Aniversari de la Llei d'FPA


 
20 gener 2005

Deu anys després de la promulgació de la Llei de FPA, la Formació de les Persones Adultes segueix sent l’assignatura pendent del Govern valencià


 
20 gener 2001

La llei d’FPA: crònica d’un aniversari


20 gener 2000

La formació de persones adultes: un repte per al segle XXI


 


 

gener 2005

Deu anys després de la promulgació de la Llei de FPA, la Formació de les Persones Adultes segueix sent l’assignatura pendent del Govern valencià

El dia 20 de gener s’acompleixen 10 anys de la promulgació per les Corts Valencianes de la Llei de Formació de les Persones Adultes amb el vot a favor de tots els grups polítics excepte del Partit Popular que s’abstingué. La voluntat majoritària de les persones adultes implicades en aquest àmbit educatiu es va veure reflectida en l’aprovació d’aquesta Llei. Una acció col·lectiva que realitzàrem associacions, col·lectius, sindicats, territoris, dins del moviment Mesa dels Agents Socials per la FPA i que comptà amb el recolzament de 50.000 signatures individuals, de més de 1.000 entitats cíviques i culturals i de 130 Ajuntaments del País Valencià que aprovaren mocions exigint la seua promulgació.

Avui, deu anys després podem afirmar que s’ha avançat poc. Els aspectes més progressistes i dinamitzadors de la Llei; aquells que potencien la coordinació de les institucions i els que estableixen el marc de possibles actuacions integrades i integrals per donar una resposta adequada a les necessitats reals dels territoris i a les demandes de les persones –plans i consells territorials–, segueixen sense desenvolupar-se. Tampoc s’ha signat, ni tan sols s’ha elaborat una proposta de Conveni General Multilateral que fixe les competències, les relacions i la contribució de la Generalitat i les Entitats Locals en el finançament de la FPA; les quantitats destinades a aquest fi en els pressupostos de la Generalitat no han contemplat ni tan sols l’augment de l’IPC, la qual cosa ha provocat que molts ajuntaments han hagut d’endeutar-se per seguir donant el servei o, simplement, han prescindit d’ell. Les infrastructures són, en la majoria dels casos, totalment inadequades (tan sols s’han construït dos centres nous). La creació dels centres, la dotació de professorat, l’adequació de les plantilles, el concurs per proveir les vacants, l’establiment d’equips multiprofessionals..., sofreixen un endarreriment inacceptable. El Pla General d’Actuacions per a la FPA presentat per la Conselleria és tan sols un recull d’allò que es fan les diferents conselleries sense prospectiva, coordinació ni planificació de futur i, el més greu, sense un pla de finançament plurianual del mateix. De la transferència dels centres i el professorat dependents de la Diputació de València, ni parlar-ne. L’elaboració d’un Reglament Orgànic específic per als centres de FPA una necessitat peremptòria....

Malgrat aquest panorama tan descoratjador, a l’STEPV-IV seguim defensant la idoneïtat de la Llei perquè creiem fermament que és un instrument útil per fer possible les recomanacions de la Unió Europea envers l’aprenentatge permanent i l’aprenentatge al llarg de tota la vida, en tots els seus vessants: el formatiu, l’ocupacional i el del lleure i, a més, perquè considerem que és una bona eina per potenciar la participació ciutadana. Ens reafirmem en la nostra voluntat d’aconseguir un subsistema de Formació de Persones Adultes capaç convertir-se en un espai col·lectiu generador de reflexió i de pensament crític, de superació de la societat atomitzada, de reconstrucció dels subjectes individuals, de potenciació de la capacitat de participació i autogestió...., malgrat la lògica economicista que orienta, cada vegada més, les polítiques europees, estatals i, fins i tot, autonòmiques, de Formació d’Adults. Aquesta tasca no pot ser solament individual, ha de ser col·lectiva i grupal, ha d’implicar ensenyants, aprenents, agents socials.

Exigim a la Generalitat valenciana que aporte els recursos necessaris per desenvolupar la Llei i fer possible la consecució d’un subsistema de Formació de Persones Adultes acorde als temps que corren i les vertaderes necessitats del poble valencià. Ja està bé de sentir parlar a la classe política dels reptes de la societat de la informació i del coneixement, de la importància de l’aprenentatge permanent per a la formació de recursos humans, de la generalització de l’escolarització més enllà del final de l’escolaritat obligatòria per fer front als reptes que comporta la mundialització de l’economía, l’actualització professional per combatre la inestabilitat laboral, i fer front als canvis tecnològics i facilitar la mobilitat dels treballadors i treballadores, l’aprenentatge de llengües estrangeres... Si vertaderament pensa que la societat valenciana té aquestes necessitats, ja té un bon instrument per satisfer-les: la Llei de Formació d’Adults. Sols falta posar-se a treballar seriosament per desenvolupar-la.

València, 19 de gener de 2005

 


 

gener 2001

La llei d’FPA: crònica d’un aniversari

Informe de la Mesa dels Agents Socials per l'FPA

El dia 20 de gener s’acompleixen sis anys des de l’aprovació per les Corts valencianes de la Llei de Formació de Persones Adultes. El desenvolupament del text legal ha passat, al llarg d’aquests sis anys, per dues etapes ben diferenciades: la primera, des de gener de 1995 fins novembre de 1999, caracteritzada per la "desídia política", s’avançà molt tímidament, (per no dir que no s’avançà res) en el desplegament del text legal, la conseqüència és que hem estat l’última Autonomia en posar en marxa els ensenyaments d’Educació Secundària per a la població adulta; la segona, marcada per les presses i els desficacis.

El desenvolupament legislatiu -el Decret que estableix el currículum dels programes formatius que han de implantar-se en els centres de FPA i l’Ordre que regula la seua implantació- s’ha fet de pressa i corrents, i com totes les coses que es fan així, s’ha fet mal. Es enorme la quantitat de problemes que han tingut els mestres i el professorat de secundària que, a peu de canó i sortejant nombrosissims obstacles, han hagut de posar en marxa aquests preceptes legals durant el curs 1999-2000.

Pel que fa al professorat, dels quatre professors inicialment promesos per a cada centre amb Secundària completa, la Conselleria ha realitzat un exercici de reducció dràstica consistent en assignar a uns centres una plantilla de tres professors, a altres dos i a alguns només que un professor; a més, són pocs els professors destinats a temps total en un centre. La majoria del professorat va estar nomenat per a compartir centre i a temps parcial provocant així una itinerància no remunerada que, en algunes ocasions superava els seixanta quilòmetres de desplaçament. El procés de nomenament del professorat va començar a partir de l’1 d’octubre i es va allargar quasi a final del mes, quan el curs començava oficialment el dia 18 de setembre...

Totes aquestes reduccions han suposat la generació de problemes en els centres, tant a nivell organitzatiu, com per a possibilitar una atenció adequada al seu alumnat: la Conselleria no ha previst que el professorat necessita d’unes hores per al funcionament dels Departaments didàctics que possibiliten una bona coordinació dels ensenyaments, tampoc ha contemplat les hores que han de destinar per atendre la modalitat de distància i una correcta acció tutorial; sense parlar-ne d’altres necessitats de personal, cada vegada més peremptòries en els centres de FPA: psicopedagogs i educadors socials.

A hores d’ara es produeix un crit generalitzat en tot el col·lectiu que treballa en la Formació de les Persones Adultes: es necessari que la Conselleria d’Educació procedisca de manera urgent a la catalogació de les plantilles dels centres de FPA i a la regulació de la seua provisió, tot i contemplant l’especificitat de la FPA, no es pot continuar amb unes plantilles majoritàriament provisionals, els centres no poden funcionar així.

Però a l’hora de configurar les plantilles de professorat, tant de primària com de secundària, considerem necessari que es tinga en compte el futur increment de la demanda, sobre tot d’ensenyaments de secundària que, a curt termini, es produirà en els centres de FPA tenint en compte la propera extinció dels ensenyaments de preparació de les proves lliures de Graduat Escolar i de les proves de maduresa d’FP, la generalització de la LOGSE amb tot el que comporta -nombre de joves que no aconsegueixen el Graduat en ESO, validació social del nou títol, persones que per necessitats socio-laborals o acadèmiques hagen de revalidar l’antic títol de Graduat Escolar-, l’afluència massiva d’immigrants que està produint-se i les noves necessitats formatives derivades de la societat de la informació i de la nova economia.

Però això no és tot, l’aplicació d’allò que contempla l’Ordre de 14 de juny de 2000 ha posat de manifest, una vegada més, les greus mancances en recursos materials i infrastructures que presenten els centres de FPA: carència d’aules de tecnologia, aules taller, dotacions de material, aules d’informàtica, biblioteques...; la qual cosa fa necessari que la Conselleria d’Educació establisca un pla de construcció i adequació de centres de FPA i el dote econòmicament.

Per altra banda no es comprén com un Govern que té el deure de possibilitar l’accés a la formació a totes les persones, independentment de la població on els/les ciutadans/nes residisquen, es resisteix a establir un Conveni General Multilateral amb els ens locals, a pesar de què la legislació és ben clara sobre el tema. Continuem insistint en la necessitat de què la Generalitat Valenciana convenie amb les entitats locals que ho sol·liciten, sense cap mena de restricció, a fi de què aquestes puguen desenvolupar, amb garantia de qualitat, els programes formatius establerts en la legislació vigent.

Tampoc no entenem com des de la Generalitat no s’ha adoptat cap iniciativa política en la línia de fomentar en els ajuntaments governats pel Partit Popular, (i en els altres tampoc) l’elaboració de plans locals de FPA, eina bàsica per conèixer i canalitzar les necessitats i demandes dels territoris.

Com s’ha dit al començament, hem avançat, en uns casos molt lentament i, en altres, acceleradament; encara és hora de recapacitar i fer les coses bé. El repte està servit. posem-nos a treballar.

19 gener 2001

 


 

gener 2000

La formació de persones adultes: un repte per al segle XXI

Globalització de l’economia, societat del coneixement i de la informació..., són conceptes cada vegada més arrelats i que ens obrin la porta del segle XXI.

«Vivim en un món on no solament els bens i serveis, sinó també les persones, les idees i les tecnologies es mouen lliurement i rutinària a través de les fronteres i, l’àrea d’influència d’inclòs les més poderoses nacions industrialitzades a l’hora de formular decisions d’importància per als seus destins econòmics, s’està veient progressivament limitada»

Aquesta nota està extreta de l’informe publicat en 1997 per la UNESCO per al Fòrum Consultiu Internacional sobre Educació per a Tots. El mateix informe ens preveu dels perills de la globalització:

«La naixent societat global no pot existir pacíficament en un món atestat de persones que careixen de ferramentes per participar plenament en les activitats essencials de la societat...», i afegeix que «persisteixen en el món, tant en els països desenvolupats com en els que no ho són, quantitats massives d’adults analfabets o inadequadament preparats per assumir els canvis que la societat global comporta, per tant si desitgem extingir les forces destructives de la polarització i la marginació es requereix renovar el nostre compromís amb l’educació d’adults», a més, adverteix que «caminem cap a un món on tota aquesta classe de riqueses -actius econòmics, capital social, influències polítiques, coneixement i informació- es concentren en les mans d’alguns privilegiats, quedant una creixent proporció de ciutadans impedits de l’accés a les mateixes», i el que és més greu, «que l’estat, influenciat per l’economia global de mercat, està reduint cada vegada més el seu tradicional paper com a redistribuidor de la riquesa i proveïdor de beneficis socials i de serveis en àrees com l’educació i la salut»

Aquesta situació descrita, malauradament, afecta plenament el País Valencià, les dades que afecten el sector de la Formació de Persones Adultes són esgarrifants: en 1995 més de sis-centes cinquanta mil persones en edat igual o superior als setze anys, no havien obtingut cap tipus de certificat escolar per no haver accedit mai o no haver acabat els ensenyaments primaris, i més d’un milió declaraven tindre sols aquests ensenyaments; situació que es veurà agreujada quan el títol de Graduat en Ensenyament Secundari siga una necessitat obligada.

El dia 20 de gener s’acompleix el 5é aniversari de la promulgació de la Llei 1/95 de Formació de Persones Adultes de la Generalitat Valenciana. Durant aquests cinc anys els avenços que s’han produït en el seu desplegament han estat prou tímids o quasi inexistents; tot estava supeditat, segons els responsables de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, a l’aprovació del decret que hauria de regular els Programes Formatius que es desenvoluparan en els centres de FPA. Ara, amb cinc anys de retard, per fi, el Govern Valencià del Partit Popular ha aprovat l’esmentat Decret i des de la Conselleria d’Educació es proposa per a enguany la promulgació de tota una bateria de projectes legislatius que possibilitaran la posada en marxa dels Programes Formatius regulats en el Decret per al proper curs 2000-2001.

Segons les previsions, una vegada més el Govern Valencià s’ha quedat curt en la seua intenció de què els valencians i les valencianes tinguen realment dret a l’educació i la formació permanent. El desenvolupament de la Llei segueix sent restrictiu i no es plasma ni en compromisos ni en pressupostos que facen possible l’extensió d’aquest dret a tota la ciutadania valenciana i, els que més ho patiran seran precisament els més desafavorits. Què passarà amb els centres de titolaritat municipal? Els Ajuntaments, estiguen governats pel partit polític que siga, hauran de mullar-se; hauran d’exigir ja al Govern Valencià la signatura d’un Conveni General Multilateral que establisca el finançament proporcional de les actuacions en FPA si volen seguir donant aquest servei a la seua ciutadania.

No s’ha parlat ni gens ni mica de l’establiment de plans territorials que facen possible la planificació d’accions en consonància amb les demandes i necessitats reals dels territoris. Respecte les altres conselleries implicades en la FPA, la coordinació és nul·la: segueixen sense presentar el Pla d’Actuacions en matèria de FPA al que la Llei 1/95 fa referència. En definitiva, no tenim cap notícia del model que aquest Govern té en matèria de Formació de Persones Adultes, han passat cinc anys de govern popular i quasi tot està per fer.

Però encara ens queda una oportunitat. Com he dit abans, al llarg del present curs s’hauran de fixar les condicions que definiran la FPA del segle XXI: mapa de centres, plantilles, educació a distància... Els agents socials ja hem manifestat el que volem (els deu punts de negociació que vàrem presentar en la reunió quadripartita celebrada en maig de 1999 als quals encara no hi ha hagut cap resposta). Ara la pilota està en la teulada de l’Administració, al Sr. Zaplana li toca moure fitxa.

Desitgem de tot cor que al Govern de la Generalitat no li haja picat encara el virus de l’aldea global i camine cap a una societat valenciana polaritzada, amb una gran massa de ciutadans i ciutadanes inadequadament preparats per assumir els canvis que la societat global comporta; si és així, en aquestes condicions com vol el Sr. Zaplana que sigam líders en Europa? Líders en què? Que ens ho explique.

 STEPV-iv (Mesa dels Agents Socials per la FPA)

 


 

< anar al començament | index ensenyament públic | All-i-Oli | Principal >