L’aparició de VOX i la caiguda de Ciudadanos han trencat l’hegemonia de la dreta unida, convertint l’extrema dreta en el soci inevitable del PP.
Xavier Carda Isach
Intersindical STAS
Durant dècades, el tauler polític espanyol es regia per una aritmètica que pareixia immutable: una dreta monolítica i unida davall d’una sigla enfront d’una esquerra crònicament fragmentada. Aquest era l’axioma de l’èxit conservador. No obstant això, l’any 2014 va marcar la fi d’aquesta hegemonia i l’inici d’una diàspora cap als extrems. Primer va aparéixer la cara amable i europeista de Ciudadanos; poc després, va emergir el rugit reaccionari de VOX, una formació que sembla més un refugi de nostàlgies pretèrites que un projecte de futur real.
Hui, després de l’estrepitosa caiguda del “germà modoset” —aquell Ciudadanos que va passar de ser la gran esperança blanca a desaparéixer en només huit anys—, VOX es presenta davant la societat com el soci inevitable. Es venen com la crossa necessària perquè el Partit Popular puga recuperar el poder en autonomies i, eventualment, en l’Estat. Però darrere del soroll mediàtic i l’alarmisme del “que venen els fatxes”, convé aturar-se a mirar què hi ha realment davall de les costures d’aquest fenomen.
L’art de manar sense tacar-se les mans
Com bé assenyalava el periodista Miquel Ramos en una ponència al Congrés d’Intersindical Valenciana, l’objectiu de la formació de Santiago Abascal no pareix ser la gestió pública real. VOX no vol governar; el que vol és que els altres executen la seua agenda política. Ens trobem davant d’una estructura que funciona quasi com una paradeta presidencialista, dirigida amb mà de ferro per una figura que, després d’anys intentant surar sense èxit en les files del PP, va decidir muntar-se el seu propi feu. És el refugi de la part més rància i nostàlgica de l’espectre polític, un espai on somiar temps passats en què les lleis no limitaven l’arbitri dels qui manaven. La seua estratègia és clara: condicionar el discurs des de fora, tensar la corda i obligar el PP a mimetitzar-se amb els seus postulats més radicals per por de perdre vots.
En aquest sentit, la frenada en la pujada “brutal” de VOX en les autonòmiques, tal volta pot tindre alguna cosa a veure amb aquest “no voler governar”. Queda palés que el que pretén és que amb pactes d’investidura, sense departaments a dirigir —sense treballar—, el PP li faça la seua política. Política en gran part fora del marc legal actual, i que el PP, que està molts anys en política i forma part de la dreta europea, sap que són inviables. Com el carril bici de València finançat majoritàriament per la Unió Europea que volien llevar i estan ampliant. I com ja coneixem per Iván Espinosa, Rocío Monasterio, Ortega Smith o altres personatges que han abandonat la formació ultra, els escàndols dins de la paradeta són cada vegada més sonors.
Però a pesar que la brutal pujada sembla frenar-se, van deixant petjada amb el seu discurs insolidari i patriarcal. I va creant entre la classe política conservadora i part de la ciutadania un sentir d’insolidaritat, d’egoisme, brutalitat i, en definitiva, de mesquinesa, que fa que la societat i la seua representació política siguen cada vegada més fàcils de comprar i vendre.