Davant la crisi
La classe treballadora no pot tornar a pagar la crisi
Declaració de la Intersindical sobre la crisi i la necessitat d’una eixida que no supose que la classe treballadora la torne a pagar
L’arribada de la pandèmia va agafar a la ciutadania desprevinguda, ningú s’imaginava el que anava a ocórrer des que es van començar a donar notícies dels primers casos de persones afectades per aquest nou coronavirus. Els esdeveniments es van succeir de manera alarmant i passàrem de negar l’amplitud i complexitat d’aquesta nova malaltia a estar confinats durant mesos a casa nostra. Aquesta situació sense precedents va treure a la llum les mancances del nostre mal anomenat estat de benestar, després d’anys de polítiques agressives contra el conjunt de serveis públics (Sanitat, Educació, Dependència, Transports, Serveis Socials, etc.).
Així, el sistema sanitari no va trigar a col·lapsar-se davant la quantitat de persones afectades, deixant en evidència que les polítiques privatitzadores i la renúncia a apostar per una sanitat pública de qualitat, van ser polítiques errònies i perilloses. Així, els nostres centres de salut públics es van trobar sense capacitat de donar la resposta necessària i els centres privats tancats per si de cas els tocava alguna cosa que no fossin beneficis. Els serveis socials sense capacitat d’atendre les persones amb necessitats, les residències de gent gran gairebé sense personal, sense prendre mesures per evitar els contagis i en alguns casos, deixant morir a les nostres persones grans sense cap tipus d’atenció. L’educació es va veure obligada a impartir-se des de les llars; amb la qual cosa la bretxa social es va veure disparada amb la bretxa digital associada a aquesta, de tal manera que les famílies més desfavorides es van trobar sense mitjans per seguir l’educació de les seves filles i fills. Mentre tant, l’abandonament escolar d’un important nombre d’alumnat encara no s’ha aconseguit frenar.
El teletreball ha canviat totalment les condicions laborals, el treball en empreses ha donat pas a l’individualisme llevant poder a la negociació col·lectiva. Sense oblidar la situació de les dones, a les quals, el teletreball ha tornat a la llar amb el consegüent augment de la càrrega de treball, a més, si sumem que són les que tenen pitjors treballs, la conclusió és que la crisi econòmica s’està acarnissant amb elles situant-les en molts casos en el llindar de pobresa.
Davant aquesta situació les persones afectades pel tancament de negocis i empreses van començar a omplir les cues de l’atur, dels bancs d’aliments, ... És clar que aquesta pandèmia ha deixat en evidència que a l’Estat espanyol les coses no anaven tan bé com ens volien fer creure i que la sortida de la crisi de l’any 2008 no era tal. El sistema capitalista advoca per posar l’economia i el benefici privat d’uns pocs, per sobre de la salut i la vida de totes les persones. Les nostres vides no els importen, només els seus negocis.
Des del Govern central es van prendre mesures per a, segons diuen, “no deixar ningú enrere”, tot i els esforços, la magnitud de la pandèmia ha deixat clar que no s’ha pogut arribar a totes les persones amb problemes, perquè hi havia molta població amb problemes econòmics, amb treballs precaris o sense contractes, persones migrants sense papers que sobreviuen de l’economia submergida, fet que ha impossibilitat que reben una ajuda digna.
La recessió econòmica és la més gran en anys, la capacitat de generar ocupació ha desaparegut i la resposta ciutadana ha estat silenciada per la imposició de mesures dràstiques per tallar la propagació del virus. Mentre tant els poders econòmics continuen maniobrant per sortir indemnes d’aquesta situació i la classe treballadora i les persones més desfavorides no acaben d’unir esforços per defensar els nostres interessos de classe, quan és més que evident que la major afectació de les conseqüències de la pandèmia les estan patint la classe treballadora i les persones més desfavorides (ERTES, desnonaments, cues de la fam, confinaments selectius per zones obreres, etc).
Per al sistema capitalista aquesta pandèmia té una lectura de classe. No afecta per igual als poderosos com als sectors populars i la classe treballadora. Amb el pretext de combatre els efectes de la pandèmia, s’estan posant en marxa polítiques amb un clar biaix classista i segregador.
La pandèmia ens ha posat davant la tessitura d’impulsar un canvi que avance cap a un projecte ecosocial, just i democràtic o bé seguir el camí que ens porta cap a l’esgotament dels recursos, l’exclusió social i la vulneració dels drets humans. En aquest sentit, avançar en el procés de descarbonització de l’economia ha d’anar, necessàriament, acompanyat de mesures de transició justa per a la classe treballadora, el que significa ocupació més sostenible, estable i de qualitat. No volem les velles receptes neoliberals vestides de verd.
El cicle per fomentar les reivindicacions ha entrat en una fase nova caracteritzada per les dificultats per a l’acció col·lectiva a causa de les restriccions que imposa la pandèmia. Tot i això, s’estan produint mobilitzacions laborals en àmbits com Educació o Sanitat malgrat la imposició de serveis mínims que asfixien l’exercici de el dret de vaga. Per això des de la Confederació Intersindical considerem imprescindible establir aliances en tots els àmbits socials per a dur endavant una lluita col·lectiva i unànime entre totes les organitzacions que aspirem a un canvi social, amb l’objectiu d’exigir a el govern:
• La derogació de les reformes laborals de 2010 i 2012 que han facilitat les conseqüències de la pandèmia en l’àmbit laboral.
• Mesures reals per combatre la desocupació.
• La derogació de les reformes de les pensions de 2011 i 2013.
• La millora dels salaris, augmentar el Salari Mínim Interprofessional i les pensions mínimes.
• La reducció de la jornada laboral, així com reordenar i racionalitzar els horaris laborals, repartint la feina per treballar menys i treballar totes.
• El compliment estricte de les lleis, de la normativa i les disposicions sobre salut i seguretat laboral, per acabar amb la xacra dels accidents laborals.
• La reversió de les concessions administratives i que es potencien els serveis públics essencials -educació, sanitat, serveis socials, transport, béns comuns, dependència ...-.
• Establir mecanismes de consolidació en el treball amb el personal eventual i interí de les administracions públiques, en línia amb la jurisprudència establerta pel TJUE, així com la transposició de la directiva 1999/70 CE a l’àmbit de les administracions públiques, juntament amb la anul·lació de l’acord de “millora” de l’ocupació pública de març de 2017, subscrit pel govern de PP amb CCOO, UGT i CSIF.
• Implantar mesures efectives per combatre la bretxa salarial i el sostre de vidre.
• Posar fi de manera definitiva, en el món del treball, a les discriminacions per raons de gènere, orientació sexual, procedència o edat.
• Una renda bàsica universal.
• Una fiscalitat justa i progressiva on els que més tenen més aporten.
• Avançar cap a un nou model productiu basat en I + D + I, mediambientalment sostenible, i amb ocupació de qualitat, estable i ben retribuïda.
Normes d'ús