Reforma laboral
Intersindical Valenciana considera que la reforma laboral aprovada pel consell de ministres és una nova decepció per la classe treballadora
Queda l’esperança que el tràmit parlamentari obligue a fer les modificacions necessàries per poder derogar la reforma laboral i no només maquillar-la. No vam eixir al carrer centenars de milers de persones en 2012 per açò.
El dia 28 de desembre, com si una broma de mal gust es tractara, s’ha aprovat al consell de ministres un document pactat amb la patronal i els dos sindicats estatals de concertació. Aquest pacte, lluny de complir la promesa electoral de derogar la reforma laboral, deixa intactes alguns dels aspectes més lesius de les reformes laborals del 2012 (del govern de Rajoy) i del 2010 (del govern de Zapatero). Abans d’aquesta data, ha estat constant el soroll al voltant i a favor de la seua signatura, amb pronunciaments de sectors de dubtosa contribució a la classe treballadora com ara la conferència episcopal. Fins i tot hem escoltat que aquest acord és històric, en tant que “totes” les parts el signen. Ni en açò és el primer tampoc: en 2006, Zapatero també va aconseguir la rúbrica dels anomenats «agents socials».
Els titulars se centren en les -poques- millores que conté respecte de la reforma del 2012: es recupera la ultraactivitat dels convenis; s’acoten (atenció: no s’acaba amb) els contractes per obra a 12 mesos com a màxim; els contractes temporals només es podran efectuar si es donen causes concretes (per augment de producció i per substitucions); i s’estableixen sancions per les empreses que en el termini de 3 mesos no hagen ajustat els contractes a la nova normativa. Aquestos aspectes són positius, però alguns tenen lletra menuda i d’altres responen a jurisprudència en matèria laboral: és a dir, es trasllada ara al BOE el que s’ha guanyat en sentències judicials, sobre tot pel que fa a la temporalitat i l’abús que se’n fa per part de moltes empreses.
Però el més destacable de tot és que no es recuperen drets laborals vitals destrossats en les reformes de 2010 i 2012. Açò és tan clar, que fins i tot la patronal, en un comunicat, declara que «el acuerdo consolida el modelo laboral actual» i que “mantiene intactos los mecanismos de flexibilidad interna que garantizan la adaptabilidad de las empresas a las circunstancias, asegura la libertad de empresa y la Seguridad jurídica y contribuye a la Paz Social”. Amb un SMI insuficient per aplegar a final de mes dignament, unes pensions mitjanes míseres, una precarietat laboral sistèmica, la taxa d’atur juvenil més alta d’Europa i més d’un 30% de valencianes i valencians en risc de pobresa o exclusió social, la pau social que proclama la patronal és una falàcia i un insult a la intel·ligència i la decència.
Intersindical Valenciana lamenta que no es modifique la part més lesiva i agressiva de la Reforma del PP, que va facilitar i abaratir l’acomiadament. El va reduir a la meitat (de 42 a 24 mesos) i va retallar de 45 a 33 dies en cas que fóra improcedent. Açò ha quedat igual que amb la retallada de Rajoy. És més, la l’acord queda molt lluny de les reivindicacions de la classe treballadora, com ara recuperar els salaris de tramitació i el dret d’opció entre readmissió o indemnització en cas de comiat improcedent; establir la nul·litat dels comiats en cas d’incapacitat temporal; o una cosa tan bàsica com prohibir fer comiats col·lectius per motius econòmics en empreses que tenen beneficis.
També s’ha perdut l’oportunitat de recuperar l’estructura de la negociació col·lectiva que el PP va dinamitar: de fet consolida que els convenis de empresa puguen tindre pitjors condicions que els sectorials, excepte en salaris. A més, la patronal ha aplaudit que es prioritzaran els convenis estatals front els autonòmics i provincials: així tindran més fàcil que s’impedisquen millores que s’estan aconseguint en els territoris on les organitzacions sindicals signants no són les majoritàries. Açò és una constatació palpable que el marc estatal de legislació laboral no beneficia la classe treballadora: tot el contrari. Intersindical Valenciana continuarem reclamant un marc propi de relacions laborals per al País Valencià, que responga a les nostres necessitats concretes, que estiga pensat pel nostre món del treball i que puga repensar el nostre model productiu.
Pel que fa als ERTOs, s’amplia i facilita que l’empresa puga aplicar un ERTO o ERO: només necessitarà un informe de la Inspecció de Treball. L’experiència durant la pandèmia ha estat positiva perquè s’han mantingut molts llocs de treball i negocis, però una circumstància conjuntural i extraordinària no pot convertir-se en el modus operandi habitual de les empreses, sense un major control per part de les administracions. Les dos cares de la mateixa moneda.
Tampoc s’actua de manera decidida amb les ETT, creades en la reforma del 2010 i que són autèntiques fàbriques de precarietat laboral. Tot faria indicar que, en quedar reduïda la temporalitat a casos molt concrets, no seria necessari que existiren les empreses de treball temporal en no tindre ja «mercat». És inexplicable que es mantinguen en l’acord i que el SEPE no assumisca aquest paper.
A més a més, queda plenament vigent la possibilitat de l’empresa de modificar unilateralment les condicions de treball de manera substancial per motius relacionats “amb la competitivitat, productivitat o organització tècnica o del treball en l’empresa” (art. 41 de l’Estatut dels Treballadors). Açò perpetua que, pràcticament, els convenis i els drets laborals es puguen quedar en paper mullat.Respecte de la subcontractació, tampoc no s’avança, ja que es continua permetent subcontractar serveis que formen part essencial i indissociable del procés productiu o del servei que presta una empresa. Les Kellys, per tant, segueixen sense ser escoltades ni pel govern de l’estat ni per CCOO i UGT.
Aquestos són aspectes de les reformes laborals de 2010 i 2012 que ni es deroguen ni tampoc no es retoquen, però n’hi ha un que es modifica a pitjor i altre que ni es contempla. El contracte formatiu passa a tindre dos modalitats, el de formació dual o en alternància (lligat a la FP dual que tant promociona Europa) i el contracte per l’adquisició de la pràctica professional (que tindrà condicions segons el nivell d’estudis). Ambdues modalitats perpetuen la precarietat de la gent jove i posen de relleu que la nova llei d’FP era una eina per facilitar l’explotació laboral.
El que no s’ha posat damunt de la taula en cap moment és la reducció de jornada a 32 hores o 4 dies, que contribuiria a reduir les bretxes de gènere i afavoriria la sostenibilitat. En un món laboral on més del 70% dels treballs a temps parcial són realitzats per dones, que pateixen la consegüent reducció del salari i de la pensió de jubilació (incomplint el que la justícia europea ha dictaminat), es fa totalment necessari replantejar-se els usos dels temps i quant de la nostra vida hem de dedicar al treball remunerat. A més, amb un planeta amb els recursos al límit i una humanitat que té data de caducitat si no posem fre al capitalisme depredador de persones i natura, cal emprendre una autèntica transformació del model productiu. Res d¡açò ha estat en l’agenda de la reforma. Altra oportunitat perduda per anar per davant dels esdeveniments, i no a remolc del que les elits manen.
En resum, 11 anys després de la reforma del 2010 estem ara en una correlació de forces polítiques molt diferent i, en canvi, amb un Estatut de les Treballadores i Treballadors molt pitjor que aleshores. I si el comparem amb el de 2006, la foto final resulta quasi una caricatura. Amb un govern de coalició que havia fet la promesa electoral de derogar la reforma laboral, el text acordat resulta decebedor en no haver recuperat, com a mínim, els drets laborals que teníem. Queda l’esperança que el tràmit parlamentari obligue a fer les modificacions necessàries per poder derogar la reforma laboral i no només maquillar-la. No vam eixir al carrer centenars de milers de persones en 2012 per açò.
Per a Intersindical Valenciana, s’hauria d’haver prioritzat de manera inequívoca la recuperació de drets laborals i no el pacte amb qui no comparteix ni els plantejaments més essencials. La classe treballadora necessita que es deroguen les reformes laborals del 2010 i 2012, necessita treball estable, no precari, amb remuneració suficient per poder viure amb dignitat, necessita condicions laborals que fomenten la coresponsabilitat, necessita poder cotitzar per aplegar a la jubilació. Per aconseguir-ho, continuarem treballant en tots els fronts, en els centres de treball, de la mà de les treballadores i treballadors, i establint aliances amb el sindicalisme reivindicatiu. Els nostres drets es defenen, governe qui governe.
El comentari no està disponible a l'entrada d'aquest canal.
Normes d'ús