A casa nostra
El moviment sindical es transforma
L’onze de maig de 2002 més de tres-centes persones s’aplegaven a l’IES Benlliure de València per constituir una nova força sindical: Intersindical Valenciana. PER JOAN BLANCO I VICENT MAURI
El camí, però, havia començat quasi trenta anys abans, quan el sindicalisme actiu en els darrers trams de la dictadura debatia com s’hauria de configurar en el moment de recuperar les llibertats per les quals tan havia lluitat. Sindicats amb llarga història desaparegueren; altres formats sobre l’activisme de la transició tingueren vida efímera; altres van recuperar espai al caliu de forces polítiques emergents; i altres van convertir en estructures tradicionals i més rígides el seu caràcter de moviment.
Dos centrals sindicals (CCOO i UGT) ocuparen quasi tot l’espai amb el vist-i-plau de les forces polítiques que participaren el el gran acords de la transició: els pacte de la Moncloa. L’Estatut dels Treballadors i, més tard, la LOLS donarem forma a un model sindical que tractava de convergir i fer compatibles els usos i costums sindicals de les dos primeres forces sindicals, tot i assegurant la seua primacia. En el camp funcionarial, s’hi incorporà un tercer: la CSIF. Així, la Llei d’Òrgans de Representació de 1987 dissenya (a tres bandes) el que abans havien fet les altres lleis esmentades.
El model assembleari
Fruit del debat i de les pràctiques sindicals desplegades davant la dictadura i en la transició, algunes experiències assembleàries sorgides continuarem el camí mamprés i es consolidaren tot i viure en un context que no li era propici. Entre ells, el moviment de l’ensenyament que havia fet bandera del discurs assembleari i unitari, i superador de la divisió sindical.
Hauriem d’esperar 10 anys perquè se celebraren les primeres eleccions sindicals en la funció pública. El temps hauria d’haver sigut més que suficient per acomodar els espais sindicals dissenyats per a garantir el model, ampliat a tres bandes, però tot i aguantar discriminacions i ingerències del poder polític, el model sindical unitari i assembleari dels STEs va quedar primer a tot l’estat. També al País Valencià, on sempre hem ocupat eixe lloc. En altres sectors, però, l’aparició de forces sindicals estamentals tampoc va permetre acomplir l’objectiu fixat deu anys abans.
Eleccions sindicals en la funció pública i el 14D
A pesar de sumar el 82% de la representativitat, dos acords secundaris promoguts per l’administració socialista (un amb CSIF, en la funció pública ,i un altre amb l’UDP, entre els pensionistes) animen la convocatòria de la vaga del 14 de desembre de 1988 contra el Pla d’Ocupació Juvenil, que es converteix en la major mobilització sindical del període democràtic. La força de la mobilització deriva, mesos després, en la firma de l’anomenada “Proposta Sindical Prioritària” (PSP) que, en les administracions públiques desplega una estratègia de negociació de les anomenades Meses de la PSP, que converteix en residuals les Meses Sectorials. Una altra conseqüència és la derivació dels temes tractats en les meses sectorials cap a les meses generals, on no estan la majoria de sindicats sectorials.
Tot i aconseguir la major cota de representació, i quasi l’exclusivitat en la negociació col·lectiva, la unitat sindical entre CCOO i UGT es veu deteriorada per la “guerra dels preavisos” de les eleccions sindicals de 1990 en què CCOO es desmarca buscant superar l’equilibri amb UGT. En eixe context, tot i actualitzar el discurs i el compromís amb la unitat sindical (dins i fora de l’ensenyament) defensada històricament per STEPV, el Vé congrés (Guardamar, 1992) es planteja la necessitat de supervivència i, per primera vegada, la possibilitat de compatibilitzar l’aspiració per la unitat sindical amb l’existència del nostre model sindical fora de l’ensenyament. Després de presentar candidatures entre el personal laboral i funcionari de la Generalitat en les eleccions de 1994 (amb sigles STEs), serà el VI congrés (Morella, 1995) el que prendrà la decisió d’obrir les estructures sindicals a la participació de persones d’altres sectors. Com a mostra d’eixe compromís, s’afegeix al nom la marca Intersindical Valenciana. En les eleccions sindicals de 1998 apareixen les primeres candidatures en la sanitat. En el VII Congrés (València, 1999) es decideix que l’estructura de l’STEPV-Iv passaria a estar for- mada per 4 sectors (Ensenyament, Administració Pública, Sanitat i Altres sectors) amb l’esguard posat en la conversió en sindicats autò- noms en el moment que es decidira. Com vam dir aleshores, no es tractava de crear la Intersindical Valenciana, però si d’avançar en el model. El congrés finalitza amb una crida per construir un model sindical alternatiu: la Intersindical, desplegant les estructures pròpies i confluint amb altres forces sindicals amb un model similar al nostre. Serà el VIII Congrés Extraordinari (IES Benlliure, València, 30 de juny de 2001) el que decidirà la conversió dels sectors en quatre sindicats sobirans (STEPV -ensenyament-, STAPV -administracions públiques-, STSPV -salut-, STPV -resta de sectors) i la constitució de la Federació de Sindicats de Treballadors del País Valencià (FSTPV-Iv), com a pas previ a la constitució futura de la Intersindical Valenciana. Quatre congressos en un mateix dia. Superada llargament la constitució de la Intersindical, La Federació s’estingiria en un tercer congrés celebrat a Xàtiva el 24 de maig de 2008.
Naixen STA i PUT
Però la rigidesa del model sindical de CCOO i UGT hauria de tindre també conseqüències dintre de les seues pròpies estructures. Així, en 1992 naix el Sindicat de Treballadors de l’Administració (STA) en l’Ajuntament de València, quan un grup de sindicalistes amb una llarga trajectòria sindical decideixen formar una nova organització que defense els drets de les treballadores i els treballadors des de la llibertat d’idees, la participació, la solidaritat, l’autonomia i la independència. Els mateixos problemes és reprodueixen en ajuntaments importants, com Alacant i altres. Com a rerefons, la dificultat de les seccions sindicals per a articular una acció sindical decidida pels propis protagonistes davant els intents dels aparells sindicals centrals de controlar la seua acció sindical. D’altra banda, en 1997, naix en la Ford la Plataforma Unitària de Treballadors (PUT) arran de l’expulsió de CCOO de tres dels seus delegats del comitè d’empresa de Ford Almussafes, que es van oposar a la signatura d’un expedient de regulació d’ocupació (ERE), que afectava a tots els treballadors i treballadores i que seguia les pautes imposades per la multinacional de l’automòbil, el Consell de Zaplana, i les centrals majoritàries. La majoria d’aquells dirigents sindicals en Ford van fer gala d’un nul tarannà democràtic, negant-se a convocar una assemblea d’afiliats per a evitar que es pronunciara sobre l’assumpte tal com demanaven per escrit quasi mil afiliats. Va ser llavors quan PUT va començar la seua marxa sindical en l’empresa amb 400 persones afiliades i tres delegats. Al poc temps, el sindicat va decidir que no podia limitar-se a l’àmbit de l’empresa i va contactar amb altres treballadors i treballadores –especialment del metall– també expulsats o senzillament desencantats amb la línia sindical de les centrals majoritàries, en les quals havien deixat de participar.
Un treball conjunt
La convergència de STA, PUT i la Federació STPV no va ser artificial i va estar precedida per l’existència d’acords estables i participació conjunta en les convocatòries de les vagues generals i en els serveis públics contra la congelació salarial, en manifestacions del Primer de maig o en les diferents convocatòries contra la globalització. A poc a poc, el coneixement mutu va desplaçar les reserves inicials derivades d’una presència sectorial i geogràfica desigual i va promoure la confluència.
Arriba el congrés constituent
Per fi, l’11 de maig de 2002, 300 delegades i delegats de la Federació d’STPV, STA i PUT van engegar amb un ampli consens, la confederació Intersindical Valenciana en un congrés presidit per la unanimitat en les votacions. Als debats congressuals s’hi van palesar les crítiques a la política regressiva dels governs del PP, sobretot en matèria de serveis públics. Per a la Intersindical, la consolidació d’un model alternatiu a les organitzacions tradicionals era, i és, una tasca complexa i d’una gran dificultat, però necessària per reviscolar el moviment sindical. Des de la diversitat i pluralisme que ha caracteritzat les diferents organitzacions de la Intersindical, es configura un espai sindical progressista, autònom, solidari, que compta amb la participació dels afiliats i les afiliades i dels treballadors i les treballadores en la política sindical i en la presa de decisions, així com la seua vocació de sindicat d’àmbit valencià, alhora que confederal. Poc després, en 2004 es reunia el segon congrés, en 2008 el tercer congrés, que comptaven amb la incorporació de nous sindicats. Després vingueren el quart (2012) i cinqué (2017). STAPV i STA conformaven un únic sindical (STAS), el sector de la salut ampliava notablement la seua presència, el PUT es va transformar en Sindicat de Treballadores i Treballadors del Metall (STM), s’hi incorporava el sector del transport (Sindicat Ferroviari i TUC de l’EMT de València), Organització Sindical Unitària de Treballadors (OSUT, de les comarques de Castelló), el Col·lectiu Autònom de Treballadors (CAT), es constituïa el Sindicat de Treballadores i Treballadors de la Indústria, Co- merç i Serveis (STICS) incorporant sectors de la industria i els serveis, noves estructures han començat el treball: el Sindicat de Persones Jubilades i Pensionistes, la Intersindical Jove, Intersindical Dones, Intersindical Solidària o Intersindical Cultura. També n’hi ha hagut incorporacions que no s’han consolidat com ha estat en el cas d’IGEVA, que a hores d’ara ja no forma part de la Intersindical Valenciana. Durant els darrers quinze anys, Intersindical Valenciana no ha deixat de crèixer i ampliar el seu reconeixement entre la societat valenciana. Hem destacat en la defensa d’un treball sindical actiu en cadascun dels sectors on estem presents i en la defensa col·lectiva dels drets laborals i socials, en vagues generals i sectorials. Hem desplegat una acció social destacada, contra la guerra, contra els desnonaments, contra les discriminacions a les persones, en el moviment feminista, en el moviment LGTB, en les Marxes de la Dignitat i de totes les iniciatives ciutadanes i socials al llarg del País Valencià.
Lentament, avançant
Hem participar activament en la configuració de nous espais sindicals en l’àmbit de l’estat, amb la constitució, en 2007, de la Confederació Intersindical que agrupa a intersindicals i sindicals dels diversos territoris. Ens hem coordinat activament amb els sindicats nacionals i/o autònoms i assemblearis representatius d’altres territoris de l’estat, d’Europa i del món. Hem avançat en la coordinació estable amb els sindicats germans de Catalunya (Intersindical Alternativa de Catalunya) i Illes (STEI-i). Hem participat en la creació d’espais de treball i coordinació en defensa de la llengua com Mesa per l’Ensenyament en Valencià, Plataforma Drets Lingüístics, Enllaçats per la Llengua o la FOLC. És a dir, hem desplegat un intens treball sindical als centres de treball però també una intensa activitat sociopolítica en apostar per conjugar tots els nostres trets identitaris i considerar que la millora de les condicions laborals, socials i econòmiques de la classe treballadora passa per la transformació social. Però el treball sindical no ha estat fàcil en aquests quinze anys. La legislació sindical continua llastrant l’extensió i la crisi ha reduït i reconvertit nombroses empreses. A més, el tamany reduït de les empreses i el model d’eleccions sindicals dificulta la lliure acció sindical i afavoreix les xarxes clientelars i la pressió i ingerència de les empreses. La crisi ha afegit una dificultat creixent al moviment sindical, amb una notable reducció de l’afiliació i l’obligació de concentrar, cada vegada més, els serveis sindicals ofertats pels sindicats majoritaris. Això comporta una major centralització i burocratització de la vida sindical que, com en la imatge del peix que es mossega la cua, només portarà més involució i conflictes interns greus, com ja veiem en els processos congressuals dels sindicats tradicionals. Tot això ha soscavat, junt la política de concertació social practi- cada des de l’inici de la transició, el potencial de mobilització de la classe treballadora alhora que ha viciat la vida sindical amb una institucionalització que ha suposat l’extensió de privilegis impropis del sindicalisme, la professionalització de la negociació sindical i l’assimilació a l’immobilisme institucional. Però la deslegitimació també ha vingut dels moviments socials emergents que s’han alçat contra la precarietat, les retallades, la rapinya i la degeneració de la vida política. Per a milions de persones, les persones joves en la seua majoria, però també les dones, el precariat o les persones nouvingudes, els sindicats no són cap alternativa. La solució és difícil i complexa. Tot i no ser conscients de reproduir determinades pràctiques, existeix una tendència a agrupar sota la denominació “els sindicats” una injusta percepció de pràctiques que no compartim amb altres sindicats.
Un futur de treball
Si la característica principal que defineix el model de la confederació Intersindical Valenciana és la seua naturalesa assembleària i participativa, eixa ha de ser la imatge destacada. Dins del treball sindical de les empreses, respectant i promovent la capacitat de decidir sobre les coses que afecten treballadors i treballadores. I fora de l’estricte treball sindical, potenciant el vessant més social de la Intersindical, establint noves prioritats i dedicant més atenció a la problemàtica dels treballadors desprotegits i dels que no treballen, dels joves, les dones i els immigrants. Com es preveia en 2002, les propostes polítiques i la fórmula organitzativa adoptada per Intersindical Valenciana ha servit per avançar en la recuperació del moviment sindical en els sectors on hi és present, alhora que ha impulsat, col·laborat i dinamitzat plataformes de treball unitari de caràcter social al llarg del País Valencià. No hi ha cap moviment social o ciutadà que siga desconegut per a les persones de la Intersindical, des de les PAH o les Marxes de la Dignitat als moviments de respecte al nostre territori i medi ambient, que treballen per una igualtat real entre dones i homes o per acabar amb les discriminacions per raó d’orientació sexual, o en defensa de drets de les persones, la llengua o del país… Des del màxim respecte a la independència de cada organització, les portes de la Intersindical Valenciana romanen obertes a qualsevol col·lectiu que lluite pels seus drets i per superar les desigualtats socials. No som una força sindical que aspire a viure còmodament dins dels espais sindicals que li són propis. Defenem els drets dels treballadors i les treballadores però aspirem a molt més: a la dignitat de totes les persones i a transformar la societat per una altra més justa i igualitària.
Normes d'ús