Drets laborals
Millorem el treball, millorem els salaris
Article d’opinió de Rafa Reig, membre del secretariat de la Intersindical Valenciana.
Està fora de debat que una de les conseqüències més dolentes que ha provocat la crisi per la majoria de la societat, la classe treballadora, ha estat la pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris. Només cal fer una ullada a les pàgines d’economia dels principals mitjans de comunicació per contrastar aquesta afirmació.
3.800.000 de persones, per haver perdut el seu treball disposen d’una nul·la capacitat de compra
En el millor dels casos, si prenem com a referència els increments salarials pactats en conveni des de 2011 fins a 2017 i els comparem amb la variació de l’IPC, el resultat reflecteix un empat tècnic. No obstant, es tracta d’un informació poc fiable, perquè des de l’inici de la crisi ha hagut una congelació, no exempta d’interès, en la negociació dels convenis col·lectius i, per tant, no es contempla la totalitat de la massa salarial.
En canvi, si ens acollim a la comparació entre l’evolució del salari mig (que molt resumidament és el punt intermedi entre el salari més alt i el més baix) a l’estat espanyol i l’IPC, observem que mentre el salari mig s’ha incrementat, des de 2008 a 2017, en un 5%, l’IPC ho ha fet en un 13’7%. La conclusió és ben senzilla, el salari mig dels treballadors i treballadores ha perdut un 8’7% de capacitat adquisitiva als darrers 10 anys.
Ara bé, si complementem aquesta anàlisi amb una valoració des d’un prisma social, potser les conclusions siguen més punyents. En primer lloc, perquè el salari mig no és representatiu de la realitat laboral, doncs, si atenem a l’enquesta d’estructura salarial de 2015 feta per l’INE, el salari mig es situava en 23.106 € bruts, però un 50% de les persones que treballen cobren menys de 19.466 i el salari més freqüent es situa en 16.798€; unes dades que no són susceptibles d’haver canviat molt fins ara i que fan palesa una estructura salarial molt injusta, en què més de la meitat dels treballadors i treballadores subsisteixen en la precarietat més absoluta. En segon lloc, perquè aquestes dades invisibilitzen els 3.800.000 de persones que, per haver perdut el seu lloc de treball o per no haver pogut accedir mai al mercat laboral, disposen d’una minsa o nul·la capacitat de compra.
Aquesta radiografia social dels salaris a l’Estat no seria la que és sense l’articulació d’un instrument cabdal per la seua configuració, com ha estat la reforma laboral. La desregulació del mercat laboral, no sols ha facilitat l’acomiadament de milions de treballadores i treballadors, sinó que, a més, ha permès que les noves contractacions ho siguen amb salaris un 23% més baixos que els anteriors a la crisi i la proliferació de relacions laborals precàries basades en la temporalitat, el temps parcial o les fórmules de subcontractació mitjançant empreses multiservei.
El problema és que, passat el temps, i desprès de diversos anys d’increments substancials del PIB i d’escoltar que la crisi ha estat superada, sense que res canvie al món laboral, cal reformular la premissa inicial: per a Intersindical Valenciana, la crisi ha estat l’excusa per aplicar una reforma laboral, amb ànim de permanència, que institucionalitza la precarietat laboral.
És per això que, des del Sindicat, entenem que cal articular un nou marc de relacions laborals específic per al País Valencià i més garantista dels drets dels treballadors i treballadores, perquè millorant el treball millorarem els salaris. En aquest sentit, des d’Intersindical Valenciana pensem que s’imposa la necessitat de dir prou i convocar una gran mobilització si no hi ha un canvi en profunditat de les polítiques d’ocupació i de redistribució equitativa de la renda: canvis, que necessàriament passen, de forma immediata, per la derogació de la reforma laboral, l’augment del salari mínim interprofessional a 1200€ mensuals i l’establiment de la renda bàsica garantida.
Normes d'ús