Pensions
Valoració del Pacte de Toledo
Per Intersindical Valenciana la prioritat a l’hora d’abordar el problema financer de les pensions no és retallar les prestacions; en absolut. La prioritat és garantir i millorar els ingressos de la Seguretat Social per aportacions dels treballadors i treballadores, reduint les taxes d’atur, millorar els salaris i seguir amb l’increment del salari mínim professional, amb vertaderes polítiques de foment de l’ocupació que passen, en primera instància, per la derogació de les reformes laborals de 2010 i 2012. Una política d’ocupació que ha de ser reforçada en determinats col·lectius més precaritzats com són les dones, els joves, les persones aturades de llarga duració i majors de 55 anys i per la integració de les persones migrants al mercat laboral, facilitant la seua legalització; així com per una vertadera lluita contra el frau i l’economia submergida.
Eixe, seria un primer pas i, a continuació o en paral·lel, el següent és fer efectiu el dret constitucional a una pensió suficient, millorant-les i derogant les reformes de 2011 i 2013, perquè no sols constitueixen un entrebanc per a l’accés a una pensió digna, sinó que qüestionen seriosament l’essència mateixa del sistema: la continuïtat en el temps del dret. La resta, les recomanacions de la Comissió, sols construeixen un decorat que amaga el vertader problema de les pensions, justificant les polítiques antisocials en matèria de pensions.
L’Informe d’Avaluació i Reforma del Pacte de Toledo elaborat per la Comissió de Seguiment i Avaluació dels Acords del Pacte de Toledo del Congrés, representa una ocasió perduda per abordar la problemàtica del sistema de pensiones i de les persones treballadores que ja han accedit a la condició de pensionistes o ho faran en un moment determinat de la seua vida. Aquest informe no aporta cap solució al suposat problema de la sostenibilitat del sistema, ni a la suficiència de les pensions per garantir una jubilació digna, capaç de cobrir les necessitats bàsiques de les persones jubilades.
Per una banda, és un document que sembla haja estat tancat de forma sobtada, amb l’únic objectiu de no obrir cap polèmica entre el diferents grups parlamentaris i, ratificar que la revalorització anual de les pensions s’ha de fer en base a les variacions de l’IPC i, per l’altra, aborda la qüestió de la sostenibilitat de forma parcial, centrant-se en la carrera de cotització dels treballadors i treballadores, sense entrar a debatre els vertaders problemes del sistema de pensions.
El que s’espera de la Cambra de Diputats és que faça seu el manament constitucional de garantir, mitjançant una pensió adequada, la suficiència econòmica de les persones durant la tercera edat. Per tant, el que cal esperar és que centren els seus debats en la premissa inamovible d’assegurar una pensió de jubilació a totes les persones i que aquesta siga suficient. La primera condició, mal que bé, sempre hi ha col·lectius exclosos del sistema de pensions, està assolida amb les pensions contributives i no contributives; ara bé, la segona dista molt d’estar aconseguida i en conseqüència, ha de ser prioritari concretar el concepte de “suficient” i a continuació, esbrinar com es finança aquest dret.
L’Informe es limita a recomanar la utilització d’indicadors de referència com el salari mig, però en cap moment fa una anàlisi de la quantia actual de les pensions en relació amb la condició de suficiència. En aquest sentit, a Intersindical Valenciana considerem que la suficiència ha d’estar referida a la pensió mínima, com a garantia d’universalitat i, a partir d’ahí, establir la graduació de la resta de pensions en funció de la carrera de cotització fins arribar a la pensió màxima. És per això que, si la pensió mínima actual per a una persona sense càrregues familiars és de 683 €, no cap el més mínim dubte de la seua insuficiència per cobrir, només, les necessitats bàsiques; raó per la qual defensem una pensió mínima de 1080 € en consonància amb les reivindicacions de la COESPE.
El següent pas és establir el model de finançament. El nostre sistema de pensions es finança mitjançant els pressupostos generals de l’Estat per a les no contributives i mitjançant les cotitzacions socials dels treballadors i treballadores en actiu, configurant un model, aquest, fonamentat en el repartiment equitatiu de càrregues i en la solidaritat intergeneracional.
Aquest model ha funcionat, sense cap ostentació, fins el moment actual en el que l’increment del percentatge de població en edat de jubilació i la reducció dels ingressos per quotes com a conseqüència de les elevades taxes d’atur i la poca quantia de les cotització per les reduccions salarials, han tensionat el seu finançament fins entrar en dèficit. Un dèficit que, siga dit de pas i coincidint amb la Comissió, ha de ser cobert per l’Estat com a garant subsidiari de la preservació del dret.
Establerta la garantia estatal, és clar que allò al que deu aspirar el sistema de pensions és a l’autosuficiència, cercant l’equilibri entre ingressos i despeses; és a dir, quotes i pensions. Per part dels sectors polítics neoliberals, emparant-se en una suposada insostenibilitat del sistema, la fórmula emprada per assolir l’equilibri ha estat retallar el dret a la pensió: retardant l’edat de jubilació, reduint la base de càlcul de la pensió o allargant els anys de cotització per generar el dret al 100% de la pensió. És el que han perseguit les reformes de les pensions de 2011 i 2013 i que la Comissió en cap moment qüestiona, com tampoc es planteja, com tampoc ho feren els legisladors en 2011 i 2013, abordar la solució al problema de l’equilibri financer afrontant les vertaderes causes que l’han originat: les crisis econòmiques de 2008 i 2020 i la precarietat instaurada al mercat laboral per les reformes laborals de 2010 i 2012 que, han deixat un erm on sols creixen les taxes d’atur i de treballadors i treballadores en actiu que a males penes arriben, si arriben, a final de mes.
Descartada per omissió aquesta darrera opció per la Comissió, malgrat reconèixer els seus efectes, es limita a sancionar la política anterior en matèria de pensions i a fer una sèrie de recomanacions que van, des de tenir una certa utilitat, a les que són absolutament estèrils; però que, en qualsevol cas, són sempre de caire accessori.
Compartim amb la Comissió que hi ha que eximir a la Seguretat Social de despeses impròpies que res tenen a veure amb la gestió de les pensions contributives, com també ho fem quan senyala que cal homologar al Règim General els drets i obligacions dels treballadors i treballadores autònoms, adequant les seues cotitzacions als ingressos reals. Mesures que milloraran la situació financera de la caixa de les pensions, però que, en realitat, sols són pegats en un llençol ple d’esgarrats. Compartim, també, la recomanació de la revalorització de les pensions d’acord amb l’evolució de l’IPC.
No compartim les recomanacions referides a l’aproximació de l’edat de jubilació real a la legal obstaculitzant la jubilació voluntària, la de prolongar la vida activa dels treballadors i treballadores més enllà dels 67 anys o les retallades a les pensions de viduïtat. Amb més motiu no compartim les reflexions, que no recomanacions, que fa la Comissió envers els col·lectius més desafavorits en quant a l’exercici del dret a una pensió, com són les dones, els joves i les persones migrats. Es tracta de reflexions sense cap contingut en el millor dels casos i, quan no, ratllen l’esperpent.
En definitiva, un document, l’Informe d’Avaluació i Reforma del Pacte de Toledo (2020), elaborat per la Comissió de Seguiment i Avaluació dels Acords del Pacte de Toledo del Congrés, de 164 pàgines, que ha requerit de 31 sessions de la Comissió i que no aporta pràcticament res. Una pèrdua de temps i d’oportunitats.
Normes d'ús