L’actual context bèl·lic ha motivat una resposta per part de la classe treballadora. Intersindical Valenciana ho ha fet. En les ponències i els debats del VII Congrés vam acordar participar en la creació d’un ampli moviment antiguerra.
Ramon Font
Responsable d’Acció Sindical d’Intersindical Valenciana
L’actual context bèl·lic ha motivat una resposta per part de la classe treballadora. Intersindical Valenciana ho ha fet. En les ponències i els debats del VII Congrés vam acordar participar en la creació d’un ampli moviment antiguerra. Al País Valencià vam formar part de l’organització de la manifestació unitària del “No a la Guerra” el dia 21 de març a València. A escala internacional, participarem en la trobada de moviments socials i sindicals del 20 de juny a Londres. Es tracta de recuperar el moviment internacional que es va oposar a la guerra d’Iraq en 2003.
Abans, però, ja ens havíem sumat a la campanya contra el rearmament europeu que va engegar la Federació Sindical Mundial. La lògica era clara: si augmenta el pressupost militar, no és per a emmagatzemar armes. Si creix el reclutament militar, no és per a tindre els soldats a les casernes.
La Unió Europea va passar en quinze dies de defensar la transició energètica a demanar als estats membres que gasten 800.000 milions d’euros en armes i que compren el gas als EUA. Recordem la cimera de l’OTAN en què Donald Trump demanà als seus aliats el 5% del PIB en despesa armamentística. Pedro Sánchez tornà com un heroi amb la notícia de la seua oposició a aquesta xifra. En realitat, el titular hauria d’haver sigut que l’Estat espanyol doblarà l’actual pressupost de Defensa. Sánchez també va manifestar que Espanya necessita 14.000 soldats més. Això, en un context on deu estats europeus s’estan plantejant la reimplantació del servei militar obligatori.
La història ens diu que quan els estats es rearmen el món acaba en guerra. Això és el que va passar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial. Alemanya ha hagut de canviar la constitució per a reconvertir la indústria de l’automòbil en una nova indústria de guerra. Ja sabem com va acabar l’antiga.
Actualment, l’objectiu estatunidenc ja no és la conquesta de l’oest, sinó la del nord. Els recursos naturals i uns mars cada volta més navegables, pel canvi climàtic, han facilitat l’entesa entre Trump i Putin per a repartir-se l’Àrtic i les terres rares d’Ucraïna. Els Estats Units retiraran les tropes d’Europa i els estats europeus han d’enviar els soldats si volen frenar Rússia per l’est. D’ací ve el rearmament d’Europa.
Veneçuela, primer, ara l’Iran
Després dels timbals de guerra, hem sentit les bombes i els míssils. Començàrem l’any amb una intervenció militar a Veneçuela absolutament contrària al dret internacional. Un atac aeri que va finalitzar amb el segrest de Nicolás Maduro. El petroli veneçolà ha acabat en mans americanes, fins i tot REPSOL ha entrat en la privatització d’un petroli que estava nacionalitzat.
Mentre s’escriu aquest article ja s’ha amenaçat amb una intervenció militar a Cuba. L’illa veu com se l’ha privat del petroli veneçolà i s’ha intensificat un embargament econòmic que vol escanyar-la econòmicament amb la intenció de pressionar el govern cubà.
L’atac a l’Iran sembla que s’allargarà molt més que el veneçolà. Israel l’està aprofitant per a endurir l’ocupació de Palestina amb la introducció de la pena de mort per a la resistència. Un mer formalisme perquè ja estàvem acostumats a veure execucions a sang freda televisades. Netanyahu també està valent-se de la situació per a ocupar el sud del Líban amb la intenció d’annexionar-lo. Després de la caiguda del règim sirià, el seu enemic a la regió és l’Iran. Trump, que en campanya electoral assegurava que no aniria a la guerra, s’està consolidant com el president americà que més s’allunya de les seues promeses electorals, tot i que el llistó ja estava molt alt.
Els EUA aprofiten les pretensions d’Israel per a tallar una font de petroli a l’expansió econòmica de la Xina, assenyalada per l’Oncle Sam com el principal rival des de l’època d’Obama. La reacció de l’Iran, tot i haver perdut els seus principals líders, ha sigut ben diferent de la de Veneçuela. Ha escampat la guerra fins a Xipre —l’Estat espanyol hi ha enviat un vaixell de guerra—, fet que ha provocat la pujada del preu del petroli, cosa previsible en tots els conflictes al Pròxim Orient. Les petrolieres americanes, com ja va ocórrer en la guerra d’Iraq, en són les grans beneficiades. Ni aleshores hi havia armes de destrucció massiva, ni ara, una carrera nuclear de l’Iran, segons l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. Excuses per a fer-li el joc al capital.
La caiguda de les borses i la nova inflació que tenim a l’horitzó recorden massa aquella música que hem sentit en totes les crisis militars anteriors que semblava que no ens afectarien. Però no és així. Aquesta guerra, com les altres, també l’acabarem pagant els de sempre. Com? Amb més atur, amb més retallades i amb qui sap que més.
Lògicament, el més greu de tot són les vides humanes. En primer lloc, les víctimes del genocidi palestí, el més nombrós, seguit de les víctimes civils a l’Iran i el Líban. També hem de tindre en compte les víctimes israelianes i els soldats estatunidencs morts. Els quals, potser, no sabien on anaven quan s’hi van allistar, com els va ocórrer a molts a l’Iraq i a l’Afganistan.
Ara bé, amb quina autoritat moral es podrà dirigir la comunitat internacional a Rússia per a condemnar la invasió d’Ucraïna o, més avant, si se li acut envair les repúbliques bàltiques? I si la Xina decideix envair Taiwan? Els direm que estan violant el dret internacional? Ens havíem preguntat moltes voltes si estàvem davant de la Tercera Guerra Mundial. Sens dubte, ara estem més a prop que mai des de la Guerra Freda.
És per això que ens hem de reafirmar amb el nostre compromís per la pau. Exigir als nostres governs que deixem de gastar en armes i de fabricar-ne, i encara més de vendre’n a governs genocides. Les armes no són ni un bé de consum ni un bé de producció, són destrucció pura, la xacra més gran que ha patit la humanitat. L’instrument de la guerra.
Tampoc hem d’oblidar el que els economistes anomenen el cost d’oportunitat. Quan inverteixes en un recurs, deixes d’invertir en un altre. Tot el que gastem en armes no ho destinem a escoles i hospitals, ni a serveis socials, ni a prestacions socials.
És evident que l’actitud de Pedro Sánchez no és la mateixa que la del trio de les Açores, però com ja hem dit adés tenim un vaixell de guerra en zona de conflicte. Què passarà si l’ataquen? Una part important de la població, el 40%, veu bé el rearmament, però estan disposats a enviar els seus fills a la guerra? Això ho hem d’explicar bé. Totes les guerres, per molt que comencen amb bombardejos, acaben amb soldats sobre el terreny.