Drets
Memòria, poder i futur: de Natividad Yarza a les dones que hui governen.
Hui, 14 d’abril, no només recordem: reivindiquem la memòria de totes les dones que van obrir camí quan tot estava en contra.
No només mirem al passat: construïm futur amb cada pas que donem, amb cada espai que ocupem, amb cada dret que defensem.
Perquè la història no és només allò que va ser, sinó allò que decidim continuar.
Un 14 d’abril de 1931 es proclamava la Segona República Espanyola, obrint una escletxa d’esperança, drets i transformació social en un Estat profundament desigual. Hui, 95 anys després, parlar de la República no és un exercici de nostàlgia: és un acte de memòria política. I, sobretot, és parlar de les dones que la van fer possible.
Perquè si alguna cosa va significar aquell període va ser l’entrada de les dones en l’espai públic com a subjectes polítiques. Mestres, sindicalistes, milicianes, activistes… i també alcaldesses. Entre elles, destaca amb força el nom de Natividad Yarza Planas, la primera alcaldessa elegida democràticament a l’Estat espanyol l’any 1934.
No és una anècdota. És una ruptura amb segles d’exclusió.
Yarza, mestra de professió i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, va governar el municipi de Bellprat en un moment en què les dones acabaven d’aconseguir el dret a vot. El seu accés a l’alcaldia no només simbolitzava un avanç democràtic, sinó també una transformació profunda dels imaginaris: una dona governant, decidint, liderant.
I això, en 1934, era revolucionari. I ho continua sent, massa vegades, encara hui.
Perquè el problema no és només el passat. El problema és el present.
Han passat dècades des de la fi de la dictadura i, malgrat això, encara hi ha pobles i ciutats on el poder continua tenint rostre d’home. Localitats on una alcaldessa continua sent una excepció, una novetat, quasi una raresa. Com si governar fora encara, en el fons, cosa d’homes.
Per això és tan significatiu el que ha passat a Corbera. No ha sigut fins a 2023 que aquest poble de la Ribera Baixa ha tingut, per primera vegada en la seua història, una dona al capdavant de l’alcaldia: Mentxu Balaguer Pastor.
Quasi un segle després de Natividad Yarza.
Això no és una coincidència. És la prova que el patriarcat no és un record del passat: és una estructura viva, arrelada, persistent. Un sistema que continua limitant, condicionant i retardant l’accés de les dones als espais de poder.
I no, no són “coses menudes”.
Que una xiqueta de Corbera puga créixer veient una alcaldessa no és anecdòtic. És polític. És transformador. És sembrar possibilitats on abans només hi havia límits. És trencar el sostre simbòlic que diu, de manera silenciosa però constant, qui pot i qui no pot governar.
Per això la memòria és una eina de combat.
Quan reivindiquem Natividad Yarza no estem mirant enrere amb melancolia. Estem construint referents. Estem dient que ja hi hagué dones que van obrir camí, que van governar, que van decidir. I que si elles ho van fer en condicions infinitament més adverses, nosaltres no podem acceptar cap pas enrere.
Però la memòria, per si sola, no és suficient.
Cal també nomenar les dones del present. Les que, com Mentxu Balaguer Pastor, continuen obrint camí en cada poble, en cada ciutat, en cada espai de decisió. Perquè allò que no es nomena, no existeix. I allò que no es veu, no es pot imaginar.
Des d’Intersindical Dones ho tenim clar: la lluita feminista no és només recordar el que vam ser, sinó garantir el que serem.
Perquè volem ser el que vulguem ser.
Sense límits. Sense permisos. Sense sostres.
I això no passarà si no continuem assenyalant les desigualtats, denunciant les absències i celebrant cada conquesta, per menuda que semble.
Perquè no, no són insignificants.
Són esquerdes en el sistema.
Són llavors de futur.
Són passos cap a una democràcia real.
I encara queda molt de camí.
Per això hui, 14 d’abril, no només recordem. Reivindiquem.
No només mirem al passat. Construïm futur.
Perquè la història que no es conta, es perd.
Però la que es reivindica… es converteix en força col·lectiva.
Normes d'ús