logo_intersindical

Intersindical Valenciana > Cultura > Grup de lectura

Vicent Sanchis parla de Cendres de Ternils

19 / 01 / 2017 | Dolors Jimeno

El passat 14 de desembre, Intersindical Cultura tancà la programació anual del grup de lectura amb la novel·la CENDRES DE TERNILS. En la sessió va participar l’autor, Vicent Sanchis, a qui li vaig agrair l’assitència atés que encara està de promoció de la seua darrera publicació, TERRA DE FRONTERA, editada també per Edicions 96. Comptarem amb la presència de l’editora, Dolors Pedrós.


Més avall teniu les paraules que ens va dir.

Ha sigut molt fàcil parlar amb Vicent Sanchis de totes les coses relatives a l’organització d’aquesta sessió des que li vaig escriure per primera vegada, quan encara no ens coneixíem personalment, perquè l’amic Antoni Furió, qui també ha participat en les activitats d’Intersindical Cultura, el dia que parlàrem de Roís de Corella, ens va recomanar el llibre.

Cendres de Ternils ja fa temps que s’ha editat, però nosaltres, d’una banda, programem amb molta antelació i, d’altra, intentem, com ja he dit moltes vegades, pegar una nova espenta al llibre, temps després de l’aparició. També Intersindical Cultura mira d’atendre a una gran varietat de temes i autories, prendre en consideració les recomanacions i estar al cas de les descobertes.

Vicent Sanxis (Rafelguaraf, 1955) viu a Carcaixent des de 1981. Personal de les Corts Valencianes com a transcriptor corrector del Servei de Publicacions. Li agraden molt els temes històrics, geogràfics, toponímics, etnogràfics, etc. i fruit d’això és l’estudi Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull (1995). Des de 1996 també escriu narrativa i té publicades 7 novel·les. De contes i relats són  uns altres 7, si el meus comptes no fallen.
Per si no és prou, escriu en el seu blog:
http://vicentsanchis55.blogspot.com, Notes de l’exili. Blog sobre Rafelguaraf i la meua obra literària. Quan diu Rafelguaraf, vol dir estudis sobre etnografia, geografia, història, onomàstica…

CENDRES DE TERNILS

A primers de juliol de 1995 vaig tindre la sort que l’Ajuntament de Rafelguaraf em publicara una monografia sobre la seua història local. I he de confessar que en aquells moments vaig estar pensant i pegant-li moltes voltes a què escriuria aleshores, perquè necessitava continuar escrivint. Aquella història m’havia costat quasi deu anys d’enllestir i notava com el cuquet de l’escriptura em punxava a continuar endavant.
Pocs mesos després se’m va ocórrer provar a entrar en el camp de la narrativa, cosa que no havia fet mai fins aquells moments, i per tant necessitava parlar amb alguna persona que m’aconsellara o m’orientara un poc al respecte; algú que tinguera experiència. Així que va ser gràcies als consells d’un gran mestre de mestres: Vicent Pascual, que em va donar alguns consells tècnics o formals, perquè més enllà, com molt bé em va dir “la novel·la l’havia d’escriure jo i això ja era cosa meua”.
Resultat d’aquells consells va ser una primera novel·la de temàtica morisca i algunes més que han vingut després. Perquè encara que vaig pensar que ja no faria més textos narratius, pel contrari, em va venir com una xicoteta allau d’idees entre les quals estava aquesta, que llavors em vaig apuntar de títol provisional com El rector de Ternils, i de seguida entendreu el perquè.
El cas és que en un moment donat alguns amics, lectors i lectores de Carcaixent, em cridaren amablement l’atenció: “Xe, sempre te’n vas a tractar històries de Rafelguaraf. Mira d’escriure coses d’ací”. I això perquè la majoria de les coses que escrivia les ubicava a Rafelguaraf i pobles de l’entorn més immediat. De totes formes ja tenia escrits sis contes o relats curts relacionats o ubicats a Carcaixent i, finalment Cendres de Ternils, que és la novel·la més llarga que he fet fins ara, que també està situada a Carcaixent perquè Ternils és un despoblat del seu terme municipal.
He de dir que la novel·la la vaig començar en 1999 i la vaig donar per acabada uns deu anys després, encara que fins la vespra de la seua publicació vaig estar fent correccions puntuals. I vos diré que entre altres “consellers” que tingueren l’amabilitat de llegir-la i donar-me el seu parer, hi ha alguns bons amics escriptors com Vicent Pascual, Robert Cortell i Josep Lozano.
Quan se’m va ocórrer aquesta novel·la vaig pensar bàsicament en dos aspectes: que no havia de ser una obra dramàtica i que havia de ser com una metàfora. I és que des de l’inici em va vindre al pensament la novel·la Don Camilo, de Giovanni Guareschi, en què cada capítol és una història un poc independent de les altres i amb una bona dosi d’humor. I un tant paregut volia jo que passara en la meua novel·la, potser amb menys humor, però que cada capítol admetera una lectura com si fóra un relat independent, tot i que ben acoblat al conjunt de la narració i a la finalitat pretesa.
En els aspectes físics, geogràfics i altres, per comoditat m’he inspirat en molt gran mesura en Rafelguaraf (el poble i el terme municipal). Per tant, els qui coneguen aquella zona de Carcaixent que no busquen una correspondència amb l’entorn geogràfic immediat a Ternils. I la història està bastida a partir d’històries puntuals ocorregudes en diversos pobles valencians: Barxeta, Bocairent, Carcaixent, Manuel, Murla, la Pobla Llarga, Rafelguaraf, la Valldigna, etc., i encara més enllà.
En tot cas són coses que he escoltat a diverses persones i en diversos moments. Ara bé, en bastants casos, si no en tots, aquelles històries potser estarien un tant exagerades o tergiversades. I encara que alguns succeïts que es conten poden recordar fets reals, la meua intenció no va ser la de contar uns relats fidels a la memòria històrica, sinó reelaborar-la per a crear una narració que sols és fruit de la meua imaginació; és a dir, l’obra és pura ficció, o, dit d’una altra manera, ve a ser com una pel·lícula i res més.
Al remat no sé si es pot dir que és una novel·la un poc a l’estil García Berlanga, una mena de crònica en què s’esdevenen tot un seguit de fets que passen a Ternils, un poble fictici de la Ribera del Xúquer, durant la dictadura franquista i la transició democràtica. I vull ressaltar sobretot que està plantejada, volgudament, en un to irònic que apareix en bastants dels capítols per tal de reflectir el desconcert que a hores d’ara provoquen les situacions tan absurdes i injustes que s’hi conten, esdevenint l’obra com una narració tragicòmica de la realitat quotidiana de Ternils.
I dir, finalment, que al marge de les lectures que es puguen fer, jo el que he volgut és narrar un poc la meua percepció, desdramatitzadament i desenfafada, de com es vivia en l’àmbit rural valencià durant el règim dictatorial imposat per Franco per la força de les armes.
Vicent Sanxis




Deixa un comentari





Normes d'us: Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana. / No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes. / Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles. / Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.

Troba'ns al Facebook