Ressenya de David García sobre la passada sessió del grup de lectura i de la novel·la
El passat dimarts 23 de gener tingué lloc en la Societat Coral el Micalet la presentació de la novel·la Estribord, escrita pel periodista i assagista Adolf Beltran i publicada en 2015 per Balandra Edicions.
La narració s’estructura en 18 capítols que porten per títol una sola paraula
Al llibre abunden les referències a Moby Dick, i és precisament el record difús d’una balena al voltant del Mercat Central de València el que, a mode de mite fundacional, enceta i dispara la història. Per altra banda, s’estableixen paral·lelismes (a voltes vertaderes equivalències) entre els casos simultanis de corrupció en València i Washington, tots dos desvelats en els últims anys. La història gira entorn a eixes localitzacions; la física dels fets ocorreguts en Washington i la vinculació mental del protagonista amb la seua ciutat natal i residencial, València.
El protagonista, Jeremies Bosch, és un arquitecte que acaba d’eixir d’un tractament mèdic als Estats Units. Durant la seua estança a Washington té lloc un homicidi en l’hotel en què s’hostatja, de manera que es veu forçat per les autoritats a restar en el país més temps del previst. L’homicidi prompte s’ataülla com a punta de l’iceberg d’un cas que suposa tràfic de drogues i corrupció dels poders públics.
Els lectors d’Estribord som dipositaris no només de les reflexions que al protagonista susciten l’operació policial i els desgavells polítics a cada banda de l’Atlàntic, sinó també de l’estil de vida nord-americà d’una gran ciutat: l’arquitectura colossal, les grans avingudes, els cafés d’Starbucks, l’anonimat, els expenedors urbans de diaris…
La narració s’estructura en 18 capítols que porten per títol una sola paraula i tenen una extensió mitjana de 7 pàgines; són compactes i complets en el sentit de què fan avançar la història en una direcció determinada, sovint ja apuntada pels títols-tag.
La novel·la té un gust poètic a voltes kafkià. Es tracta d’un home que està lluny de sa casa, immers en un cas que li esdevé fortuïtament i contra el pronòstic desitjable per a qui acaba d’eixir d’una malaltia greu. La primera persona del relat s’interromp només amb les intervencions en estil directe dels seus interlocutors, bé siguen valencians familiars i col·legues de feina amb qui parla per telèfon, o bé americans relacionats amb el cas policial i personatges anònims (d’hotel, carrer, metro…). La història transmet cert desassossec de saber-se observat i en perill pels “roïns”, i alhora sota un control per part dels “polis buenos” que no està clar que li siga tan favorable.
Després de la presentació del llibre per part de l’autor, s’encetà un col·loqui que s’allargà durant dues hores. Part del comentaris que suscità el llibre van girar entorn a la importància de l’arquitectura i l’urbanisme, no només com a espai on es desenvolupa una societat sinó també com a articulació i reflex d’un poble.
A propòsit de la memòria històrica a través de l’arquitectura, l’autor Adolf Beltran va insistir en què no es tracta de frenar el canvi sinó de permetre’l amb trellat. La remodelació d’espais ha de tindre en compte la significació històrica del que allà hi ha o hi havia abans.
A casa nostra, un cas de nefasta gestió urbanística fou el derrocament del Palau de Parcent per a construir un edifici monolític i gris, hui en dia bloc de pisos. No fou valorat el patrimoni que constituïa l’antic i gran Palau del segle XVIII, el qual va albergar la Societat Coral el Micalet des de finals del segle XIX, entre moltes altres institucions.
No obstant els innegables despropòsits arquitectònics duts a terme en València, o precisament per això, en el col·loqui també es va mencionar una època daurada pel que fa a l’urbanisme i arquitectura de la ciutat. Va ser a finals del segle XIX, amb l’entrada del modernisme, quan es van construir destacats edificis públics de València com el Mercat Central, el Mercat de Colom i l’Estació del Nord.