La valoració de l’abast dels programes d’ensenyament en valencià en el moment actual s’ha de contemplar dins l’evolució, en els últims anys, de l’increment de centres amb un Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) o d’Immersió Lingüística (PIL) i sobretot, de l’alumnat que rep aquesta modalitat d’ensenyament.

Cal advertir d’avantmà que, tot i ser significatiu el nombre de centres que imparteixen aquests programes, la diversitat de situacions que permeten incloure’ls en la relació oficial que publica l’Administració suposa que aquesta dada no explicite amb precisió l’extensió de l’ensenyament en valencià en el sistema educatiu i fins i tot pot ser motiu de confusió. Un centre s’inclou en aquesta modalitat educativa tant si només té afectat un sol grup d’alumnes (per exemple, el grup de tres anys en un centre d’una sola línia que acaba de començar el programa), varis grups, una línia sencera o la totalitat del centre. És a dir, cadascun dels centres comptabilitzats en aquest treball pot escolaritzar en valencià una desena o centenars d’alumnes, mentre n’escolaritza simultàniament en castellà aproximadament els mateixos, més o menys. En definitiva, és el nombre d’alumnes que cursen els seus estudis en valencià la dada més il·lustrativa per saber fins on s’ha arribat 20 anys després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament en Valencià (LUEV).

 

	Centres públics i privats concertats		Alumnat
Curs	Primària	Secundària	Primària	Secundària
94/95	511	86	55.981	8.546
95/96	559	99	63.790	10.487
96/97	603	118	72.400	14.013
97/98	622	138	80.615	17.113
98/99	634	177	88.151	21.747
99/00	644	193	96.171	25.247
00/01	650	213	102.250	30.320
01/02	655	222	106.528	30.891
02/03	671	241	112.164	35.133

Font: Conselleria de Cultura i Educació. Generalitat Valenciana.
  

Educació Infantil i Primària

Com es pot veure al quadre, durant el període estudiat, en Educació Infantil i Primària, cada curs es produeix un increment menor que l’anterior de centres que apliquen un Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) o d’Immersió Lingüística (PIL), excepte enguany. La seqüència és aquesta: 48 nous col·legis de 1995 a 1996, seguit de 44, 19, 12, 10, 6, 5 en 2001-02, i 16 en aquest curs, amb un lleuger reviscolament.

Educació Secundària

En els centres de Secundària l’increment ha estat major cada any en el primers quatre cursos: 13, 19, 20, fins a 39 en 1998-99, però en el curs 1999-00 es va produir un fort descens del creixement, amb només 16 nous centres, un ritme que s’ha mantingut en els tres últims cursos: en 2000-01, 20 nous centres, 18 el curs passat i 19 en l’actual. En general, el creixement a Secundària respon, per una banda, a que s’ha de donar continuïtat a l’alumnat que finalitza l’Educació Primària, tot i que també s’hi dóna un cert creixement de nova entrada amb alumnat que ha cursat Primària en un Programa d’Incorporació Progressiva i no en valencià.

Més enllà de les dades, cal recordar que la normativa d’admissió de l’alumnat no sols no contribueix a la continuïtat dels programes d’ensenyament en valencià entre un tram educatiu i el següent, sinó que l’entrebanca: l’adscripció entre centres de Primària i de Secundària, sovint no contempla que l’alumnat puga continuar en el programa bilingüe en què s’ha iniciat l’escolarització. Però el problema és molt més greu quan es tracta d’ensenyaments postobligatoris: la diversificació en quatre modalitats de Batxillerat i en nombrosos cicles formatius en la Formació Professional és sistemàticament obviada per la Conselleria a l’hora de planificar la continuïtat de l’ensenyament en valencià.

En tot cas, interessa aclarir que la desacceleració descrita no es produeix perquè s’estiga a punt d’arribar al sostre d’implantació. Veiem què representa l’actual extensió i, per tant, el marge d’actuació que resta.

Conclusions

És cert que l’ensenyament en valencià continua augmentant, però amb una desacceleració que dura ja molt de temps i amb desequilibris notables, el principal dels quals és que dels 912 centres que imparteixen ensenyament en valencià només el 6,25% són centres privats-concertats. La conseqüència és que s’està creant la tendència a configurar una mena de doble xarxa educativa, ensenyament públic en valencià i concertat privat en castellà. Per entendre la importància de la dada només cal recordar que al voltant del 32% de l’alumnat valencià s’escolaritza en centres privats i que aquest percentatge és superior, fins i tot majoritari, en algunes de les ciutats més importants del país. Tot plegat dóna com a resultat que, després de 20 anys de vigència de la LUEV, només estudien en valencia poc més de dos alumnes de cada deu.

No està justificada una valoració triomfalista de la política lingüísca realitzada fins ara pel Govern valencià. Ans al contrari, la perpetua problematització pública de l’ensenyament en valencià —censura del lèxic, dels materials curriculars i d’autors, proscripció de la titulació superior de les universitats valencianes, l’entrebanc a l’extensió dels programes en valencià a poblacions com ara Gandia, o darrerament els projectes per desplegar la LOCE—, la castellanització, acompanyada de la banalització més barroera, dels mitjans de comunicació públics i el bandejament del valencià pel mateix Govern en les seues intervencions públiques i administratives, no poden més que desincentivar i jugar a la contra de la promoció que fan els moviments cívics. No són, precísament, les millors maneres d’atorgar l’especial respecte i protecció que l’Estatut d’Autonomia ordena per a la llengua pròpia dels valencians.

València, 7 de maig de 2003.