Conversem amb el professor i escriptor Fernando Garrido per a analitzar el context dels conflictes bèl·lics actuals.
Vicent Xavier Contrí Ribes
Àrea de Comunicació
Palestina, l’Iran, Israel, els Estats Units, Ucraïna, Rússia… Quina és la fotografia bèl·lica del moment?
La situació és molt complexa. És important entendre que no hi ha una explicació global, encara que hi ha una economia i unes relacions internacionals que són globals. No és la mateixa realitat el pati de darrere dels Estats Units, pel que fa al Carib i Amèrica Llatina. Els Estats Units intenten desestabilitzar aquests països. Trump aprofita que té majoria al seu país per a llançar atacs i per a vulnerar el dret internacional, i no hi ha resposta per part de ningú, ni per part de la Xina, ni de Rússia, ni de la Unió Europea. No és igual a l’Orient Mitjà; hi ha elements que nosaltres els europeus sempre hem interpretat malament. Per exemple, que el món islàmic, el món musulmà, no és un món coherent ni cohesionat, i que quan nosaltres hi arribem des del final de la Segona Guerra Mundial, amb idees, com ara la democràcia o el liberalisme o el lliure mercat, entenem que hi ha diferents grups religiosos, l’enfrontament entre els sunnites i els xiïtes. Els sunnites, que estan dividits, i el xiisme, que en un moment donat obté un suport d’Occident, en el context de la Guerra Freda. Són moltes variables que cal entendre i hi ha una irresponsabilitat per part dels europeus i dels occidentals que, per una banda, el que busquen és aprofitar els recursos naturals i tindre un monopoli sobre aquests elements econòmics, però, per l’altra, el que estan buscant també és desestabilitzar la zona perquè els països es rendisquen a Occident. El cas d’Ucraïna és encara més enrevessat, perquè caldria remuntar-se al final de la Segona Guerra Mundial i l’acostament dels ucraïnesos a la Unió Europea, per un cantó, i per l’altre, la presència d’un 40% de població russa als territoris de Donetsk, Luganks i d’altres, que provenen de la política de restabliment de migracions de Stalin. Una de les claus és la irresponsabilitat dels europeus. Aquesta irresponsabilitat ara és l’orgull per part de l’Administració Trump, que es comporta de manera absolutament irresponsable en situacions complicades.
Hi ha algun paral·lelisme amb guerres anteriors?
Sí, sí que hi ha paral·lelismes. Però soc molt crític amb la idea que la història es repeteix. No estem en un moment com el que va sobtar Europa quan esclataren les grans guerres. Ni estem en el mateix context de la Guerra Freda. Però hi ha similituds. Per exemple, el cas de l’Iran en 1951, amb les eleccions democràtiques que guanyà Mosaddegh, un president que representava una tercera via davant la Guerra Freda. El que va fer els Estats Units llavors va ser carregar-se qualsevol opció democràtica. El mateix que s’ha fet ara a Palestina, amb les possibilitats d’un viratge democràtic que convertira Palestina en un estat democràtic i un interlocutor vàlid, per exemple, amb la Unió Europea. El que va fer l’integrisme sionista a Israel va ser fer costat als moviments radicals per a tindre una excusa i intervindre-hi de manera militar i ocupar aquest espai, que és el mateix que es va fer, per exemple, a l’Iran en 1953, descabotant el règim democràtic de Mosaddegh. El mateix passà a l’Afganistan en el context de la guerra, donant suport als mujahidins, la base del que després seria el moviment integrista islàmic a la zona. I això és el que fan els interessos imperialistes: sacsejar el vesper per a obtindre’n benefici. L’objectiu no és restablir la democràcia en un lloc, ni restablir la seguretat en un altre, l’objectiu és crear el caos amb un doble efecte; que no hi haja governs estables i que puguen usar els seus recursos, i que nosaltres —el que diu l’escriptora i cineasta Naomi Klein, en la teoria del caos— estiguem aporegats, perquè qualsevol vinga a dir-nos què hem de fer i ho acceptem. I funciona molt bé.
I tot això com afecta la classe treballadora i la població mes desafavorida?
És una qüestió interessant. A Occident tenim un problema econòmic molt greu que s’anomena inflació. I la inflació és hereua de les solucions de després de la crisi de 2007. La primera variable és l’adopció del patró Fiat en els anys setanta, que establia que el valor dels intercanvis comercials estaria en funció de la valoració que feren els Estats del seu producte interior brut i no amb un regulador comú, que seria el patró or o patró de canvi estable. I això va afavorir que es poguera emetre més moneda en forma d’endeutament. Als Estats Units, durant el govern de Bill Clinton, s’afavorí una especulació rapinyadora, que és el que vivíem abans de 2007. Hi havia grans entitats financeres que per cada dòlar que tenien, estaven operant amb 4.000 dòlars; 4.000 dòlars en forma de préstecs, en forma d’especulació, en forma de compravenda de productes complexos, hipoteques subprime i d’altres. Quan això rebenta, la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc Central Europeu tenien dos opcions. La primera era deixar caure el sistema financer, i això hauria provocat un col·lapse econòmic general. I la segona era rescatar el sistema financer. A partir d’aquell moment a nosaltres se’ns carrega el pes d’aquest rescat financer. Se’ns diu que se’ns ha rescatat a nosaltres, als serveis públics, a les administracions, però en realitat s’està rescatant el sistema financer que no reverteix els beneficis sobre nosaltres, sinó que els acumula.
I amb el conflicte actual, què està passant?
Doncs que qualsevol situació que es veu, com l’augment dels preus dels carburants pel conflicte, o l’accés de matèries primeres pel tall d’Ormuz, acaben provocant que torne la inflació. I en aquesta conjuntura és quan ens demanen un sacrifici més gran. Quin és? Renunciar a les polítiques socials i lliurar-nos al lliure mercat. Tot això està orquestrat amb l’objectiu que acabem adoptant l’agenda liberal. Ací i allà està morint gent d’inanició o de fred. Llavors quan reflexionem sobre la nostra dificultat per a arribar al final de mes, en el fons som terriblement egoistes, perquè nosaltres ací no estem lluitant pels nostres drets, pels drets dels més desafavorits. Així, el més fort s’imposarà i acabarem justificant la barbàrie, ja siga perquè no tindrem capacitats per a poder reaccionar-hi davant d’ella o no tindrem els mitjans per a posar-hi fre ací i allà.
I aleshores què fem?
A mi em pareix que és el moment de reivindicar els nostres drets laborals i els de la classe treballadora dels països occidentals, i també els drets humans que es vulneren arreu del món perquè estan connectats tots dos. Des de les tertúlies polítiques a Europa i als Estats Units ens critiquen el fet que la classe treballadora no deixa de ser una banda de funcionaris oportunistes que aprofiten la seua posició folgada per a anar donant lliçons morals. Però és que ara mateix estem perduts si no hi ha una brúixola moral per a una cosa i per a una altra.
Molts adults pensen que a la gent jove no li interessa la història.
No, no és del tot real. Jo soc professor, sobretot, d’història contemporània, que comprén els segles XIX i XX. Crec que és essencial per a comprendre la construcció de determinats elements, com, per exemple, l’estat liberal, l’economia del lliure mercat o la lluita de classes. I quan analitze aquestes qüestions, als alumnes de fa vint anys els interessava el tema i ara els pareix estrany, perquè no aprecien que existeix l’obrer de la indústria, ho veuen com una cosa diferent o d’altres latituds. I l’alumnat no se sent vinculat a això. Ara bé, quan arribem al feixisme, tots estan atents. Uns des de la por, o des de la angoixa, i d’altres des de l’interés i la curiositat.
Després està la presència de la ultradreta pertot arreu.
Determinats mitjans de premsa i gurús polítics escampen la teoria que menysprea els principis dels quals som hereus: l’humanisme, la il·lustració o el socialisme. La il·lustració i el pensament racional sembla que siguen un signe de debilitat. Impera la retòrica que la fortalesa i la violència estan justificades i és el que ens condueix a la grandesa. I aleshores, quan els xavals contemplen els febles alçant-se, ho interpreten com una cosa intranscendent. Però quan veuen els forts imposant la seua bota sobre els febles els atrau i els engul, perquè les retòriques al voltant —les xarxes socials i els discursos polítics— els diuen que això està bé. I només cal veure les figures d’Isabel Díaz Ayuso, Donald Trump o Santiago Abascal, dient barbaritats i exercint aquesta violència institucional perquè saben que connecta.