Molt abans que les llibertats civils es pactaren en despatxos oficials, la resistència real contra la barbàrie ja es forjava en la clandestinitat de les comarques valencianes i en l’amarg camí de l’exili
En un context asfixiant de dictadura i repressió catòlic-feixista, els drets del poble i la diversitat de gènere van caminar de la mà. La trajectòria de Didín Puig, periodista, activista cultural i militant de base nascuda a Guadassuar, encarna una de les mostres més honestes de com la defensa de la llengua pròpia, la cultura i la llibertat afectiva formen part del mateix combat popular.
En l’àmbit de la resistència, la seua vida va ser pionera en trencar amb el silenci i la submissió imposats pel règim franquista. Malgrat pertànyer a una generació on les etiquetes actuals no s’utilitzaven, Didín va viure la seua afectivitat de manera lliure i dissident, convertint la seua pròpia llar en un refugi polític fonamental per a artistes i activistes LGTBI+ perseguits per la dictadura. La seua militància antifeixista i arrelada al territori va demostrar que la solidaritat no es delega, sinó que s’exercix activament enfront d’un teixit institucional hostil que pretenia empresonar el pensament, la llengua i el desig.
Didín Puig va demostrar que la identitat i la supervivència econòmica formen part de la mateixa trinxera, visibilitzant que les aliances socials es construïxen unint al sindicalisme de classe, al valencianisme d’esquerres i a l’activisme LGTBI+ contra un enemic comú el feixisme i l’opressió. Des de la Intersindical assumim la seua herència, entenent que la recuperació de la nostra memòria democràtica és un deure sindical inapel·lable. La conquesta dels drets laborals i lingüístics actuals no es pot dissociar de la defensa radical de la llibertat de ser i d’estimar.
En la societat actual, el llegat de les xarxes clandestines de suport mutu i els espais de cura del franquisme, que van salvar les vides de tantes persones marginades per la llei de Vagues i Dolents, es traduïx en la nostra acció sindical diària. Enfront de l’herència d’exclusió del sistema, des del sindicalisme de classe responem garantint que els centres de treball funcionen com a xarxes de protecció col·lectiva. La nostra lluita quotidiana és l’únic mur perquè cap treballadora ni treballador puga ser discriminat, aïllat o reprimit per la seua identitat, la seua llengua o les seues idees.