logo_intersindical

Intersindical Valenciana > Cultura > Exposicions

David Marqués presentà El silenci no existeix

02/02/2017 | Dolors Jimeno

Un exposició amb llum i mar, paisatges i calma


Un apropament subjectiu i sensorial al paisatge de Carmen Romeu

El silenci no existeix és el títol del conjunt de pintures que ens va portar l’artista Carme Romeu i que vam inaugurar ahir. La presentació corré a càrrec del llicenciat en Belles Arts, Màster en Producció Artística, doctorando i artista premiat David Marqués que va dir aquestes paraules:

EL SILENCI NO EXISTEIX
Bona vesprada i benvinguts totes i tots ací presents. La nostra assistència es deu a un acte cultural que la Intersindical valenciana té el plaer d’acollir per al delit de qualsevol espectador. Es tracta d’un esdeveniment expositiu on Carmen Romeu, a qui també agraïsc la confiança dipositada en mi per a fer aquest preàmbul, ens presenta la seva última producció pictòrica que, a mode de reflexió lírica i conceptual, o, si volem, de desembocadura d’una llarga trajectòria plena de necessàries inquietuds plàstiques, queda compendiada sota un mateix títol: El silenci no existeix.
I, certament, no existeix en la pròpia naturalesa o, almenys, no en aquella que nosaltres coneixem a causa de l’aproximació sensorial que ens confecciona la seua materialització, un apropament que es limita a les experiències que amb ella hem compartit, en la mesura que ens ha deixat percebre-la.
A pesar d’això, l’assimilació del silenci resulta indispensable si volem concebre el so, com a contrapunt ineludible i, en certa manera, antagonista. El silenci, a pesar de la seua inexistència física en el món que habitem, està present conceptualment i forma, junt amb el so, una dicotomia reciproca que es retro-alimenta, donant pas, així, no únicament a la sonoritat, sinó, a més a més, a la infinitud de les articulacions sonores que depenen tant d’eixa sonoritat com de l’esmentat silenci, a la bellesa del que anomenem composició.
Mark Rothko ja deia que «Per a l’artista, hui no pot hi haure ni conformisme ni engany.»1 I també que «La desgràcia de la lliure consciència és que no pot descuidar els mitjans per a justificar les finalitats.» Sabem que la pintura sempre arranca d’allò substancial, d’allò que forma part del nostre entorn i de l’individu que l’habita. Podem parlar, si ens ve de gana, del paisatge o bé de la incommensurabilitat inherent a ell que sempre ha mantingut el misteri de la llunyania i ha desafiat la ment del subjecte contemplador. L’artista, per la seva part, al llarg dels segles, ha tractat de retenir-lo dins dels límits d’un bastidor, i també de paralitzar el temps que transcorre contínuament, en un intent de comprensió d’allò que sempre ens supera i que es, en definitiva, transcendental. Naturalment, aquest intent no podem qualificar-lo de fracàs, ja que, deixant de banda la impossibilitat que suposa empresonar l’essència infinita d’un paisatge en un simple enquadrament, sí que ha permès enregistrar diferents tipus d’aportacions plàstiques a una problemàtica insolucionable i ha possibilitat part de l’evolució pictòrica que ens ha fet arribar on som hui.
Ara vivim una etapa d’incertesa generalitzada on les creences ja no suposen cap pilar sòlid, en absolut, i l’art, lògicament, absorbeix aquesta situació pròpia d’un món que ja ha passat de l’estat líquid –tan popularitzat per Bauman- a l’estat gasós on res es manté. Amb la qual cosa, l’únic que ens queda som nosaltres mateixa i això suposa, al món artístic, l’acceptació i el creixement d’una subjectivitat, la necessitat de creure en el nostre treball; tanmateix, Rothko ja insinuava que amb la pròpia obra ú no te més remei que ser honest. Significa també tenir en compte la història de la pintura i a tants
1 ROTHKO, M.: La realidad del artista. Filosofías del arte Editorial Síntesis, Madrid, 2010, pp. 48-49.
pintors visibles o invisibles a dia de hui. Ho dic perquè en un passat no massa llunyà trencar amb tot allò establert era la innovació, trencar amb l’acadèmia, amb la pintura de gènere o amb el respecte al material utilitzat, entre altres coses; trencar sense considerar res del que hi havia. Però en el moment en que la excepció es converteix en norma, aquesta acció rompedora perd tot el sentit i, al final, en el nostre cas, l’únic que sabem que roman és la pròpia pintura i el temps-jutge, que s’encarregarà de preservar-la o de sentenciar-la.
Tant és així que Carmen Romeu, al segle XXI en què ens trobem, segueix pintant paisatge, un apropament subjectiu i sensorial al paisatge –naturalment- actualitzat, perquè el que fa no és la simple representació d’un paratge, sinó, més bé, una obra pictòrica, amb tots els valors que això comporta. El motiu podria ser qualsevol, o ha de ser, precisament, una qüestió íntima que l’artista vulga transmetre perquè, al cap i a la fi, la pintura és per a ella, com per a tots els que ens dediquem a l’ofici, una necessitat, sinó, no hi hauria explicació possible per a la supervivència d’una cosa tant primitiva al llarg dels segles, present des del principi de l’esser humà i passant per tants intents d’assassinat a mans de crítics i teòrics que tracten d’assimilar-la, lícitament, des d’un punt de vista extern.
La producció plàstica de Carmen, absorbeix els seus precedents i, a la vegada, assimila també, des dels sentits més profunds, l’entorn natural que ens arropa. Enfrontar-se al buit del llenç sembla per a ella una nova oportunitat amb la que descarregar les empremtes d’una emoció transitòria, del plaer, no únicament visual, sinó també tàctil, olfactiu i auditiu. La pintura dansa inquieta en la superfície bidimensional, en un moviment reverberant més propi de simular la vida i el transcórrer del temps que la representació paisatgística mimètica. L’obra de Carmen Romeu és un registre sensorial d’un moment concret, instant irrepetible on es fonen el vent, la pols, la vegetació, la vida i la mort en un cromatisme suggerent i una força gestual que reafirmen la seua postura davant la creació artística. Tant els sentits com la respectiva aproximació pictòrica a aquests manquen d’innocència. La ingenuïtat i l’amabilitat la deixarem per a la decoració.
Sense res més que dir, us convide a gaudir del paisatge.
DAVID MARQUÉS

Següent següent anterior Anterior


Deixa un comentari





Normes d'us: Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana. / No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes. / Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles. / Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.


El més recent