Pensades
País Valencià: el país de les maravelles
Durant anys hem sentit a l’alcaldessa de València, l’expresident Camps, consellers, alcaldes, regidor lloar les polítiques d’esdeveniments il·limitats que, de manera eficaç, efectiva i, en especial, gratuïta, mostraven per tot el paradís valencià.
Com en el conte La Cigala i la formiga, els governants valencians han balafiat els anys de bonança econòmica contemplant la vida des de la terrassa de l’edifici de la Copa de l’Amèrica o des d’un ferrari en el circuit. Les conseqüències han sigut desastroses. A la crisi econòmica que castiga el conjunt de la societat, s’hi afig la crisi provocada per la improvisació, la corrupció i el victimisme servil. No ha eixit gratis, però, ara sí, el País Valencià és amplament conegut: s’ha convertit en un territori en què les meravelles s’acumulen onsevol com a còpies, a diferent escala, de les polítiques faraòniques i fanfarròniques, implantades al Cap i Casal.
Durant anys, la corrupció ha conviscut normalment amb la societat valenciana, fins a ser assumida
Durant anys, la ciutat de València ha sigut la punta de llança de les polítiques d’aparador. L’arribada al poder del tàndem Rita-Lizondo (PP-UV) en 1991 va marcar un camí que, com que va funcionar en l’àmbit local, va ser reforçat des de la Generalitat, en guanyar el PP (1995). Així, hem tingut projectes que buscaven posar “València en el mapa”, però amb una línia d’actuació més pròxima a “això ho pague jo” que amb l’ús sostenible dels recursos necessaris per a la transformació moderna de la ciutat. A la destrucció de l’horta de Campanar, la Punta, Natzaret… han seguit projectes megalòmans com la destrucció del Cabanyal o la ciutat de les Arts, les copes d’Amèrica, la Fórmula 1…
D’aquesta manera, el Cap i Casal ha exercit una perversa influència i no hi ha hagut cap territori que no haja pressionat fins a aconseguir la seua “meravella”. I han crescut les terres mítiques, les places de bous, les ciutats de les llums, de les llengües, de la il·lusió, els aeroports, els circuits, les urbanitzacions insostenibles dels PAI amb camps de golf sens fi…
La metamorfosi valenciana
Amb la desaparició del teixit industrial i de l’agricultura com a motor econòmic rural, s’ha acabat de tancar el cercle viciós en què es troba l’economia valenciana. I tot això adornat amb un victimisme militant que ha barrejat el finançament autonòmic, la falta d’aigua i els transvasaments… Qualsevol element o actuació econòmica, social, cultural del govern central ha servit d’excusa per a evidenciar una suposada marginació de la societat valenciana que desapareix amb tanta celeritat com té lloc l’accés del PP al govern de l’Estat.
I enmig del victimisme, el servilisme que s’ha evidenciat amb la desaparició de les entitats financers valencianes, que han passat d’alimentar les intervencions polítiques de la Generalitat a ser sucursals governades per estratègies econòmiques alienes a l’economia valenciana. Una política suïcida seguida cegament per les principals organitzacions patronals valencianes, que han sigut incapaces d’intervindre i oposar-se a la mort anunciada de l’economia valenciana. Amb això, afegirem una transformació social que ha cregut en el miracle americà en versió valenciana, tots i totes podem fer-nos rics perquè el paradís viu entre nosaltres.
Durant anys, la corrupció ha conviscut amb normalitat amb la societat valenciana, fins a ser assumida com a irremeiable per a créixer econòmicament. Així ens hem familiaritzat dels de vestits de la Gürtel fins al finançament il·legal del PP, mitjançant una trama empresarial que ha colpejat tots els sectors de l’economia valenciana, en especial els lligats amb la construcció. I, de passada, els negocis de Fabra, els casos Brugal, Emarsa, Nóos… tots tristaments coneguts.
Atracar la societat
Però passats els dies de festa, una realitat més dura i real se’ns mostra amb força: arriba el moment de pagar els milers de milions invertits i no hi ha diners. I no sols els crèdits financers. Pràcticament tots els sectors econòmics i socials estan afectats pels impagaments: farmàcies, llibreters, empreses de dependència, escoles i instituts, famílies…
Perduts entre les respostes a la crisi, el govern d’Alberto Fabra ha buscat solucions d’urgència consistents a reduir les partides dedicades als serveis públics i a atracar els salaris del personal al seu servei.
Les respostes dels treballadors i les treballadores dels serveis públics no s’han fet esperar. Cal no esperar, però, efectes immediats. Ens preparem per a una llarga batalla de desgast que durarà mesos: potser fins a les properes eleccions autonòmiques si tenim en compte el calendari de retallades de la Generalitat.
Les treballadores i els treballadors dels serveis públics bastiran un ampli moviment que done respostes i exigisca modificacions i reparació de tot el mal causat.
Normes d'ús