logo_intersindical

Intersindical Valenciana > Cultura > Grup de lectura

Sico Fons visità el grup de lectura

01 / 11 / 2016 | Dolors Jimeno

Vam parlar de la seua novel·la Garbí de Malfiar, de rodamón a joglar


Paraules que va dir l’autor valler

És un homenatge al Tirant lo Blanc d’En Joanot Martorell i el seu esperit aventurer.

A Francesc Antoni Asensio Fons començaren a dir-li Sico Fons a l’escola i així és es seu nom literari. Valler, de Tavernes, ha exercit múltiples oficis, com ara muntador de mobles, collidor de taronja o apicultor. Experiències que ameren la seua literatura. Té publicats diversos llibres, entre els quals L’udol de la sirena i La mort de la sirena (ambdós a Edicions La Xara), narren la seua particular visió del món industrial. Té moltes més publicacions, entre les quals:
Històries de la Vall
El desfici dels herois
Humors agres, que va ser Premi Soler i Estruch

També reculls de relats com ara Parelles o la recopilació d’articles d’opinió Genocidi (in)visible
L’últim llibre és El secret de les abelles (Edicions El Tívoli. 2016).
Altres dels seus treballs, a banda del citat, han estat premiats en diferents certàmens literaris arreu de l’àmbit lengüístic com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, Mallorca, el III Premi Literari de Constantí,Tarragona, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet.
Ha publicat articles en la cartellera Turia, el diari Levante, el Temps, l’Avui, Micro, L’Avanç, Quinzedies de la Safor, Gandia Express, Infosafor o Infomigjorn, La Veu de la Valldigna, El Punt Avui i la Veu del País Valencià.
————————————————-

L’escriptor agafà la paraula per a dirigir-nos aquest text la reproducció de les quals ens ha facilitat generosament:

Obligat és per a mi palesar-hi el meu agraïment a l’escriptora i amiga d’Oliva Irene Verdú, doncs sense ella aquest llibre senzillament no existiria. D’ella fou la idea inicial d’escriure una obra conjuntament que parlara de l’intent, en un marc històric ubicat en el segle XVII, de fer reviscolar el món medieval dels trobadors i els joglars a la València d’aquella època. I d’ella fou, sobretot, la creació del protagonista d’aquesta novel·la que batejà amb el nom de Guilopo de Malfiar i que jo, per motius que no vénen al cas esmentar ara, vaig acabar transformant en Miquel o Garbí de Malfiar.

Per diverses circumstàncies, finalment, Irene no en va poder escriure mai ni una sola línea (llevat del poema inicial que és, aquest sí, totalment seu i havia de servir-nos com a inspiració de la trama). Ella, persona queferosa i generosa com poques, sol tindre una agenda molt farcida i, per tant, no costa gens de creure que no poguera, molt a desgrat seu, embarcar-se en aquest projecte tan atractiu i interessant. Així doncs, si aquesta obra no ha aconseguit el seu objectiu, la culpa n’ha de ser necessària i totalment meua. Quant a l’objectiu que a poc a poc es va anar perfilant, ampliant i potser millorant, no era altre que el d’escriure una novel·la juvenil que acabara convertint-se en un homenatge a moltes i diverses coses. En la meua ment, un primer model: el Quixot de Cervantes (no, si us plau, no em mireu amb eixa cara, que en realitat sóc modest i humil!) i la novel·la barroca tan envitricollada com admirada. Però així com en la famosa i gran obra espanyola, els seus dos protagonistes, Don Quixot i Sancho Panza, s’hi dediquen a fer revifar el món dels cavallers i la lluita contra el mal (un món bèl·lic i agressiu, en definitiva), els meus dos “herois”, Garbinet i fra Jordi de Montpeller, el que fan és, com ja he donat a entendre més amunt, reviscolar el món dels joglars i els trobadors (un cant a la bellesa i la cultura, en definitiva). Tal volta ací, ja trobarem dues visions del món que, més que diferents, arriben a ser antagòniques. La visió dura, conquistadora i militar d’Espanya i la seua mare Castella, i la visió lírica, més burgesa, lúdica i potser més negociadora de l’antiga Corona d’Aragó i Occitània; totes dues —i no és casualitat— terres que acabaren sent conquistades pels seus veïns. Certes vel·leïtats es paguen durament en aquesta vida. Però compte, perquè no s’acaben ací els models que jo tenia en ment, car aquesta obra que teniu entre mans, intenta ser, en menor o major mesura, un homenatge també a moltes més coses i persones. És un homenatge al Tirant lo Blanc d’En Joanot Martorell i el seu esperit aventurer. És un homenatge també a la ciutat de València i el seu regne amb tots els seus pobles i terres; al poble gitano, que ja per aquells temps recorreria les nostres terres; als moriscos valencians, acabats d’expulsar en aquella època; als roders o bandolers, empentats per la injustícia dels poderosos a esdevenir herois quasi revolucionaris o canalles sense escrúpols; a la Valldigna i el seu monestir; als repobladors catalans i mallorquins; als nostres poetes i escriptors, com Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi; a la nostra llengua catalana parlada i perseguida ja sabem massa bé on i com; i sobretot, és clar, a joglars i trobadors catalans o del Llenguadoc, com ara, Bernat de Ventadorn, Raimbaut de Vaqueiras, Jaufre Rudel, Raimon de Miraval, Cerverí de Girona, Guillem de Berguedà, Ot de Montcada, Jofre de Foixà, Frederic III de Sicília, etc. No podem pas deixar que els seus noms siguen oblidats per a sempre. És el meu propòsit també agrair a la meua amiga Rakel Boronat la seua petita aportació. Ella va ser la que, consultada per mi, nomenà tots els capítols del llibre. Moltes gràcies, reina. Vull manifestar la meua gratitud també a l’amic i admirat Miquel Adrover, mallorquí de Campos, el qual, molt amablement, em va corregir els textos dels diàlegs parlats pels personatges de la seua terra que surten a la novel·la. I ja per a finalitzar, agrair a l’editor Eladi Mainar la confiança i el suport que m’ha mostrats en acceptar la publicació d’aquesta novel·la, així com els suggeriments que em dugueren a fer-hi unes quantes modificacions. Ara només em queda esperar que aquesta meua primera incursió en la literatura jovenívola i històrica siga del gust i goig del lector; del jove i de l’adult. Jo —confesse—, bona cosa que m’he divertit escrivint-la. Toquem ferro, doncs.
Sico Fons




Deixa un comentari





Normes d'us: Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana. / No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes. / Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles. / Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats. / No és acceptable la publicitat i serà tractada com a "spam" o correu no desitjat. / Està prohibit l'ús de noms o identitats falses. Cas que es detecte aquesta situatió, el comentari serà esborrat. Així mateix, està prohibit incloure en els missatges o comentaris dades de caràcter personal o qualsevol altra informació que revele la identitat de les persones físiques o jurídiques, especialment relatives a menors d'edat.

Troba'ns al Facebook