Carabasses per al sistema educatiu

  El cielo y Finlandia 

  DECLARACIÓ DE LA FEDERACIÓ DE MRP DE CATALUNYA SOBRE LA PUBLICACIÓ DE L' INFORME PISA 2003

L´Informe PISA 2003, de la OCDE, posa de nou mala nota al nivell de coneixements del nostre alumnat de 15 anys, en Matemàtiques, Lectura Comprensiva i Ciència, situant els seus resultats clarament per baix de la mitjana europea.

Coral Montaner *, València

El pitjor és que aquestes dades preocupants -amb notes més baixes que a l´informe de 2000-són únicament la punta de l´iceberg de la nostra realitat educativa. Perquè, no ens equivoquem, no es tracta dels estudiants. En realitat, a qui l´Informe PISA ha suspès és al sistema educatiu i a la política educativa espanyola. Cal deixar-ho clar. Perquè possiblement algú aprofitarà per demanar responsabilitats a l´alumnat o per demanar el desmantellament d´algunes de les propostes progressistes de les darreres lleis d´educació.

El propi responsable de l´informe PISA, Andreas Schleicher, ens alerta: «La educación no puede tener éxito presionando a los niños, por ejemplo con exámenes. Deben aprender por su propia motivación. El éxito hoy está en la capacidad y motivación para aprender a lo largo de toda la vida, y si fastidiamos esto en el colegio destruiremos esa capacidad».

Creiem que aquest ha de ser el nostre repte: reconstruir la credibilitat del projecte cultural i polític de l´escola. Per això la qüestió urgent és si, de nou, anem a passar per alt les reflexions que el propi Informe PISA apunta com a claus de diagnosi i de millora del sistema educatiu. Avui, volem mostrar algunes d´aquestes reflexions i relacionar-les amb aquells elements bàsics i distintius dels països que han obtingut els millors resultats, com ara Finlàndia.

Perquè no es tracta de miracles, sinó d´atendre necessitats tan bàsiques i urgents com ara:

- 1. Inversió econòmica en educació: Tot i que la inversió econòmica en educació no explica el 100% de la situació, no podem obviar el seu paper decisiu en la qualitat del sistema educatiu, pel que suposa en quant a dotació de recursos als centres, en quant a formació del professorat, en quant a financiació de projectes educatius que atenen a la diversitat de l´alumnat, etc.

Tanmateix, Espanya se situa entre els 10 països de l´Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Europeu (OCDE) que menys inverteixen en educació, exactament un 30% menys que la mitjana europea.

-2. Valoració social del saber i de l´educació: En aquesta societat de consum, on tot es compra i tot es ven, els xavals i les xavales aprenen en la seua socialització que la construcció del seu futur es garanteix més des dels diners que no pas des de l´educació. Per poder contrarestar aquesta escala de valors, l´escola i l´educació hauran d´estar recolzades per un projecte polític de formació de la ciutadania.

-3. Un projecte educatiu global per a la ciutadania del segle XXI: A Finlàndia han estat capaços de concretar-lo en un fullet. Quin saber és realment rellevant, avui al segle XXI, en aquesta societat anomenada de la informació? Les noves generacions tenen accés directe a diverses font d´informació prou més completes i atractives que l´escola. Si aquesta, fa temps que ha deixat de ser la única font d´informació, i fins i tot la més important, necessàriament el paper de l´escola avui haurà de ser un altre. Allò realment urgent i necessari és donar ferramentes per aprendre a buscar, seleccionar i elaborar la informació, per desenvolupar el sentit crític i creatiu. Però també, ferramentes per aprendre a treballar en equip, a resoldre problemes, a assumir responsabilitats, a entendre el món en què vivim i poder contribuir a la seua millora en tant que ciutadania informada i participativa.

No obstant, el sistema educatiu continua funcionant, bàsicament, com al segle XIX, aferrant-se a una visió del saber com una acumulació de coneixements acadèmics, fragmentats i allunyats de les necessitats educatives reals de l´alumnat del segle XXI.



- 4. Aposta política per l´escola pública i per una educació equitativa: L´Informe PISA aporta també una puntuació en equitat, és a dir que analitza el marge de diferència entre els millors i els pitjors resultats, dintre de cada país. La puntuació en equitat és molt interessant en tant que ens remiteix a dos models bàsics d´entendre l´educació. Una educació elitista que aposta per la formació dels millors, front a una educació equitativa que aposta per la formació de totes i tots, de tota la ciutadania. Així, sembla que a Espanya, la puntuació en equitat sí que estaria dins de la mitjana europea. I ningú podrà negar que això és mèrit evident de l´educació pública, que és la que està assumint la formació de la ciutadania, la que està entenent l´educació com un dret humà de totes i de tots, i no sols com un valor de canvi en la societat de mercat.

Apostar i invertir clarament en l´educació pública és el que fa, per exemple, que Finlàndia, no sols siga la guanyadora del ranking PISA, sinó també que obtinga millors resultats en els centres públics que en els privats.

* Psicòloga ies Les Alfàbegues de Bétera. Membre del mrp escola d´Estiu del pv-gonçal Anaya.

Joan Subirats es catedrático de Ciencia Política de la Universidad Autónoma de Barcelona.

Tras publicarse el Informe PISA de la OCDE, hemos atravesado unos cuantos días de autoflagelación en relación con la situación de nuestro sistema educativo. Los diversos protagonistas de la historia no se acaban de poner de acuerdo sobre las responsabilidades de cada quien en el aparente desaguisado final. Y tampoco son frecuentes las resoluciones sobre qué deberíamos hacer. Unos dicen que el problema son las familias, que no hacen lo que deberían. Otros dicen que los profesores están desanimados o que no saben cómo adaptar los tradicionales métodos educativos a la nueva realidad social. Bastantes profesores y diversos comentaristas aluden, en proporciones variables, a la pérdida de la "cultura del esfuerzo", la falta de referentes, los déficit de autoridad, o la confusión generada por el doctrinarismo integrador de la LOGSE, que no permite diferenciar entre buenos y malos estudiantes. Todos coinciden en señalar que si la Administración incrementara sus recursos todo iría mejor.

Y mientras, en el panorama de las buenas prácticas (manera contemporánea de referirse a las historias ejemplares de antaño), nos aparecen Finlandia, Corea o Japón como los países que mejores resultados educativos consiguen. En momentos como los actuales, de malas noticias, confusión y de nuevo cambio normativo, es bueno tener modelos a los que echar mano para copiar aquello que sea copiable. El problema de los ejemplos de referencia es que te gustan partes del mismo, pero no quieres copiar ni en pintura otros aspectos del modelo que te parecen francamente evitables. ¿Me pregunto cuánta gente quisiera acercarse al modelo educativo finlandés o coreano si ello implicara asumir todos los aspectos no estrictamente educativos que probablemente son determinantes para explicar el buen rendimiento académico de sus estudiantes? No creo que, por ejemplo, las tasas de suicidio especialmente entre jóvenes adolescentes de los tres países mencionados sean algo a lo que queramos acercarnos. Me cuesta imaginar que las pautas culturales que aún predominan en las relaciones hombre-mujer en Corea o Japón o los modelos de autoridad familiar aún vigentes en esos países sean directamente exportables. Es evidente que no podemos hablar de educación sin hablar de sociedad. A la pregunta de ¿qué educación queremos?, deberíamos anteponer la de ¿qué sociedad queremos?

Si lo que queremos es una sociedad que se oriente a la cohesión social, a la reducción de las desigualdades, al fortalecimiento de la autonomía individual en un contexto de solidaridad e implicación social, que reconozca la diversidad en sus múltiples facetas, y la dignidad de todos las personas que la componen, entonces necesitamos complementar el Informe PISA con otros indicadores que nos ayuden a ver si vamos bien o vamos mal. En este sentido no me parece mal que hablemos de Finlandia como referente, no sólo educativo, sino también social. Y de hecho en ese país no creo que nadie dude de la imposibilidad de separar educación de democracia, educación de sociedad, o educación de equidad. Los principios de la educación finlandesa son claros: igualdad de oportunidades educativas para todos sin distinción alguna; no separación de sexos; gratuidad absoluta; ninguna separación por niveles en ningún eslabón educativo; gran peso de los gobiernos locales en la gestión educativa; fuerte proceso de cooperación entre niveles educativos y otros agentes sociales; apoyo individualizado educativo y social a los alumnos con dificultades de aprendizaje; una evaluación pensada en términos de desarrollo personal, que no incluye ni clasificaciones de alumnos, ni tests para seleccionar; profesores con gran autonomía (pero también gran responsabilidad) y permanentemente en formación; y una aproximación socioconstructivista a la tarea de enseñar (véase www.edu.fi). Los alumnos están de los 6 a los 16 años en la misma escuela. Las escuelas primarias son propiedad y responsabilidad de los municipios en un 99%. Las escuelas secundarias también lo son en un 91%. La educación especial y la formación profesional está también en manos de los municipios o de la federación de municipios en un 78%. Las cosas que he leído estos días de la educación finlandesa no muestran un sistema sin problemas. Allí también es difícil mantener la atención por igual de alumnos muy diversos. También allí tienen la sensación de que les faltan recursos. Y es habitual que los problemas de las familias, del trabajo, del barrio, atraviesen las puertas y ventanas de los centros y generen dificultades en las aulas.

Las ventajas esenciales de Finlandia derivan de su tamaño (seis millones), de su descentralización política, de que la distancia entre ricos y pobres no es muy significativa, de que los problemas no son vistos como una desgracia sino como señales a las que anticiparse si es posible o buscar soluciones colectivas, y sobre todo derivan de un país que ha entendido que la mejora de educación no es un problema exclusivo de las autoridades, sino de toda la sociedad. La declaración de la Federación de Movimientos de Renovación Pedagógica de Cataluña sobre el Informe PISA afirma algo que comparto plenamente: "Si buscamos la experiencia de países cercanos que de manera sostenida sacan buenos resultados en este tipo de estudios, veremos que la inversión en educación es más alta que la nuestra desde hace décadas, que las políticas de atención a la infancia ponen a disposición de las familias muchos servicios básicos gratuitos; que la descentralización de las competencias educativas es un hecho... y que no se trata de manera diferente a los alumnos brillantes que a los que tienen más dificultades...". Y ya que en este último aspecto no vamos tan mal en Cataluña como podría parecer, insistamos en esa línea y reforzemos y mejoremos en todo lo demás. Finlandia no es el cielo ni probablemente un modelo al que seguir ciegamente, pero muestra una razonable forma de construir una sociedad más justa y cohesionada. Nada más y nada menos.

L’ESTUDI PISA 2003 I L’AVALUACIÓ DE LES COMPETÈNCIES BÀSIQUES:
L’OPORTUNITAT PER SABER QUÈ S’HA D’ENSENYAR A LES ESCOLES I AMB QUINS RECURSOS?

La presentació dels resultats de l’estudi PISA 2003, per una banda, i dels resultats de l’avaluació de competències bàsiques realitzada a Catalunya el curs passat aporten un seguit de dades que poden ser útils en aquests moments de replantejaments importants a Catalunya (a les portes dels treballs sobre el Pacte per l’educació) i a nivell d’estat (en ple debat amb la perspectiva d’una nova llei educativa). Són interessants, també, perquè no només són una avaluació dels resultats dels alumnes sinó que reflexen el resultat de molts més elements del sistema educatiu.
 
Abans d’entrar en alguns d’aquests elements, convé fer alguna apreciació respecte de la valoració global dels resultats. En primer lloc, el 2003 – com ara - no es pot dir que els resultats siguin el resultat de la LOGSE, perquè les successives modificacions curriculars i de tota mena que va patir en els anys de govern del Partit Popular (afegint-hi la insuficient dotació de què va estar mancada des del començament) han desdibuixat tant la llei inicialment concebuda que difícilment podríem reconèixer-la com a tal l’any passat. A més, les repetides modificacions en els programes, sistemes d’avaluació i de promoció de curs, ... han portat el sistema a un cert desconcert que no és, lògicament, el clima més adient per treure uns bons resultats en un estudi comparat.
 
Els resultats de l’estudi PISA evidencien una cosa ja sabuda: no es poden demanar uns rendiments brillants de l’alumnat amb una inversió de segona; i aquest és un dèficit acumulat en molts anys per Catalunya i l’estat pel que fa a la inversió destinada a educació. 
 
La combinació d’un estudi i l’altre, per altra banda, avala la necessitat de replantejar d’una manera molt seriosa quins són els coneixements o aprenentatges bàsics que han d’assolir els i les alumnes en acabar la seva escolaritat obligatòria: ens hem de posar d’acord en el que anomenem curriculum bàsic: què s’ha d’aprendre, com quan i amb què. I això no ho podem fer precipitadament ni posant més pegats al que hi ha: s’ha de fer replantejant les coses des de la base perquè els temps han canviat i fa molt de temps que no s’ha fet seriosament i amb gran abast.
 
També cal fer una anàlisi d’algunes opcions metodològiques i organitzatives: si molts dels recursos humans dels centres s’han destinat a fer desdoblaments d’alumnes en les matèries instrumentals (llengua i matemàtiques, fonamentalment) i, en aquestes àrees els resultats no són bons, potser caldrà plantejar-se altres canvis metodològics, didàctics i organitzatius en els centres. El treball intern i de revisió que es pot fer en el si de cada centre hauria de ser la base d’aquest canvi a millor; però l’avaluació externa i els programes de formació permanent del professorat també han d’ajudar en aquest sentit.
 
Si busquem l’experiència de països propers que, de manera sostinguda, treuen bon resultat en aquest tipus d’estudis (com és el cas de Finlàndia) trobarem que la inversió en educació és molt més alta que la nostra des de fa dècades; que les polítiques d’atenció a la infància posen a disposició de les famílies molts serveis bàsics gratuïts; que la descentralització de les competències educatives és un fet i l’autonomia de centres és molt més alta que aquí; que el sistema educatiu és comprenssiu i no tracta de manera diferent els alumnes brillants del que tenen m´s dificultats (en això assolim algun resultat comparable, al menys); els professors i mestres són els protagonistes i responsables de les decisions que es prenen en els centres i s’obliguen a un constant reciclatge professional.
 
Són, aquestes, unes pistes per millorar a casa nostra? Probablement. En un moment de debat sobre el nostre sistema educatiu, aquests estudis ens aporten elements de reflexió i ens poden ajudar a fer propostes de millora.

Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya
14 de desembre del 2004