La Real Acadèmia de cultura valenciana ha mantés, des de la seua creació, una postura bel·ligerant, però a favor de la unitat de la llengua catalana al País Valencià, amb una coherència i constància només comparable a la de la Societat Castellonenca de Cultura.
Són els anys que ha estat activa la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Cert que «activa» és poc més que un eufemisme si s’aplica a una llei que només ha conegut dos (dos!) decrets d’aplicació en tres dècades llargues de vigència. Tot indica que fou concebuda com una llei ornamental, que cap dels ocupants de la Generalitat ha tingut la menor intenció d’aplicar i molt menys, de desenvolupar.
Vaig llegir al diari Levante-EMV la proposta del Síndic del grup parlamentari del PP la qual instava a que el valencià no estigués relacionat amb el català en el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española.
Les opinions que habitualment llegim a la premsa conformen visions del món emparades en la llibertat d’expressió que es pressuposa en una societat democràtica.
És temps tardorenc, de nous propòsits i de renovació d’iniciatives pendents, potser de tornar a intentar aprovar l’examen de la Junta que quedà pendent el mes de juny passat.
Quan parlem d’equilibrar a tots ens sona molt bé i ens ve la imatge d’una balança en equilibri, el símbol de la justícia, cada plat de la balança està compensat.
Desconcert, perplexitat, incredulitat… somni o realitat? No, no pot ser que tot un senyor conseller d´Educació i el seu staff directiu facen aquest plantejament d´educació plurilingüe. És cert que n´estem ja acostumats al rodillo del PP.
L’esborrany de decret que ha presentat el conseller Font de Mora presenta moltes incongruències legals i de tota mena. Hi ha males definicions de plurilingüisme, porta implícita la derogació de facto del dret dels pares d’escollir la llengua d’educació, etc.
La darrera ocurrència de Font de Mora d’eliminar les línies en valencià a favor d’una suposada distribució igualitària del temps escolar dedicat a les llengües, és antipedagògica. I per explicar-ho començaré manifestant que, si normalitzar l’ús de la nostra llengua en els àmbits socials respon a raons de justícia, la introducció del valencià a l’ensenyament respon, sobretot, a raons pedagògiques.