Pensades
50 aniversari de la revolta: Davall la platja hi ha… les llambordes
Els carrers de França reviuen el Maig del 68, per Miguel Ángel Ferrís / París
A París s’acaba de celebrar un Primer de Maig amb més de dos milers de policies antidisturbis posant el seu bri de pólvora i lacrimògens en la disolució violenta de més de 50.000 manifestants. La vaga intermitent dels cheminots (ferroviaris) col·lapsa fa dos mesos el país. Un moviment d’estudiants en protesta per la creixent selectivitat ocupa les Universitats i es declaren Communes libres a Tolbiac (París 1) i altres facultats. Una onada de confluències de moviments, sindicals i ciutadans va enfosquir els festejos del 5 de maig, quan Macron celebrava el primer aniversari del seu triomf electoral. Una vaga general de la Funció Pública esclatarà el 23 de maig amb una organització, la Intersyndicale sectorial, que ha fet una crida a una contundent mobilització de caràcter unitari.
El carrer sembla ser l’únic escenari que pot aturar les contrareformes regressives
Malgrat aquesta perspectiva, les celebracions pel 50è aniversari dels fets de Maig del 68 no han tingut fins ara un ampli ressò ni una litúrgia nostàlgica. S’organitzen alguns debats i seminaris universitaris on acudeixen més cabelleres grises que gent jove, alguna ruta turística recorre els escenaris de la revolta i d’altres llocs simbòlics com Nanterre aprofiten per celebrar aquells fets però distanciant-se i criticant la seua herència.
Aquesta aparent contradicció descriu l’ambivalència amb què funciona periòdicament la política i el sentit de la ciutadania, que passa d’una elecció presidencial angoixant entre Marine Le Pen i Macron a l’esclafit de les tensions socials, amb els seus aldarulls en el carrer i la conseqüent repressió policial. Com en els vells temps.
Els partits polítics de la dreta i l’esquerra tradicionals –gaullistes/conservadors i socialdemòcrates–comparteixen parcialment les polítiques governamentals i tenen destacats dirigents al front dels ministeris i càrrecs públics d’alt nivell. Hi ha també un Front National en recomposició i un únic partit-moviment, La France Insoumise, que compta poc al Parlament però que pretén representar la ciutadania indignada a la manera de Podemos. Només l’esmicolat i imprevisible moviment sindical –aglutinat en diferents Intersindicals sectorials– i els dinàmics moviments socials (precaris, estudiants, antiracistes, feministes, zadistes, etc.), han sigut capaços de representar en el carrer el contrapés i el fre a les polítiques neoliberals de Macron.
Torna el carrer
El carrer sembla ser l’únic escenari que pot aturar les contrareformes regressives de l’Estat del benestar i d’un mercat del treball que, a colp d’ordonnances –decrets llei d’una fermesa sense precedents en les negociacions sectorials– i repressions de les protesta pretén imposar el nou empereur Macron, aspirant a liderar una Unió Europea assetjada pels nous partits ultraconservadors i neofeixistes i per l’esgotament de les conegudes fórmules de retallades socials pressupostàries.
Les anunciades reformes són en realitat la translació d’unes lleis laborals que, amb el pretext de fer front a la crisi econòmica del 2008, es van implementar inicialment en els països del Sud i la perifèria europea (Grècia, Estat espanyol, Portugal, Itàlia) i després s’han estés a altres països amb sistemes de protecció social (Bèlgica, en 2015, i ara França). Com que les conseqüències de les reformes eren ben conegudes pel sindicalisme i els moviments socials, s’hi ha trobat amb unes respostes implacables i sostingudes.
Els plans governamentals a França s’enfronten als moviments de resistència contra la privatització de nombroses empreses punteres –Air France, La Poste, etc.– i de sectors públics importants –una part del transport públic ferroviari/SNCF, els serveis educatius i d’orientació escolar, etc.–. El Govern Macron ha anunciat la supressió d’almenys 120.000 llocs en la funció publica, el no-pagament del primer dia de baixa laboral per malaltia i un canvi radical en les garanties dels estatuts laborals d’alguns sectors. Del que es tracta al capdavall és d’introduir la precarització progressiva en tots els sectors dependents de la gestió de l’Estat. Però, com diu el conegut eslògan del Maig del 68, acomodat a la situació actual: Sous la plage… les pavés.
Normes d'ús