Intersindical Inclusiva

Dia Mundial de la Salut Mental: 10 d’octubre

En aquest 10 d’octubre, dia Mundial de la Salut Mental, la Intersindical Valenciana exigeix un pla de xoc inclusiu i valencià a favor de la salut mental.

10 / 10 / 2021 | Intersindical

És per això que presentem algunes de les nostres exigències a la societat valenciana en aquesta matèria.

Primer: als poders públics del País Valencià els exigim coordinació entre les administracions atès que la salut mental és una qüestió tranversal, sanitària, social i educativa. Qualsevol pla de xoc de les administracions públiques ha de crear “taules” transversals que incloguen en la seua agenda concreta els problemes reals de la gent. Un exemple: una persona jove drogodependent necessita, entre altres professionals, un psiquiatra del sistema públic de Sanitat Universal, un integrador social i/o treballador/a social del sistema públic de Serveis Socials i un professor/a de Pedagogia Terapèutica del sistema educatiu públic que atenga les seues necessitats pedagògiques. Existeixen unitats terapèutiques públiques, de qualitat i inclusives suficients al País Valencià que, sobre el terreny, coordinen aquestes realitats? La resposta és NO i les que existeixen o són insuficients o no estan dotades de recursos humans o econòmics. És necessari acabar amb el dèficit de professionals relacionats amb la salut mental i aconseguir la mitjana europea arribant al mínim de 18 psiquiatres (ara hi ha 9), 18 psicòlegs clínics i 23 infermers per cada 100.000 habitants. A tot això, caldria sumar els professionals dels serveis socials, imprescindibles per a implementar els programes d’inclusió social i professionals de l’educació, especialitzats en l’atenció a la diversitat.
I no sols parlem de persones joves (a les quals està dirigida el nou pla de xoc de la Generalitat) sinó de persones adultes amb problemàtiques molt diverses que necessiten ser incloses en el sistema social. No és de rebut que parlem de “apoderament” com a paraula màgica i des del sistema públic de serveis socials disposem d’unes poques places de pisos tutelats o de centres sociosanitaris per als casos més greus o de programes públics atesos per professionals que tinguen una estabilitat laboral que done continuïtat a aquests programes i no els precaritze. Com pot ser que en tot el País Valencià no existeixen centres especialitzats públics en aquestes noves realitats, com, per exemple, la Patologia Dual (addiccions més trastorns mentals) o per a trastorns límits de personalitat.
És necessària l’especialització dels centres (CEEM) perquè l’objectiu és que es recuperen i es mostren a la societat, però la diversitat és tanta que és necessari dotar-los de més professionals per a realitzar les teràpies adequades que en molts centres ni tan sols poden realitzar-se a causa de les ràtios del personal (exemple: una psicòloga per a 40 pacients). Així mateix, falten educadors, terapeutes ocupacionals i psicòlegs per a dur a terme programes inclusius perquè les persones amb afectacions de la salut mental puguen tenir una vida el més autònoma possible.

Segon: al poder judicial li exigim que incloga en els seus protocols d’actuació una perspectiva inclusiva que atenga com es mereix, a les persones amb afectacions de la salut mental. Com pot ser que una sentència Executòria Terapèutica d’una persona amb trastorn mental arribe al Servei de Gestió de Penes i Mesures Alternativa (SGPM) i tarden tres mesos en contestar que no són competents al jutjat que li ho va enviar?
Com pot ser que uns pares hagen de renunciar a la pàtria potestat prorrogada de la seua filla, perquè si no, és impossible accedir a un recurs públic pel fet que les tuteles són públiques?


Tercer: a la classe política del País Valencià li exigim valentia i determinació per a posar en marxa iniciatives legislatives de caràcter autonòmic que aborden aquestes realitats. Sense una millora de les lleis actuals, les campanyes o plans de xoc podrien quedar reduïts a un conjunt de bones intencions que afecten els drets i capacitats de les persones, de les famílies o de les entitats que vetllen pel desenvolupament humà de les persones més vulnerables de la nostra societat. I no es tracta de relacionar-ho tot amb la pandèmia. Bé és cert que, segons les dades, les afectacions de salut mental han crescut en els últims anys, però abans de la pandèmia, les dades eren ja preocupants. Un pla de xoc ha de comportar un pacte autonòmic per la salut mental, transversal, integral i inclusiu, on els partits aparquen les seues diferències i remen en la mateixa direcció.

Quart: als mitjans de comunicació del País Valencià, els exigim que analitzen aquestes noves realitats amb rigor i serietat, sense caure en tòpics que estigmatitzen a les persones o criminalitzen les seues afectacions de salut. Hem de recordar que un nombre irrellevant de crims són comesos per persones amb algun trastorn de salut mental i, no obstant això, el discurs dominant i la imatge pública del “malalt mental” no deixa de relacionar-se amb la seua perillositat.

Cinquè: a les empreses públiques i privades, els exigim que compleixen amb els requisits d’integració laboral i amb les seues responsabilitats públiques corporatives incloent entre les seues treballadores i treballadors a persones que, per diferents circumstàncies vitals, hagen tingut trastorns relacionats amb la salut mental. En les negociacions col·lectives i en els diferents convenis d’empresa aquestes temàtiques no poden ser invisibles i silenciades si volem, de debò, ser inclusius i respectuosos amb els drets laborals de qualsevol persona. Només és necessari aplicar la llei i en això l’Administració té molt a dir a través del seu cos d’inspectors, una plantilla insuficient si es vol vetllar pel compliment real de les lleis.

Sisè: a les famílies i entitats que vetllen pels seus drets, volem sol·licitar-los que no callen, que alcen la veu, que s’uneixen en plataformes cíviques o en xarxes de suport mutu per a exigir a les administracions públiques que posen en marxa projectes i plans reals, dotats de contingut i de recursos econòmics, que avaluen i facen seguiment d’aquestes promeses i es mantinguen alerta als incompliments.
No es pot deixar en mans de les famílies tota la responsabilitat, sense suports i sense mitjans econòmics, perquè al final les famílies acaben destruïdes i han de renunciar a les tuteles de les seues filles i fills. Les famílies necessiten suports reals i seguiments efectius de les trajectòries de cada persona en particular. Els tutors que existeixen per als tutelats no poden portar el seguiment perquè tenen un nombre molt elevat de tutelats. Això podria evitar-se amb més suports a les famílies i més recursos per a tots. No pot estar el País Valencià, un territori amb una alta taxa d’incidència de les problemàtiques de salut mental, sense places en cap CEEM o en pisos tutelats i derivar a altres comunitats les seues responsabilitats carregant a les famílies amb la separació i el cost econòmic que això suposa.

El nostre sindicat, compromés sempre amb aquestes qüestions socials, donarà suport a qualsevol iniciativa cívica reivindicativa que desitge empènyer en aquesta direcció de visibilitzar i atendre aquestes realitats socials importants i alhora urgents.




Deixa un comentari






  • Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana.
  • No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes.
  • Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles.
  • Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.
  • No és acceptable la publicitat i serà tractada com a "spam" o correu no desitjat.
  • Està prohibit l'ús de noms o identitats falses. Cas que es detecte aquesta situatió, el comentari serà esborrat. Així mateix, està prohibit incloure en els missatges o comentaris dades de caràcter personal o qualsevol altra informació que revele la identitat de les persones físiques o jurídiques, especialment relatives a menors d'edat.