LA LLEI D’FPA: CRÒNICA D’UN ANIVERSARI
Informe de la Mesa dels Agents Socials per l'FPA
El dia 20 de gener s’acompleixen sis anys des de l’aprovació per les Corts valencianes de la Llei de Formació de Persones Adultes. El desenvolupament del text legal ha passat, al llarg d’aquests sis anys, per dues etapes ben diferenciades: la primera, des de gener de 1995 fins novembre de 1999, caracteritzada per la "desídia política", s’avançà molt tímidament, (per no dir que no s’avançà res) en el desplegament del text legal, la conseqüència és que hem estat l’última Autonomia en posar en marxa els ensenyaments d’Educació Secundària per a la població adulta; la segona, marcada per les presses i els desficacis.
El desenvolupament legislatiu -el Decret que estableix el currículum dels programes formatius que han de implantar-se en els centres de FPA i l’Ordre que regula la seua implantació- s’ha fet de pressa i corrents, i com totes les coses que es fan així, s’ha fet mal. Es enorme la quantitat de problemes que han tingut els mestres i el professorat de secundària que, a peu de canó i sortejant nombrosissims obstacles, han hagut de posar en marxa aquests preceptes legals durant el curs 1999-2000.
Pel que fa al professorat, dels quatre professors inicialment promesos per a cada centre amb Secundària completa, la Conselleria ha realitzat un exercici de reducció dràstica consistent en assignar a uns centres una plantilla de tres professors, a altres dos i a alguns només que un professor; a més, són pocs els professors destinats a temps total en un centre. La majoria del professorat va estar nomenat per a compartir centre i a temps parcial provocant així una itinerància no remunerada que, en algunes ocasions superava els seixanta quilòmetres de desplaçament. El procés de nomenament del professorat va començar a partir de l’1 d’octubre i es va allargar quasi a final del mes, quan el curs començava oficialment el dia 18 de setembre...
Totes aquestes reduccions han suposat la generació de problemes en els centres, tant a nivell organitzatiu, com per a possibilitar una atenció adequada al seu alumnat: la Conselleria no ha previst que el professorat necessita d’unes hores per al funcionament dels Departaments didàctics que possibiliten una bona coordinació dels ensenyaments, tampoc ha contemplat les hores que han de destinar per atendre la modalitat de distància i una correcta acció tutorial; sense parlar-ne d’altres necessitats de personal, cada vegada més peremptòries en els centres de FPA: psicopedagogs i educadors socials.
A hores d’ara es produeix un crit generalitzat en tot el col·lectiu que treballa en la Formació de les Persones Adultes: es necessari que la Conselleria d’Educació procedisca de manera urgent a la catalogació de les plantilles dels centres de FPA i a la regulació de la seua provisió, tot i contemplant l’especificitat de la FPA, no es pot continuar amb unes plantilles majoritàriament provisionals, els centres no poden funcionar així.
Però a l’hora de configurar les plantilles de professorat, tant de primària com de secundària, considerem necessari que es tinga en compte el futur increment de la demanda, sobre tot d’ensenyaments de secundària que, a curt termini, es produirà en els centres de FPA tenint en compte la propera extinció dels ensenyaments de preparació de les proves lliures de Graduat Escolar i de les proves de maduresa d’FP, la generalització de la LOGSE amb tot el que comporta -nombre de joves que no aconsegueixen el Graduat en ESO, validació social del nou títol, persones que per necessitats socio-laborals o acadèmiques hagen de revalidar l’antic títol de Graduat Escolar-, l’afluència massiva d’immigrants que està produint-se i les noves necessitats formatives derivades de la societat de la informació i de la nova economia.
Però això no és tot, l’aplicació d’allò que contempla l’Ordre de 14 de juny de 2000 ha posat de manifest, una vegada més, les greus mancances en recursos materials i infrastructures que presenten els centres de FPA: carència d’aules de tecnologia, aules taller, dotacions de material, aules d’informàtica, biblioteques...; la qual cosa fa necessari que la Conselleria d’Educació establisca un pla de construcció i adequació de centres de FPA i el dote econòmicament.
Per altra banda no es comprén com un Govern que té el deure de possibilitar l’accés a la formació a totes les persones, independentment de la població on els/les ciutadans/nes residisquen, es resisteix a establir un Conveni General Multilateral amb els ens locals, a pesar de què la legislació és ben clara sobre el tema. Continuem insistint en la necessitat de què la Generalitat Valenciana convenie amb les entitats locals que ho sol·liciten, sense cap mena de restricció, a fi de què aquestes puguen desenvolupar, amb garantia de qualitat, els programes formatius establerts en la legislació vigent.
Tampoc no entenem com des de la Generalitat no s’ha adoptat cap iniciativa política en la línia de fomentar en els ajuntaments governats pel Partit Popular, (i en els altres tampoc) l’elaboració de plans locals de FPA, eina bàsica per conèixer i canalitzar les necessitats i demandes dels territoris.
Com s’ha dit al començament, hem avançat, en uns casos molt lentament i, en altres, acceleradament; encara és hora de recapacitar i fer les coses bé. El repte està servit. posem-nos a treballar.
19 gener 2001
tornar < començament / pàgina d'ensenyament públic / tornar a pàgina principal >