Les cares de la violència contra les Dones

18 / 07 / 2016 | Macu Gimeno

Quan escric aquestes línies, encara no sabem si tindrem nou govern o anem a la tercera ronda d’eleccions. Però no vaig a entrar en anàlisi política ni a lamentar l’absència de pacte d’una esquerra que sembla desmembrada. No, hui vaig a parlar d’eixes violències que patim les dones, més de la meitat de la població. Seguiré fent-ho -com moltes de nosaltres- perquè si no ho fem, ningú ho fa. He de recordar la vergonya dels 26 segons dedicats a aquest tema pels “candidats” dels partits polítics en el debat? Encara que en major o menor mesura, amb més o menys propostes, els programes electorals tracten temes d’igualtat o contra la violència masclista, la realitat és que cap dona encapçala candidatures i l’anhelada igualtat -ni tan sols l’assassinat de dones per ser-ho- no és un tema d’interès social, i per tant, tampoc d’uns candidats que han de guanyar-se el vot del públic.

Cal revisar tots els àmbits, treballar des de l'educació, la prevenció, l'assistència i reparació

Dóna esgarrifances veure els llistats de les dones i criatures assassinades a les mans d’homes masclistes. És angoixant haver de fer el recompte, cercar els seus noms per a salvar-les de l’anonimat. Sents ràbia i impotència llegint les notícias i veient que havien demanat ajuda i la societat i l’estat, que hauria de ser garant de la seua vida, les ha deixades a soles. Setanta dones cada any són assassinades en aquest estat que es diu democràtic. Edat? Doncs, enguany portem des d’una bebè de 17 mesos a una dona de 80.

La majoria assassinada per la seua parella o expareja; unes altres per agressions sexuals o assassinades pels seus fills. Més de 1.100 dones són violades a l’any, o més bé, interposen denúncia per aquesta violència. Moltes violacions no es denuncien.
Hi ha moltes dones que ingressen a l’hospital i de les quals després no sabem res més.  Que han estat víctimes d’una pallissa i després moren. És molt difícil recuperar eixa història. El govern del PP disfressa les estadístiques per a dir que són menys les víctimes quan en realitat són més.

L’estadística oficial només comptabilitza aquelles dones assassinades a mans de la parella o l’ex parella. En Intersindical comptem totes aquelles que han estat víctimes de la violència masclista. Com es pot dir sinò l’assassinat d’una dona a la qual han violat? O les dones prostituides, les quals pateixen estigma inclús després de mortes?  També les víctimes col·laterals, com les xiquetes que moren a mans dels pares per a fer mal a les mares són víctimes de la violència masclista.

Cal recordar la desprotecció de les víctimes d’agressions masclistes, les dones i les seues criatures i entorn afectiu, agreujada cada vegada més amb les retallades en recursos especialitzats en violència de gènere, en prevenció o educació. La única campanya del govern del PP anima a denunciar a les dones en situació de maltractament amb el lema “hay salida”, quan la realitat és que les deixa abandonades davant una justícia que actua en contra d’elles i les lleva la custòdia de les criatures si s’atreveixen a denunciar.

Però malgrat la brutalitat dels feminicidis -assassinats de dones per ser-lo-
aquesta no és l’única violència que patim les dones. En una societat patriarcal on se segueixen perpetuant els rols i estereotips (home encarregat del treball remunerat, dona dels treballs de cures de les persones), les desigualtats de gènere són violències en totes les seues formes, des del llenguatge que ens invisibilitza, a les agressions sexuals, la cultura i mitjans de comunicació que transmeten imatges sexistes, la invisibilització en els continguts educatius i acadèmics, la feminització de la pobresa, la tracta de dones i xiquetes per a l’explotació sexual… la igualtat real i efectiva continua sent una utopia en tots els àmbits.

Cal mirar, per exemple, el món laboral, on es manté la bretxa salarial de gènere en tots els nivells de formació, tipus de contracte o jornada. Al País Valencià, les xifres oficials parlen d’un 25,5% menys de salari percebut per les dones respecte als homes. Si al conjunt de l’Estat ha hagut un increment del 0,7 % en els salaris, a l’autonomia valenciana els de les dones han baixat un 2,3%, la xifra més alta de tot l’estat espanyol.
Mentrestant, reflex de les diferències salarials, les dones cobren de mitjana 421€ menys que els homes, sempre segons dades oficials.

Tanmateix les recomanacions de Nacions Unides al govern de l’Estat,  les retallades en igualtat els últims anys han estat del 20,9% i d’un 10,92% en prevenció de violència de gènere. Això, afegit a la suspensió de l’ampliació del permís de paternitat a quatre setmanes (recentment ampliat a 6 setmanes pel Govern Valencià per al personal al servei de la Generalitat Valenciana), unit a la falta de serveis públics com a escoles infantils de 0-3 o d’atenció a persones en situació de dependència,  han agreujat la situació de desigualtat de gènere, ja que el treball de criança i cura de les persones segueix recaent en les dones, que s’enfronten a la precarietat laboral amb més treball a temps parcial i salaris i pensions més baixos que els percebuts pels homes. Múltiples jornades de treball que afecten negativament el seu desenvolupament personal i incideix en la seua salut. Més violències masclistes.

Podem comprovar que la igualtat de gènere és una matèria pendent. Aquesta societat patriarcal ens continua relegant al paper de mares o objectes sexuals. Podem veure-lo en tots els contiguts publicitaris, al cinema… les dones continuen tenint el paper de mares o objectes sexuals, subornidades als homes, que són els protagonistes “importants” de la història.
Les dones quasi no apareguem -per exemple- als informatius, i si ho fem no són les protagonistes. Apareguen només amb el nom, sense res més, ni tan sols la professió.

Falta d’interés polític, retallades, desídia institucional o insuficients minuts de silenci, a la ridícula partida pressupostària com els dos milions per a la lluita contra la tracta d’éssers humans, s’uneix la insuficient dotació per a prevenció, assistència i reparació de les dones en situació de violència, la qual cosa ha comportat un degoteig incessant d’assassinats davant la passivitat del govern.
Però és l’únic responsable? No, en absolut. Responsables som totes les persones que ho permeten. Que donen l’esquena. Que callen davant les agressions. Que no donen importància a les desigualtats de gènere. Que pensen que aquest tema -el dret de les dones a una vida sense violències- no va amb elles.


Les violències contra les dones en totes les seues formes han de ser una qüestió d’estat i això vol dir que govern i oposició tinguen interés prioritari en aquest tema,  per damunt de tot. Amb mesures urgents i a llarg termini, amb dotació pressupostària. Cal revisar tots els àmbits, treballar des de l’educació, la prevenció, l’assistència i reparació integral. És necessària una formació especialitzada de tot el personal que participa en el procés.

Cal garantir la seguretat e integritat de les dones, perquè és el nostre dret.




Deixa un comentari






  • Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana.
  • No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes.
  • Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles.
  • Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.
  • No és acceptable la publicitat i serà tractada com a "spam" o correu no desitjat.
  • Està prohibit l'ús de noms o identitats falses. Cas que es detecte aquesta situatió, el comentari serà esborrat. Així mateix, està prohibit incloure en els missatges o comentaris dades de caràcter personal o qualsevol altra informació que revele la identitat de les persones físiques o jurídiques, especialment relatives a menors d'edat.