Drets
5 d’octubre: Dia de les i els Docents. L’educació no és negoci, és drets i futur
Avui reconeixem la tasca fonamental del professorat, pilar de l’educació i del futur.
Amb el seu esforç, compromís i vocació, les i els docents transformen vides i construeixen una societat més lliure i igualitària.
Gràcies a totes i tots els qui ensenyen, acompanyen i inspiren cada dia.
El 5 d’octubre Dia Mundial de les i els Docents. És també denunciar i reivindicar. Perquè darrere de cada aula, de cada llibre, de cada xiqueta que aprèn i de cada adolescent que descobreix el món, hi ha mestres i professores que fan possible allò que hauria de ser un pilar democràtic: el dret universal a una educació pública, laica, inclusiva i feminista.
I tanmateix, què tenim? Retallades, precarietat, ràtios impossibles, manca de recursos i una ofensiva conservadora que vol buidar l’escola de contingut crític i de perspectiva d’igualtat. Avui, reivindicar el paper del professorat és, també, resistir davant d’un model patriarcal i neoliberal que mercantilitza el coneixement i menysté la tasca docent.
Al voltant del 70 per cent del professorat és dona. Mestres i professores que, a més de la feina a l’aula, carreguen amb les cures invisibles a casa i amb la pressió social d’haver de ser-ho tot: pedagoga, mare simbòlica, psicòloga, mediadora, activista i suport emocional. Aquesta feminització de l’educació no ha significat més reconeixement; al contrari: ha estat un dels motius pels quals la professió ha estat sistemàticament infravalorada i mal pagada.
El feminisme ens ho diu clar: sense cures no hi ha vida, i sense docents no hi ha futur. Reivindicar el treball docent és trencar amb lògiques masclistes que invisibilitzen el valor del treball feminitzat.
Avui, a més, l’escola i el professorat són objecte de persecució política. El feminisme, la coeducació, la memòria democràtica i els drets LGTBI+ són titllats d’“adoctrinament”. Però no: educar en igualtat és educar en llibertat. El veritable adoctrinament és el que vol imposar la censura, el silenci i la por a pensar.
El 5 d’octubre ha de ser molt més que un homenatge. Ha de ser una crida col·lectiva: a defensar les condicions laborals del professorat, a posar fi a la precarietat, a reconèixer el valor del treball educatiu i a blindar l’escola pública com a espai de llibertat, d’igualtat i de justícia social.
Al País Valencià tenim un exemple clar d’ una mestra feminista i rebel fins al final,com va ser Alejandra Soler.
Parlar d’Alejandra Soler és parlar de memòria, de dignitat i de lluita. Nascuda a València el 1913, va ser mestra republicana, militant comunista i feminista de primera hora. Una dona que va fer de la seua vida un exemple de coherència i resistència davant la dictadura, el patriarcat i l’oblit.
Quan la República obrí camí a una escola pública i democràtica, Alejandra hi va posar la seua energia i el seu compromís. Quan el feixisme va aixafar els somnis de llibertat, ella va triar l’exili i va continuar ensenyant, cuidant i lluitant des de Moscou. Va ser mestra d’infants refugiats, professora d’universitat, traductora, intel·lectual i pont entre cultures.
Però sobretot, va ser una dona lliure que mai no es va resignar. Feminista quan encara quasi ningú pronunciava aquesta paraula, va denunciar la invisibilització de les dones en la història i en l’educació. Va demostrar que les mestres, les mares, les treballadores, les militants, sostenien el món des de la trinxera de les cures i del coneixement.
Quan ja tenia més de 90 anys, la seua presència al carrer amb el 15-M la va convertir en la “iaia de la revolta”. Una icona d’una generació que no es va deixar doblegar, que va perdre una guerra però no la dignitat, i que ens ha llegat una lliçó col·lectiva: la memòria és feminista o no és.
Avui, recordar Alejandra Soler és més que un homenatge: és un compromís. Amb la seua vida ens diu que la República no era només un règim polític, era un projecte d’igualtat i de justícia. Que la lluita feminista no és una moda, sinó una tradició arrelada en la història de les dones que no van callar. Que educar és un acte de resistència i que la cultura mai no és neutral: o serveix per alliberar-nos o per sotmetre’ns.
Per això, des del feminisme i des de la defensa de l’escola pública, alcem la veu: som les hereves d’Alejandra Soler. No oblidarem, no perdonarem i no deixarem d’ensenyar a les noves generacions que un altre món és possible.
Normes d'ús