La proposta del Ministre Montoro de limitar l’increment salarial dels empleats i empleades públics un a 6% en el període 2018-2020, pot restar buida de contingut, en termes de recuperació del poder adquisitiu perdut, si atenem a les previsions de variació de l’IPC per aquest mateix període.
El Ministre d’Hisenda i Funció Pública està jugant amb la bona fe i la paciència de les treballadores i treballadors públics en el procés negociador de l’increment salarial per 2018.
El fet de no concretar la proposta econòmica i demorar-la fins l’últim moment; així com pretendre vincular els augments salarials al creixement econòmic, constitueixen una estratègia deliberada per obstaculitzar qualsevol acord amb les organitzacions sindicals i per amagar l’essència d’aquesta negociació col·lectiva, que no és altra, que la recuperació del poder adquisitiu perdut arran de les retallades que ell mateix va aplicar per decret.
Pel que ha transcendit als mitjans de comunicació, la proposta del ministeri consisteix, per una banda, en vincular una part fixa de l’increment salarial, sense concretar, a les variacions de l’IPC i altra, variable i indeterminada, a l’evolució del creixement econòmic. Ara bé, independentment de quina siga aquesta distribució, sí que s’ha assenyalat que, en cap cas, podrà superar, en conjunt, un 6% pels tres propers anys.
En relació a la vinculació d’una part dels increments salarial al creixement econòmic i no a les variacions de l’IPC, suposa una desregulació de la negociació de la recuperació del poder adquisitiu per situar-la en l’ambigüitat de les previsions en l’evolució del PIB de l’Estat. El PIB és un indicador de productivitat i riquesa del país, que no discrimina en termes de capacitat econòmica de les persones; en aquest cas, l’indicador més fiable per excel·lència és l’IPC i, doncs permet relacionar l’evolució dels preus i dels salaris, per tant, qualsevol intent de desvincular la recuperació del poder adquisitiu de l’IPC, comporta abandonar un marc referencial objectiu per un altre ambigu i de resultat incert.
Per altra banda, pretendre limitar aquest augment retributiu a un 6% en tres anys, és una proposta que cau pel seu propi pes. Si fem cas de l’actualització del mes de març del Programa d’Estabilitat 2017-2020, que elabora el mateix Govern de l’Estat, la previsió és que l’IPC experimente uns increments del 1’6, 1’7 i 1’7 en els anys 2018,2019 i 2020 respectivament, que sumat dóna una alçada total de preus del 5%. Si la proposta es situa en un augment retributiu total del 6% per aquests anys, la conclusió és aclaparadora: en el millor del casos i suposant que es complisquen les previsions, que normalment solen ser excessivament optimistes, la recuperació de poder adquisitiu dels empleats i empleades públics serà d’un 1% a tres anys vista.
Per últim, si tenim en compte que la pèrdua de poder adquisitiu des de 2010 fins ara, només per variacions de l’IPC ha estat al voltant del 10% i que, a més, cal sumar altres pèrdues per retallades directes en nòmina, imposades en 2010 pel govern de Zapatero i altres de 2012 del Partit Popular, la proposta de recuperar el poder adquisitiu un 1% a tres anys és, sent políticament correcte, un brindis al sol o, en termes més populars, una burla a la dignitat de les empleades i empleats públics.
Des de Intersindical Valenciana exigim del Ministre Montoro que es deixe de maniobres de distracció i que tinga la mateixa valentia política que va tindre quan va aplicar les successives retallades retributives per, ara, posar damunt de la taula negociadora, en negre sobre blanc, una proposta d’increment retributiu pel personal de les Administracions Públiques seriosa i digna, que realment contribuesca a la recuperació del poder adquisitiu d’aquest col·lectiu.