El que va passar a Les Corts Valencianes amb Susana Camarero no és cap lapsus: és una mostra clara del menyspreu institucional cap a les dones. Utilitzar la paraula “prostitutes” com a insult des de la Conselleria d’Igualtat no només degrada el debat polític, sinó que reforça estigmes masclistes i classistes que el feminisme fa dècades que combat.
La consellera d’Igualtat de la Generalitat Valenciana ha arribat a qualificar de “prostitutes” les dones que formen part del govern espanyol, insultant tant les ministres com les dones en situació de prostitució.
Els anomenats “lapsus” de Susana Camarero no són simples errors de llenguatge. No són distraccions puntuals ni equivocacions sense importància. Són, en realitat, la punta de l’iceberg d’una manera d’entendre el poder: des de la impunitat, el menyspreu i la manca absoluta d’ètica pública.
Quan una persona ocupa un càrrec institucional, cada paraula importa. No només pel que diu, sinó pel que legitima. I el que estem veient és profundament preocupant: per justificar decisions opaques —com una comissió de serveis concedida a la dona del molt honorable en circumstàncies més que qüestionables— es recorre a la difamació, a l’insult i a l’atac personal. Aquesta no és només una mala pràctica política; és una degradació deliberada del debat públic.
No, no són lapsus. És una estratègia.
És l’ús del llenguatge com a arma per desviar l’atenció, per deslegitimar la crítica i per reforçar privilegis. I això, en una societat democràtica, és inacceptable.
Des d’una perspectiva feminista, el que resulta encara més greu és la instrumentalització del discurs per atacar, desacreditar i embrutar el debat públic, reproduint dinàmiques patriarcals de poder: qui qüestiona és atacada, qui denuncia és ridiculitzada, qui demana transparència és assenyalada. És el vell mecanisme de sempre, amb noves formes, però amb la mateixa violència simbòlica.
No podem permetre que es normalitze.
La societat valenciana mereix institucions netes, transparents i responsables. Mereix representants que estiguen a l’altura del càrrec que ocupen. I, sobretot, mereix un debat polític que no estiga basat en la desqualificació, sinó en arguments, dades i respecte.
Perquè quan la senyora Camarero, consellera de Vivenda, Ocupació, Joventut i Igualtat, utilitza el llenguatge de la difamació, el que es posa en joc no és només una polèmica puntual: és la qualitat de la nostra democràcia.
I davant d’això, no hi ha lloc per al silenci.
Cal denunciar-ho. Cal assenyalar-ho. I cal construir, des del feminisme i des de la consciència crítica, una resposta col·lectiva que diga prou a la impunitat, prou al menyspreu i prou a la degradació institucional.
No són lapsus. És poder mal exercit.