empedrats, rectes i estrets, les façanes emblanquinades amb calç, el ponent negant la vila, el llevant portant la pluja…». Quan em pose a escriure, el meu retorn sempre té una mateixa destinació, Pouet, un espai viu que en cada llibre creix, un espai que he construït amb elements de la meua memòria i de la cultura popular. Pouet és una reducció a escala de l’univers.
Aquesta manera d’emprar materials com ara els records i la cultura popular barrejats amb altres elements conforma un estil, una manera de fer en la qual em sent d’allò més còmode.
Així i tot, a pesar d’aquest inici tan clar i contundent, trobe que el públic lector, eixa minoria que de tan immensa els escriptors valencians no sentim ni el seu alé, no va reconéixer la declaració de principis que contenia la frase, no va veure l’aparició del mite de Pouet i pocs van entendre, segurament per culpa del mateix autor, aleshores un xic de Puçol amb més pretensions que destresa amb la ploma, la barreja de la qual vos parlava.
El lector ho va endevinar i entendre dues novel•les i un llibre de contes més tard, amb l’aparició del recull de relats Els somriures de la pena, publicat per Onada Edicions el 2011.
Aquest llibre, amb un títol que és un oxímoron, em va tindre entretingut anys i panys. Vaig fer i refer els relats, vaig pensar i repensar la seua organització interna. Li vaig pegar tantes voltes que al final, tal com algun crític assenyalà, el recull semblava una novel•la fragmentada. A més, puc afegir que les hores que li vaig dedicar van ser un temps que em va ajudar a créixer com a narrador i a madurar com a ésser humà.
Aquest no és un llibre que m’ha fet feliç, ja que vaig treballar amb material sensible que em coïa en les mans. Em va costar un gran esforç agafar un to que em deixara satisfet en cada conte. De vegades una certa ràbia, un cert afany de venjança se m’apoderava, i he de confessar que fins i tot durant el procés de correcció de les galerades vaig estar anivellant el to, reduint la càrrega dels adjectius.
És un llibre que vaig escriure per a gent que ja no estava, entre línies hi ha missatges personals destinats a ells.
És un llibre que parla de gent bona, humil i treballadora que es va sentir atrapada i arrossegada per unes circumstàncies històriques que els van sobrepassar, narra escenes de la vida d’aquells pobres desgraciats que amb els collons entropessen.
Hi ha qui torna per a fer les paus amb el passat. Tornar sempre és un exercici complicat, dolorós, necessari. La distància fa que allà on un dia hi havia llàgrimes hui s’esbosse un somriure, però, vés amb compte, sempre és un somriure que oculta l’amarga paradoxa del viure.
M’agrada visitar el passat, potser per això m’he convertit amb el pas del temps en un escèptic pessimista.
MANEL ALONSO I CATALÀ
Normes d'ús