El Periodico

04-12-19

 ¿ÉS DOLENTA LA NOSTRA ESCOLA?

¿ÉS DOLENTA LA NOSTRA ESCOLA?

• L'informe educatiu de 41 països revela que tenim un sistema escolar de qualitat homogènia

JOSEP-MARIA Terricabras

Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona. Membre de l'IEC

Els mitjans de comunicació han publicitat l'existència d'un informe de l'OCDE sobre el nivell educatiu de 41 països, entre ells Espanya. Com que els temes relacionats amb l'escola tenen un atractiu especial, la notícia ha tingut un gran ressò. Les dades publicades diuen que els estudiants catalans i espanyols, en relació amb els d'altres països examinats, ocupen un lloc mitjanet baix quant a habilitats matemàtiques o de comprensió lectora. La veritat, però, és que dir només això és dir poc i és ser injust amb la realitat escolar de Catalunya i Espanya i amb el mateix informe de l'OCDE. Els que sempre estan a punt d'escandalitzar-se no ho farien si miressin tot el document i no quatre xifres.

L'INFORME consta de 471 densíssimes pàgines: ofereix el resultat de 250.000 enquestes a estudiants representants de 23 milions de joves de 15 anys i explica els criteris amb què s'ha fet el treball, formulen hipòtesis d'explicació i avancen suggeriments i recomanacions. És un informe riquíssim, que serà molt útil per als responsables polítics i els educadors. L'OCDE va començar el programa el 1997 i aquest és l'informe trianual del 2003. El títol del programa ja és molt significatiu: "Aprendre per al món de demà". No s'avaluen, doncs, només coneixements, sinó que es vol "mirar endavant, per respondre als reptes de la vida real". Per això dedica molt espai a examinar les habilitats intel.lectuals dels joves, la seva motivació, la imatge que tenen de si mateixos com a estudiants i les estratègies d'aprenentatge que usen.

S'ha d'aplaudir el plantejament d'aquest programa que s'aguanta sobre tres potes bàsiques: la comprensió lectora (informe del 2000), entesa no solament com la capacitat de llegir i escriure, sinó com la capacitat de comprendre, analitzar, raonar i comunicar les lectures fetes; els coneixements matemàtics (informe del 2003), entesos no només com el domini de tècniques de càlcul, sinó també com l'adquisició de plantejaments i procediments matemàtics, com la capacitat per descobrir allò de matemàtic que hi pot haver en situacions i contextos de la nostra vida; i, finalment (serà el del 2006), els coneixements científics, que acaben de donar les eines indispensables per situar-se millor en una societat que té en la ciència i la tecnologia dos trets de la seva identitat.

ELS RESULTATS d'un informe tan complex i matisat no poden ser estripats i cridaners sinó molt cauts: totes les variants contemplades han de ser tingudes en compte i ponderades segons la situació i el context de cada país. Per això, les seves taules no s'han d'interpretar aïlladament, com si exposessin valors absoluts, sinó que serveixen només per il.lustrar, juntes, una situació que no és mai ni ben nítida ni fàcilment interpretable. Quan diu, per exemple, que els joves del Japó o la Xina donen, globalment, bons resultats en matemàtiques, també diu que no els donen igualment bons ni en totes les dimensions que mesura l'informe ni tampoc de la mateixa manera al llarg del territori.

Heus aquí un punt important: s'ha de veure si els resultats obtinguts per cada país es corresponen amb una distribució equitativa d'oportunitats d'aprenentatge o bé si són resultats bons però molt desiguals. Perquè podria ser que grans resultats estadístics amaguessin també grans desigualtats educatives i culturals. En aquest sentit els resultats a Catalunya i a Espanya revelen l'existència d'un sistema escolar de qualitat força homogènia. Aquesta sí que és una dada important, perquè, com diu l'informe, sobre una base de formació més igualitària es construeix una societat amb menys desequilibris i menys tensions.

LES LLIÇONS i reflexions de l'informe són moltes. Aquí n'assenyalaré només dues: 1) En tots els països es detecten diferències importants entre les noies i els nois. Els nois es declaren més interessats que les noies en matemàtiques. De fet, i en contra del que diuen els resultats objectius, la meitat de les noies no es veuen aptes per a aquesta matèria, mentre que això només ho fa un terç dels nois. I, en els països on elles tenen pitjor opinió de si mateixes, ben poques acaben estudiant matemàtiques o ciències computacionals. Per això és tan important fer guanyar confiança a les noies en aquest camp. L'autoestima és un motor molt eficaç per a un millor aprenentatge i per al desplegament personal. Els alumnes més angoixats sempre ho fan pitjor. També és cert, és clar, que a les escoles on s'obtenen pitjors resultats, els alumnes s'angoixen més. 2) L'informe insisteix justament en això: els resultats escolars depenen més de l'escola que de l'alumne. És, doncs, errònia i injusta l'obsessió de carregar la responsabilitat en l'alumne, en la manca de motivació o d'esforç. Amb dades a la mà, la responsabilitat principal recau sobre l'escola. És clar que, a l'escola, tampoc no se li han d'imposar dificultats afegides. Per això és tan important que determinades escoles --en general, públiques-- no hagin d'assumir totes soles els dèficits de grups sencers d'alumnes que aporten poc "capital cultural" i que sovint no disposen de condicions socioeconòmiques mínimes. El veritable problema no és que un país tingui una població amb grans dèficits socials i culturals, sinó que es concentrin.

Però perquè l'escola pugui fer bé la seva feina, és molt important que els alumnes s'hi impliquin. Segons l'informe, el 81% d'alumnes de països de l'OCDE diuen que es troben bé a l'escola. Concretament, a Espanya, les noies s'hi troben més bé que els nois. Això s'ha de potenciar. Ho diu l'OCDE amb contundència: l'escola no solament ha d'instruir, sinó que ha d'ajudar a aprendre i a tenir autonomia en l'elaboració de nous coneixements. I això la nostra escola no ho fa pas malament. Simplement, ho ha de fer més. I mirar endavant.