Davanta la convocatòria de Vaga general a Euskadi el 26-S, reproduïm un document de reflexió elaborat per la Comissió General del sindicat ESK sobre la situació econòmica i les alternatives viables i realistes a la política de retallades dels governs.
Les mesures que els governs prenen davant la crisi ens enfonsen més en la recessió i van en contra de la majoria de la societat. Des d’on hauríem de plantejar la resposta a l’actual crisi?
Les mesures dels governs se centren en retornar el deute públic i controlar el dèficit, oblidant que l’origen del deute a l’Estat espanyol és, fonamentalment, privat i dels bancs, d’empreses i, en menor quantia, de les famílies. Aquestes mesures que, efectivament, no ajuden a donar un sol pas per a eixir de la crisi, busquen infligir una gran derrota de la majoria social.
No podem perdre de vista la crisi econòmica actual té les seves arrels en els anys 70, quan van baixar els beneficis lligats a les inversions productives. Llavors, els grans capitals van buscar altres maneres d’invertir els seus diners. Això, sumat a les immenses quantitats de diners acumulades en els països productors de petroli, va provocar una gran bossa de diners no directament productiu que es va dirigir a l’especulació financera.
En aquestes mateixes dates apareix amb força la ideologia neoliberal, que proposa desregular l’economia perquè la lliure competència assumisca la direcció dels mercats. Després de destrossar diversos països, ara ha arribat el moment d’Europa amb el doble objectiu d’ampliar mercats per al capital privat -sanitat, ensenyament, pensions- i eliminar els drets dels i les treballadores, disminuïnt globalment els salaris i reduïnt-ne la capacitat de resposta.
La nostra via de sortida de la crisi hauria d’apuntar a qüestionar el propi sistema capitalista.
Cal una major participació de la gent en l’elaboració d’un programa social alternatiu, en aquest sentit, iniciatives com l’espai socio-sindical o l’Herri Ekimena / Iniciativa Social de Nafarroa poden ser de gran utilitat, sempre buscant ampliar la unitat.
A més de respostes puntuals als atacs-retalls, acomiadaments, cal elaborar i aplicar un programa social alternatiu. El repartiment dels treballs hauria d’estar en el seu centre. En primer lloc, cal tornar a lluitar pel repartiment de l’ocupació: setmana laboral de 35 hores, reducció de l’edat de jubilació, reinstauració dels contractes de relleu… Però sense oblidar el repartiment de tots els treballs; així, el treball d’atenció a les persones amb dificultats ha de ser repartit, aconseguint que es convertisca en un servei públic essencial i on hi haja una major implicació masculina. En la mateixa lògica, també cal parlar del repartiment del treball domèstic.
Després d’anys de reduir impostos a empreses i persones de rendes altes, les arques públiques semblen no donar per a més. Es parla molt de reduir la despesa i molt poc d’incrementar els ingressos per poder fer front a la crisi
Efectivament, el repartiment de la riquesa és un assumpte central. El problema no és que no hi haja diners: de fet, mai en la història de la Humanitat hi ha hagut tants recursos disponibles. El que passa és que estan molt mal repartits i que s’utilitzen malament, provocant, entre altres, seriosos problemes mediambientals.
Així que és imprescindible una profunda reforma fiscal que grave molt més als que més tenen: increment dels percentatges en els trams alts de l’IRPF, pujada de l’Impost de Societats, reinstauració de l’Impost del Patrimoni…
El sistema impositiu del conjunt de l’Estat espanyol està lluny de la mitjana europea: les classes adinerades no aporten ni de lluny prou i els diners públics dedicats als serveis són clarament inferiors al de la majoria dels països europeus.
D’altra banda, bona part d’aquests diners es segueix dedicant a grans infraestructures (el TAV com a paradigma), nocives per al medi ambient i malbaratadores de diners que podria emprar-se en crear molta més ocupació en serveis.
En els últims anys s’han destruït desenes de milers de llocs de treball a Hego Euskal Herria.
A més de les mesures de repartiment de l’ocupació, un adequat repartiment de la riquesa, que proporcionés molt més diners al sistema públic, podria crear ja moltíssim ocupació en el servei a les persones. D’altra banda, el suport al sector primari, amb vista a avançar cap a la sobirania alimentària, la incentivació de la readequació energètica dels edificis i iniciatives similars, ajudarien a crear ocupació, a frenar el deteriorament mediambiental i a millorar la qualitat de vida de les persones.
I seria possible instaurar la Renda Bàsica de Ciutadania, que al costat de polítiques públiques d’habitatge de lloguer i altres actualment existents, farien que ningú visqués en la misèria ni es veiés en l’obligació de treballar en condicions indignes.