Per la pau, la defensa dels drets laborals i la justícia social

En el Dia de la Classe Treballadora, diem no a la guerra perquè sempre és la classe obrera qui en paga les conseqüències.

20 / 04 / 2026

Els drets laborals que encara tenim no han caigut del cel. Han calgut moltes dècades de lluita. Per desgràcia, en els darrers 40 anys (per la pau social i la concertació ) hem patit molts retrocessos.

Primer Palestina, després el Líban i Veneçuela, i ara l’Iran. En el Dia de la Classe Treballadora cridem ben alt: No a la guerra! Perquè sempre ens toca pagar a nosaltres els beneficis d’uns pocs. Ja siga amb la vida o amb les nostres butxaques. D’una manera o d’una altra, la classe treballadora és la que s’emporta la pitjor part en els conflictes armats.

Enfront de les guerres imperialistes de Trump, nosaltres prioritzem uns altres objectius: posar fi a la precarietat, recuperar el poder adquisitiu i acabar amb els salaris de misèria, defensar els serveis públics i el sistema de protecció social, tant pel que fa als subsidis d’atur com a les pensions, que han de ser públiques i dignes. Ja és hora que acabe la discriminació que pateixen les dones en l’accés a la renda, així com la precarietat laboral i la manca de reconeixement i retribució tant de les feines productives com de les reproductives. També volem que acabe la discriminació que sofreixen les persones racialitzades, amb assetjament policial i més problemes en l’accés a l’habitatge.

Malauradament, l’accés a l’habitatge és un problema global. Set de cada deu joves de 16 a 30 anys continuen vivint amb els pares. Un percentatge que se situa en el 54% per a la gent jove major de 25 anys. La precarietat laboral i la manca de polítiques públiques d’habitatge o de control de preus en són la causa evident.

És l’hora de mobilitzar-nos
Els drets laborals que encara tenim no han caigut del cel. Han calgut moltes dècades de lluita. Per desgràcia, en els darrers 40 anys (per la pau social i la concertació ) hem patit molts retrocessos: la precarització del món laboral, la manca d’estabilitat en la contractació o la modificació de les condicions de treball i de la negociació col·lectiva. A banda de provocar una pèrdua de drets per a la classe treballadora, han debilitat la representació sindical, que han fet possible l’objectiu principal: la reducció dels salaris.

És el moment de passar a l’ofensiva i mobilitzar-se, com ho estan fent les treballadores i els treballadors de l’ensenyament.

Les nostres demandes són clares:

La recuperació del poder adquisitiu perdut.
Uns serveis públics de qualitat.
Pensions públiques i dignes garantides per polítiques laborals que augmenten els salaris, amb més estabilitat laboral, reducció de la desocupació i del treball a temps parcial. Si cal, finançades pels pressupostos generals.
Una renda universal garantida.
La jornada laboral de 32 hores sense reducció de salari amb limitació d’hores extres.
Un marc valencià de relacions laborals que garantisca la nul·litat dels acomiadaments improcedents.
Un salari mínim autonòmic que no puga estar per sota de l’estatal.
Garantir el dret a l’habitatge i frenar l’especulació immobiliària i la turistificació.
La creació d’un parc públic d’habitatges amb lloguers assequibles.

Visca la lluita de la classe treballadora! Visca el Primer de Maig!