Drets
22 de febrer Dia Europeu per la Igualtat Salarial de Dones i Homes
Visibilitzem una injustícia estructural: les dones continuem cobrant menys que els homes pel mateix treball o per treballs d’igual valor. La bretxa salarial no és una casualitat, sinó el resultat de la divisió sexual del treball, la precarització dels sectors feminitzats i la penalització de la maternitat i les cures. Des d’una mirada feminista, exigir igualtat salarial és exigir drets, autonomia econòmica i una vida digna. Sense igualtat salarial, no hi ha igualtat real.
La bretxa salarial és violència econòmica. Les dones no cobrem menys per casualitat, sinó per un sistema patriarcal que infravalora el nostre treball i ens carrega les cures. Igual salari per treball
22 de febrer: quan les dones treballem gratis i el sistema mira cap a un altre costat
El Dia Europeu per la Igualtat Salarial de Dones i Homes assenyala una realitat tan crua com persistent: les dones hem de treballar mesos de més per cobrar el mateix que els homes. Dit d’una altra manera, una part del nostre treball continua sent invisible, infravalorat i gratuït per al sistema.
La bretxa salarial no és un accident ni una suma de decisions individuals. És el resultat directe d’un model econòmic patriarcal i neoliberal que es beneficia de la desigualtat. Un sistema que assigna a les dones els sectors pitjor pagats, que penalitza la maternitat, que normalitza la parcialitat forçada i que sosté l’economia sobre el treball de cures no remunerat. Un sistema que, quan parla de “llibertat”, en realitat parla de privilegis masculins.
Ens diuen que la bretxa salarial existeix perquè “les dones trien pitjor”, perquè demanen reduccions de jornada o perquè no arriben a llocs de responsabilitat. Mentida. Les dones no triem pitjor: ens veiem obligades a triar dins d’un mercat laboral profundament injust, patriarcal i pensat contra la classe treballadora femenina.
Un mercat que penalitza la conciliació, que exigeix disponibilitat total i permanent —masculina— i que castiga qualsevol desviació del model de treballador sense càrregues de cures. Som les dones treballadores qui sostenim el sistema de cures, assumint majoritàriament la responsabilitat dels fills i filles, de les persones grans i de les persones dependents.
Aquest treball, imprescindible per al funcionament del sistema econòmic, no es paga, no es reconeix i no cotitza, però serveix perquè empreses i administracions s’estalvien costos a costa de la nostra salut, els nostres salaris i les nostres pensions. La bretxa salarial no és una disfunció: és una peça clau del model d’explotació capitalista, i només es podrà combatre amb organització, drets col·lectius i sindicalisme feminista de combat.
La Unió Europea reconeix una bretxa salarial mitjana d’un 13%. Però darrere del percentatge hi ha vides concretes: dones que no arriben a final de mes, pensions de misèria, dependència econòmica, impossibilitat de trencar relacions violentes, pobresa amb nom de dona. La desigualtat salarial mata oportunitats, drets i autonomia.
I mentre això passa, assistim a una ofensiva política que pretén desmantellar les polítiques d’igualtat, ridiculitzar el feminisme i tornar-nos a l’esfera privada. Els mateixos que neguen la bretxa salarial són els que s’oposen a auditories salarials, a permisos iguals i intransferibles, a serveis públics de cures i a una negociació col·lectiva amb perspectiva feminista. No és ignorància: és una estratègia.
Perquè la desigualtat salarial no s’arregla amb eslògans, ni amb dies commemoratius buits. S’arregla amb:
• salaris dignes als sectors feminitzats,
• corresponsabilitat real i no retòrica,
• serveis públics forts,
• transparència salarial obligatòria,
• i sindicalisme feminista que plante cara al capital.
Des d’Intersindical Dones continuarem treballant i lluitant per exigir responsabilitats i per recordar que sense igualtat salarial no hi ha democràcia real. I que el feminisme no està per maquillar el sistema, sinó per transformar-lo de soca-rel.
Perquè no volem treballar més per cobrar menys.
Perquè el nostre temps, el nostre treball i les nostres vides valen el mateix.
I perquè la igualtat salarial no es negocia: s’exigeix i es conquista.
Normes d'ús