La sentència de 
 l’Audiència Nacional 
 impulsa la mobilització
  
El que cal saber
El que
cal fer
 
La sentència de l’Audiència Nacional ha provocat un allau de preguntes, dubtes i desinformacions que s’han estés entre els empleats i empleades públics del País Valencià i que encara són objecte d’atenció en els centres de treball.

Ha circulat la idea que amb la sentència ja està tot fet. Però ni la sentència és ferma, ni els governs tenen intenció de complir-la. Açò ens aboca a una mobilització que enllaça amb la del passat desembre.

STEPV-Intersindical Valenciana edita aquest fullet per tal d’aclarir distints aspectes relacionats amb l’aplicació de la sentència i contribuir de manera clara i detallada a desfer els possibles malentesos que s’han generat.

Amb una estructura senzilla, els distints apartats recorren les principals fites del procés i aporten elements útils per al debat i l’acció col·lectiva.

L’STEPV-Iv segueix emplaçant els treballadors i treballadores a pressionar i obligar els governs a obrir un procés de negociació col·lectiva. L’actuació unitària i conjunta de totes les forces sindicals serà, una vegada més, la clau de l’èxit. Només la participació de tothom ho farà possible.

País Valencià, març 2001
   

Calendari de 
mobilitzacions unitàries:

 
- Fins el 2 de juny: 
Tots els dijous, braçalet negre.

- 15 de març i 24 d’abril:
Concentracions davant les Delegacions del Govern central (12 h.) i de la Generalitat (13 h.).

- 10 de maig:
Manifestacions a Alacant, Castelló i València (19:30 h.).

- 16 de maig: Assemblea de delegats i delegades a Madrid.
- 2 de juny: Manifestació a Madrid.

 
 
 
- L’origen
- Distintes valoracions
- Què reconeix la sentència?
- A qui li ho reconeix?
- Quan s'aplicarà?
- Qui intervé en el recurs?
- Més d’un procés en marxa
- Les reclamacions
- Cal una mobilització
- La pretesa "exclusiva"
- La informació, la clau

  
CALENDARI

  
L’origen
Fins 1990 la negociació col·lectiva es limitava a poc més que una consulta, però com a fruit de la vaga general del 14 de desembre de 1989 la llei va anar incorporant l'obligació de negociar temes com ara les retribucions o la mobilitat del personal. Per això, tots els beneficis d'una mobilització s'han d'avaluar al llarg del temps. En 1994 el govern central, i en 1995 l'autonòmic, van acordar amb els sindicats que durant el període 1995-97 els salaris de les empleades i empleats públics s'incrementarien en la mateixa mesura que la inflació prevista. Però, en 1997 els governs central i autonòmic del PP van incomplir aquells acords en imposar unilateralmente la congelació salarial. És per això que la sentència de l'Audiència Nacional sobre el recurs 1033/1997 presentat per CC OO considera il·legal la congelació i restableix la legalitat dels acords.
 

Distintes valoracions
La sentència és molt important perquè restableix el respecte a la negociació col·lectiva en la mesura que condemna una mesura administrativa que la ignora i reconeix que els acords vinculen l'Administració, que té l'obligació de complir-los. A més, retorna als treballadors i treballadores una part dels salaris perduts. Però tots els sindicats no van compartir la valoració d'aquells acords, en tant que no permetien recuperar el poder adquisitiu perdut per congelacions anteriors i es renunciava a la clàusula de revisió salarial per si l'Índex de Preus al Consum (IPC) pujava més del previst.

 
Què reconeix la sentència?
La sentència ordena l'actualització automàtica de les retribucions "sin necesidad de interpelación de los interesados", inclosos els increments per l'IPC de l'any 1997, més els que s'han deixat de percebre en els anys succesius. Això vol dir que, en cas de confirmar-se, tothom hauria de veure reflectits els seus efectes econòmics de manera immediata. En canvi, 
per a reclamar les quantitats degudes entre 1997 i la data de la sentència "es el propio interesado el que habrá de instar el pago", 
és a dir, caldrà presentar una reclamació individual pels endarreriments a l'òrgan administratiu corresponent. 
 
A qui li ho reconeix?
La sentència afecta el funcionariat i d'altres col·lectius del sector públic de l'Administració central de l'Estat i d'organismes autònoms, inclosa la Universitat. En el text no s'esmenta el personal de les Administracions autonòmiques i locals, però atés que les retribucions bàsiques són comunes i que la Llei de Pressupostos de l'Estat de 1997 establia expressament que cap 
administració acordara increments salarials, els beneficis de la sentència s'han de generalitzar a tot arreu i a tothom. La Generalitat ha de respectar el mandat legal de garantir que tot el seu personal perceba les retribucions bàsiques fixades per a tot l'Estat. 
 
Quan s'aplicarà?
La sentència s’aplicarà quan siga ferma. Com que ha estat recorreguda pel Govern, caldrà esperar al que diga el Tribunal Suprem. El TS encara ha de decidir si admet el recurs del Govern. Si no l'admet, la sentència de l'Audiència serà ferma i serà el moment de presentar individualment les reclamacions. Si l'admet, la sentència deixarà de ser ferma i caldrà esperar entre un i tres anys una nova sentència del propi TS. El Suprem podria repetir la decisió de l'Audiència -i serà el moment de presentar la reclamació- o dir una altra cosa. En aquest últim cas, caldrà llegir primer la nova resolució i després decidir el que cal fer, però mai abans.
 
Qui intervé en el recurs?
Només el sindicat recorrent i el Govern central poden intervindre en el procés jurídic d'aquesta sentència, des del principi al final, tant si es perd com si es guanya. Ningú més s'hi pot afegir. A ningú més li ha de costar diners aquest recurs. Les adhesions que qualsevol sindicat demane per escrit són de naturalesa política, com les manifestacions al carrer o els articles de premsa. Com que són polítiques, aquestes adhesions són voluntàries i haurien de ser gratuïtes.
 
Més d’un procés en marxa
Encara que ens referim a "la sentència", hi ha més recursos de CC OO i UGT, d'idèntiques característiques, pendents encara de resolució en el Tribunal Suprem. Aquestes sentències podrien afectar, per a bé o per a mal, el resultat final de tot el procés judicial.
 
Les reclamacions
La sentència ordena formular reclamacions per a l'abonament dels endarreriments acumulats des de 1997. Així que si, finalment, la sentència és ferma, caldrà presentar-les en eixe moment. Es tracta de reclamacions individuals administratives i com a tals es presentaran davant un òrgan administratiu: Ministeri, Conselleria, Ajuntament, Rectorat, etc. Serà una reclamació com la que es presenta quan hi ha una errada de l'Administració que cal corregir. Per tant, la pot preparar una gestoria o bufet particular aplicant una tarifa, però qualsevol sindicat la farà debades, si vol. L'STEPV-Iv la té preparada i la facilitarà sense costos a tothom, com sempre. 
 
Cal una mobilització
La sentència de l'Audiència Nacional no fa més que donar una nova raó a les que van motivar la vaga del 14 de desembre de 2000. Els governs central i autonòmic faran tot el possible per no pagar, com per no negociar. Pledejaran tant com puguen per tal d'obtenir l'anul·lació de la sentència. Com que tot procés jurídic és incert i, a més, pot ser llarg, cal pressionar els governs perquè paguen i negocien immediatament. L’única solució justa és que es pague d'ofici a tothom i es respecte la negociació col·lectiva. Els treballadors i treballadores del sector públic tenim la raó política i moral perquè els acords de 1997 eren legals, el seu contingut estava justificat i en 2000 hem tornat a perdre diners. Només amb la unitat d’acció sindical es podrà donar la resposta que cal a la prepotència dels governs. 
 
La pretesa "exclusiva sindical"
No existeixen exclusives de cap organització, perquè això és incompatible amb la llibertat sindical. Açò no és la premsa rosa. Tots els guanys que el sindicalisme ha incorporat a les conquestes laborals són patrimoni del conjunt dels treballadors i treballadores, són transparents i han quedat reflectits a les lleis i als convenis. El mèrit d'haver encertat a guanyar una sentència no comporta declarar l'assumpte "propietat privada". Encara que no cal, és legítim que un sindicat propose a cada funcionari de formalitzar un contracte per 
gestionar els seus interessos en la mesura que cadascú és lliure per decidir el que signa. Però una decisió com aquesta no es pot basar en la 
desinformació, la por a no cobrar o la ignorància d'allò que cal saber. El sindicalisme no es basa en la pèrdua de l'autonomia personal, sinó en la plena consciència de ser treballadores i treballadors. 
 
La informació, la clau
La informació sobre totes les conseqüències de la sentència prové de fonts pertinents que, a més, són públiques. Cada veredicte emés per un tribunal passa als advocats de les parts implicades i també als mitjans de comunicació. Els procediments judicials són lleis i estan als manuals, i els manuals, a les llibreries. Els terminis per actuar estan perfectament fixats. Vivim en la societat de la informació. No hi ha cap motiu per a la desconfiança, el nerviosisme i la por. La pluralitat també és clau per a la democràcia sindical. Tothom pot contrastar la informació disponible i decidir en conseqüència. 
 
Per la negociació col·lectiva: 
Mobilització, ja!
(Reclamacions, quan calga)
     

anar al començament / intersindical / ensenyament / sanitat / serveis públics