Drets
3 de desembre: dones, diversitat funcional i dignitat laboral. Més enllà de la caritat, per una inclusió real
Totes les vides compten i mereixen les mateixes oportunitats. Reivindiquem una societat accessible, justa i respectuosa, que veja la diversitat no com un límit, sinó com una riquesa col·lectiva.
Construïm comunitats on totes les persones puguen viure amb autonomia, dignitat i drets.
El 3 de desembre Dia Internacional de les Persones amb Diversitat Funcional, també conegut com el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Aquesta jornada va ser proclamada per les Nacions Unides l’any 1992, amb l’objectiu de promoure els drets i el benestar de les persones amb diversitat funcional i de sensibilitzar la societat sobre la importància d’eliminar les barreres físiques, socials i actitudinals que encara impedeixen la plena inclusió.
Més de trenta anys després, continuem reivindicant allò que hauria de ser una evidència: el dret a la igualtat d’oportunitats, a la inclusió social, educativa i laboral, i al reconeixement de totes les capacitats humanes. Aquest dia ens recorda que la diversitat funcional no és una excepció, sinó una expressió més de la condició humana. Totes i tots tenim necessitats diverses, i la societat inclusiva no és aquella que tolera, sinó la que transforma l’entorn per fer-lo accessible a tothom.
Des d’Intersindical Dones volem retre homenatge a totes les persones que treballen amb alumnat o adults amb diversitat funcional. Ho fem, però, des d’una mirada feminista i laboral, perquè la majoria de qui és dedica a aquest àmbit son dones. Dones que, en molts casos, treballen amb precarietat, amb contractes temporals o sous baixos, i sense el reconeixement social ni institucional que mereixen.
La societat encara tendeix a veure el treball amb persones amb diversitat funcional des de la lògica de la caritat o la vocació, com si fos un acte altruista i no una professió amb alt contingut tècnic, emocional i pedagògic. I, a més, quan qui exerceix aquest treball és una dona, el prejudici s’accentua: se’ns associa al rol tradicional de cuidadores, a la figura de la mare que “cuida per amor”.
Però no son mares, ni cuidadores per compassió. Son professionals formades, que eduquen, ensenyen, acompanyen i treballen per l’autonomia personal i la dignitat. La seua tasca no és suplir el paper de la família, sinó donar eines perquè cada persona puga desenvolupar les seues capacitats i participar activament en la societat.
Treballar amb diversitat funcional és educar per a la llibertat, per a la igualtat i per a l’autonomia. És ensenyar a viure amb plenitud, amb independència i amb drets. I és fer-ho des de la convicció que no hi ha una única manera de fer les coses, que tots els camins porten a Roma, i que cada persona arriba als objectius amb els seus propis ritmes i recursos.
El treball amb persones amb diversitat funcional ja siga en l’àmbit educatiu, social, sanitari o ocupacional és una de les tasques més essencials per a la cohesió social. I, paradoxalment, és també una de les més invisibilitzades i precaritzades. La feminització d’aquest sector ha tingut un efecte doble: d’una banda, ha aportat sensibilitat, empatia i compromís; però, de l’altra, ha servit de coartada per a la infravaloració.
Quan el treball està majoritàriament ocupat per dones, el sistema patriarcal i econòmic tendeix a despreciar-lo, considerant-lo una extensió del treball domèstic o reproductiu. Però el que fan no és cuidar com s’entén tradicionalment: és educar, formar, orientar, intervenir i acompanyar. És generar autonomia, autoestima i poder personal.
I, per això, calen professionals qualificats i reconeguts, amb condicions laborals dignes, amb estabilitat i amb suport institucional. La inclusió real no es construeix només amb bones intencions, sinó amb polítiques públiques fermes, amb recursos, amb formació contínua i amb plans d’ocupació i accessibilitat que siguen coherents i estables.
Les institucions, s’omplen la boca de paraules com “inclusió”, “diversitat” o “igualtat d’oportunitats”, però la realitat del dia a dia és una altra. Encara hi ha aules sense suports, centres ocupacionals amb personal insuficient, famílies desbordades, i professionals sense reconeixement ni eines per fer la seua feina amb dignitat.
L’inclusió d’aparador aquella que es queda en el discurs políticament correcte o en la foto institucional no serveix de res si no va acompanyada de transformació real. Parlar d’inclusió implica repensar el sistema educatiu i laboral des de la base, eliminar barreres arquitectòniques, digitals, econòmiques i actitudinals, i garantir que totes les persones puguen participar plenament en la vida social i laboral.
La veritable inclusió no consisteix a adaptar la persona a la norma, sinó a adaptar la societat a la diversitat. I això exigeix un canvi cultural profund. Necessitem una societat que eduque en la convivència, el respecte i la cooperació, que valore la diferència com un actiu i no com una càrrega.
Per això, cada 3 de desembre, reivindiquem. Reivindiquem condicions laborals dignes per a les treballadores de la diversitat funcional. Reivindiquem més recursos humans i materials per a una inclusió efectiva. Reivindiquem polítiques públiques valentes que no deixen ningú enrere.
I, sobretot, reivindiquem un canvi de mirada: deixar de veure la diversitat funcional com una qüestió de compassió, i començar a veure-la com una qüestió de justícia social. Perquè la dignitat no és caritat, és dret.
La inclusió real només serà possible quan totes i tots administracions, professionals, famílies i societat entenguem que la diversitat és la norma, no l’excepció. I que darrere de cada persona amb diversitat funcional hi ha un equip de dones valentes, preparades i compromeses, treballant cada dia per fer d’aquest món un lloc més just i més humà.
Normes d'ús