Drets
La prioritat del PP no són les persones: és controlar el cos de les dones
La proposta d’Alberto Feijóo d’estendre a tot l’Estat la denominada “llei del concebut no nascut”, seguint el model aprovat a Madrid, no és una mesura neutra de suport a les famílies. És un nou pas en una estratègia que pretén atorgar un reconeixement jurídic i administratiu al fetus, obrint la porta a qüestionar drets sexuals i reproductius conquerits després de dècades de lluita feminista.
Si realment es vol protegir la maternitat, cal garantir habitatge, conciliació, escoles infantils públiques, sanitat de qualitat i drets laborals. Defensar la vida també significa defensar la vida digna de les dones i la seua capacitat de decidir lliurement sobre el seu propi cos.
Els drets de les dones no poden ser moneda de canvi en cap agenda conservadora.
Mentre milers de famílies no poden accedir a un habitatge digne, mentre la sanitat pública continua patint retallades, mentre les llistes d’espera augmenten, els salaris perden poder adquisitiu i la pobresa infantil creix, el Partit Popular ha decidit que la seua gran prioritat és aprovar una “llei nacional del concebut no nascut”.
És una decisió política. I és profundament ideològica.
Alberto Núñez Feijóo ha anunciat que, si arriba al Govern de l’Estat, impulsarà una norma inspirada en la que ja ha aprovat Isabel Díaz Ayuso a Madrid, una llei que assimila l’embrió a un membre de la unitat familiar per determinar ajudes i beneficis públics.
Presenten aquesta iniciativa com una mesura de suport a la maternitat. Però la realitat és una altra: és un pas més en l’estratègia de la dreta i l’extrema dreta per atorgar personalitat jurídica al fetus i erosionar, de manera progressiva, el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
No és una política social. És una política de control.
Les dones no necessitem que ens tutelen. Necessitem serveis públics, escoles infantils, permisos de conciliació igualitaris, ocupació estable, habitatge assequible, salaris dignes i una sanitat pública que garantisca els nostres drets sexuals i reproductius.
Cap dona deixa de ser mare perquè no existisquen “lleis del concebut”. Moltes deixen de ser-ho perquè no poden permetre’s criar una criatura en condicions dignes.
Resulta especialment preocupant que aquesta proposta arribe just quan el PP assumeix sense complexos bona part de l’agenda ideològica de Vox. Allò que fa només uns anys semblava patrimoni exclusiu de l’extrema dreta avui forma part del discurs habitual de la dreta institucional.
No és només una qüestió simbòlica. L’experiència dels Estats Units demostra que el reconeixement progressiu de drets al fetus ha estat una de les principals estratègies per limitar l’accés a l’avortament i qüestionar els drets reproductius de les dones. El que hui es presenta com una simple ajuda econòmica demà pot convertir-se en una nova limitació de drets.
Ja ho vam viure al País Valencià durant els governs del PP. La coneguda “Llei de Protecció a la Maternitat”, impulsada sota la presidència de Francisco Camps, va servir perquè associacions antiavortistes reberen subvencions públiques mentre es qüestionava la capacitat de les dones per decidir lliurement sobre la seua maternitat. Aquella norma va ser derogada pel govern de Ximo Puig precisament perquè convertia les dones en subjectes tutelats i obria la porta a ingerències ideològiques en drets fonamentals.
Les polítiques de natalitat no poden construir-se sobre la culpabilització de les dones ni sobre la negació dels seus drets. Si realment el PP estiguera preocupat per la baixa natalitat, parlaria de salaris, de conciliació, de permisos de paternitat corresponsables, d’habitatge públic o de reducció de la precarietat laboral.
Però prefereix parlar del “concebut no nascut”.
És molt més fàcil legislar sobre els cossos de les dones que garantir unes condicions de vida dignes.
El feminisme porta dècades recordant una idea fonamental: la maternitat només és lliure quan també és lliure la decisió de no ser mare. Qualsevol política que atorgue més protagonisme jurídic al fetus que a l’autonomia de la dona és un retrocés democràtic.
Per això cal denunciar aquesta deriva sense eufemismes.
No estem davant d’una política familiar. Estem davant d’una ofensiva ideològica.
No es tracta de protegir la vida; es tracta de controlar les decisions de les dones.
I davant d’això només hi ha una resposta possible: més feminisme, més drets i més defensa dels serveis públics.
Perquè la prioritat d’un govern democràtic ha de ser garantir una vida digna a les persones que ja existeixen, no convertir els drets de les dones en moneda de canvi d’una agenda ultraconservadora.
Des d’Intersindical Dones ho tenim ben clar,els nostres drets no són negociables. Els nostres cossos tampoc.
Normes d'ús