ARTICLES D'OPINIÓ

 

01/05 La política lingüística del PP al País Valencià: anàlisi de la legislació de 1995 a 2003
21/12/04 Comunicat del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB en relació amb la situació social de la llengua catalana a les Illes Balears
17/12/04 Comunicat per la unitat de la llengua emès per la xarxa d'universitats Institut Joan Lluís Vives
06/10/04 Català o valencià en la Unió Europea
9/08/04 L’escola pública valenciana ha perdut un mestre: Vicent Marçà
8/04/04

Polítiques lingüístiques neoliberals al PV

26/03/04 El TSJ: clar i català 
20/11/03 20 anys de las Llei d'ús i ensenyament del valencià
Ara que tinc vint anys. Ara que encara tinc força?
08/10/03 9 d'octubre: Ampliar l’Estatut, promoure la solidaritat
 28/06/02

No amb impunitat. A propòsit del requisit lingüístic

  

 

 

-

La política lingüística del PP al País Valencià: anàlisi de la legislació de 1995 a 2003

Alfons Esteve i Gómez
Cap de l’Àrea de Dinamització del Servei de Normalització Lingüística
Universitat de València

 

Publicat a la Revista de Llengua i Dret, núm. 41, 2004 (Escola d'Administració Pública de Catalunya - Genealitat de Catalunya).

    

El darrer diumenge de maig de 1995 se celebraren eleccions als parlaments de les comunitats que van accedir a l’autonomia a través de l’anomenada via lenta, és a dir, mitjançant l’aplicació de l’article 143 de la Constitució espanyola. Fruit d’aquestes eleccions, el Partit Popular (PP) obtingué una majoria relativa de diputats en les Corts Valencianes. Per tant, perquè el PP pogués formar govern amb una majoria estable, necessitava el suport d’una altra força política, que va obtenir del partit Unió Valenciana (UV). D’aquesta manera, Eduardo Zaplana va ser elegit president de la Generalitat Valenciana a canvi de nomenar Vicente González Lizondo (líder d’UV), president de les Corts i de concedir als regionalistes un parell de conselleries (Agricultura, Pesca i Alimentació i Medi Ambient).

Així doncs, el nou Govern encapçalat per Eduardo Zaplana començà a governar el País Valencià el juliol d’aquest any 1995. El 1999, el PP va tornar a guanyar les eleccions, aquesta vegada amb majoria absoluta, i com a conseqüència d’això Eduardo Zaplana va resultar elegit novament president de la Generalitat Valenciana fins que el juliol de 2002 el president del Govern espanyol el va nomenar ministre de Treball i Afers Socials. De la presidència de la Generalitat Valenciana, a escassos nou mesos de les següents eleccions se’n farà càrrec el que fins aleshores havia estat vicepresident primer, José Luis Olivas. Finalment, en les eleccions de maig del 2003, el PP revalida la majoria absoluta en les Corts Valencianes i ara és elegit Francisco Camps president de la Generalitat Valenciana.

Doncs bé, podem afirmar sense cap mena de dubte que una de les principals línies d’acció d’aquests governs ha estat la de l’atac continu a la llengua pròpia del País Valencià, açò és, la llengua catalana. Aquestes accions s’han manifestat bàsicament en dos fronts: d’un banda, amb l’intent de fixar el valencià com a llengua diferent i diferenciada del català en l’àmbit legal; i de l’altra, agitant i mantenint permanentment viu el conflicte lingüístic al si de la societat valenciana, tant a través d’accions, com d’omissions, i tant en l’àmbit polític, com en el social, el cultural o l’acadèmic. El repàs d’aquestes accions, especialment centrades en la legislació, és el que ens proposem de fer tot seguit. Per a això, seguirem, bàsicament, l’ordre cronològic dels esdeveniments, d’on és fàcil de deduir que cap dels fets no és casual sinó més aviat fruit de la definició d’un objectius polítics clarament fixats.

És així que la primera mesura que va prendre el Govern Valencià sobre aquesta matèria va ser la de suprimir la Direcció General de Política Lingüística per integrar-la en una de nova i molt més difusa anomenada Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística. De la mateixa manera, reduïa el pressupost en quasi 43 milions de les antigues pessetes (d’un pressupost de vora 600 milions) per al programa "promoció i ús del valencià", respecte del de l’any anterior.

Però sens dubte la mesura més important que va prendre en aquests inicis el Govern d’Eduardo Zaplana va ser la derogació de l’homologació dels certificats de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (JQCV) de la Generalitat Valenciana amb els de la Junta Avaluadora de Català (JAC) de les Illes Balears i de la Junta Permanent de Català (JPC) de la Generalitat de Catalunya, mitjançant la publicació de l’Ordre de 22 de desembre de 1995 (DOGV núm. 2651 del mateix dia), de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

L’Ordre de 1995 afirmava en l’exposició de motius que l’Ordre de 16 d’agost de 1994, sobre homologació i revalidació del certificats oficials administratius de coneixements de valencià, "ha creat en la societat valenciana un clima de divisió, alhora que ha augmentat la politització del tema lingüístic, cosa que en cap cas, no contribueix a la dignificació de la nostra llengua, el valencià, vertader símbol d’identitat del poble valencià" i per aquest motiu, la Generalitat Valenciana deixa de reconèixer els títols de català expedits a Catalunya i les Illes Balears.

En aquesta mateixa Ordre es deroga també la revalidació administrativa entre el nivell superior de la JQCV i el títol de llicenciat en Filologia Catalana i equivalents. És a dir, a partir d’aquest moment, la Generalitat Valenciana deixa de reconèixer l’únic títol acadèmic existent per acreditar el coneixement de la llengua catalana al País Valencià. Un títol, d’altra banda, impartit en tres universitats valencianes i regulat pel Ministeri d’Educació espanyol.

L’objectiu de l’ordre de derogació és clar: fer desaparèixer de l’ordenament jurídic la norma on es reconeix d’una manera clara la unitat de la llengua catalana, siga quina siga la seua denominació oficial i siga quina siga l’administració que expedeix el certificat o el títol corresponent a aquesta llengua. L’argument jurídic per fer-ho és inexistent - com hem dit, l’ordre parla que l’homologació ha creat "un clima de divisió alhora que ha augmentat la politització de la llengua" - , però és que, a més a més, crea un buit legal no solucionat fins ara, respecte de l’únic títol acadèmic existent en la matèria que tant els ciutadans valencians, com catalans, baleàrics o de la resta de l’estat i del món poden obtenir, el de llicenciat en Filologia Catalana.

Una altra actuació de bastant ressò d’aquest Govern en matèria lingüística va ser la suspensió de la publicació del llibre de text Per a argumentar. Aquest llibre, anomenat en primer terme Per a convèncer, va ser presentat a la Conselleria d’Educació i Ciència (encara en mans d’un govern del PSOE) per rebre l’autorització com a material curricular de llibre de text de tercer curs d’Educació Secundària Obligatòria de l’assignatura de valencià i que incloïa textos d’autors valencians i catalans. El llibre va ser autoritzat per la Conselleria mitjançant l’Ordre de 25 de novembre de 1994. El text contenia la transcripció d’una conversa telefònica - enregistrada i apareguda en la premsa- que mantingueren Eduardo Zaplana i un militant del seu partit. En la conversa es parlava, presumptament, del cobrament de comissions il·legals i Zaplana expressava la necessitat que tenia de guanyar diners perquè estava arruïnat. Aquesta cinta, però, havia estat destruïda per ordre judicial i les autores més endavant retiraren la conversa del llibre. Al mateix temps, el diari Las Provincias va convertir la publicació en objecte de la seua persecució periodística, tot aprofitant-ho per encetar una campanya adreçada a aconseguir l’eliminació en els materials didàctics de qualsevol referència a la unitat de la llengua catalana.

Així doncs, mitjançant l’Ordre de 25 de setembre de 1995 la Conselleria (ja governada pel PP) suspengué provisionalment l’homologació del llibre. Finalment, després d’estudiar les al·legacions de les autores, la Conselleria aixecà la suspensió amb unes certes condicions de cara a futures reimpressions o edicions. En la part dispositiva de l’Ordre es feia el manament següent:

"Segon. Per a successives edicions o reimpressions, l’editorial presentarà a la supervisió l’edició corregida d’acord amb les modificacions següents:

1. El material curricular procurarà que la publicitat de productes i la presència d’autors, a través dels seus textos, se centre de manera prioritària en l’àmbit de la Comunitat Valenciana i adequarà les flexions verbals a la morfosintaxi pròpia del valencià, fins i tot en els textos traduïts".

Comptat i debatut, la Conselleria es veu obligada a donar l’autorització del llibre com a material curricular per a l’ensenyament secundari perquè aquest no vulnera cap norma i perquè no conté cap valor contrari a la Constitució. Però també deixa clar quines són les exigències per a donar-hi el vistiplau: no podrà haver-hi presència d’autors ni de productes no valencians ni tampoc textos redactats amb la morfologia oriental del català, i això ni tan sols en els textos traduïts. És a dir, que mitjançant una resolució, el Govern del PP instaura la censura prèvia del material docent, tant lingüísticament com de contingut per tal de preservar els estudiants valencians d’estudiar res que no siga "genuïnament valencià".

De fet, aquesta censura sobre els materials escolars ha fet que moltes editorials canviessen els seus llibres de text per adaptar-se a aquestes normes i evitar, així, els problemes de denegació d’autorització per part de la Conselleria de Cultura i Educació, que és qui dóna el vistiplau perquè siguen usats com a material curricular en les escoles i els centres d’educació secundària i batxillerat.

I perquè no diguessen que el PP aplicava polítiques diferents entre l’ensenyament obligatori i el superior, el Govern Valencià publicava el Decret 5/1997, de 28 de gener (DOGV núm. 2.922, de 4 de febrer; correcció d’errades, amb una nova publicació íntegra, al DOGV núm. 3.005, de 3 de juny), pel qual s’aprovaven els Estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, però on desapareixia del text aprovat pel Claustre de la Universitat Jaume I el terme llengua catalana que s’hi havia utilitzat per referir-se a la llengua pròpia d’aquesta institució.

Així, el text de l’article 5.j dels Estatuts, tal com s’elevaren al Consell de la Generalitat Valenciana per ser aprovats, tenia la redacció següent: "És finalitat de la Universitat Jaume I potenciar el coneixement i l’ús de la llengua pròpia, valencià, segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament llengua catalana, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la comunitat universitària".

El Consell de la Generalitat, però, va suprimir la frase "valencià, segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament llengua catalana" i la va substituir simplement per la paraula "valencià". L’empara jurídica per fer aquesta censura la basava en la manca de reconeixement de la unitat de la llengua catalana en l’Estatut valencià. Concretament, argumentaven en el preàmbul del Decret que "El Govern Valencià va estimar, d’acord amb el dictamen del Consell d’Estat i dins d’un estricte respecte a l’autonomia universitària, que si hi havia cap interpretació dels preceptes estatutaris que els feren aplicables dins la legalitat, no seria preceptiva la modificació d’aquests. Aquest criteri no és extensiu a diversos articles dels Estatuts que estan en contradicció amb el bloc de la legalitat vigent, i en aquests casos el Govern Valencià ha procedit a l’oportuna modificació del text".

El 21 d’abril d’aquest mateix any 1997, el Tribunal Constitucional dictava una sentència que, de forma indirecta, deixava en evidència l’actitud del Govern de la Generalitat. En aquesta sentència el Tribunal Constitucional resolia un conflicte promogut per un grup d’estudiants de l’ultradreta que havia impugnat un acord de la Junta de Govern de la Universitat de València i l’article 7 dels Estatuts, que era on tenia el suport aquest acord universitari. En aquest cas, l’alt tribunal sentenciava que "l’acord de la Junta de Govern de la Universitat de València que va ser impugnat per la via contenciosa administrativa i l’article 7 dels Estatuts de la Universitat on troba la cobertura, estableixen de manera concordant que la valenciana, llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, per això de la seua Universitat, podrà ser també anomenada llengua catalana en l’àmbit universitari, sense que això contradiga l’Estatut d’Autonomia ni la llei de les Corts Valencianes esmentada al principi [Llei d’ús i ensenyament del valencià]".

Amb aquesta sentència, de claredat meridiana, semblava que, si més no en l’àmbit universitari, es tancarien tots els problemes respecte de la llengua. Com tindrem ocasió de veure més endavant tampoc no ha estat així, ja que el Consell valencià, amb motiu de la nova elaboració dels estatuts universitaris que imposava la Llei Orgànica d’universitats (LOU), ha tornat a suprimir dels textos estatutaris de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i de la d’Alacant qualsevol referència a "acadèmicament llengua catalana". Aquest vegada, a més, s’hi ha afegit també a la censura ideològica el terme País Valencià.

Reacció directa d’aquesta sentència del Tribunal Constitucional va ser que només una setmana després, el 29 d’abril de 1997, les Corts Valencianes aprovaven amb els vots del PP i d’UV una resolució en la qual s’afirmava que "L’idioma valencià és l’idioma de tots els valencians, diferent i diferenciat de les altres llengües de l’Estat espanyol sense cap ambigüitat, matís o assimilació amb altres llengües emparades en criteris acadèmics, científics o qualsevol altres aliens a la legalitat vigent". Es pretenia, doncs, amb aquesta resolució, contrarestar els efectes que la sentència podria tenir no sols en l’àmbit acadèmic i científic sinó també en tota la normativa valenciana.

Però, sens dubte, la conseqüència més important de l’esmentada sentència del Tribunal Constitucional va ser la decisió personal de l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, de contrarestar-la mitjançant una llei ad hoc. Per a això, va ordir tot un muntatge on implicava no sols les Corts Valencianes, sinó també l’òrgan consultiu i assessor de la Generalitat Valenciana en matèria cultural: el Consell Valencià de Cultura. És així que el 17 de setembre de 1997, les Corts Valencianes aprovaren una resolució que encarregava al Consell Valencià de Cultura (CVC) l’elaboració d’un dictamen "sobre qüestions lingüístiques", el qual s’havia de basar "tant en fonaments científics com històrics". Al seu torn, el CVC va convidar nombroses institucions i associacions perquè li presentessen informes sobre aquesta qüestió. Des d’aquest moment, però, ja es va veure com aniria tot el procés, perquè el CVC posava al mateix nivell l’informe que poguessen fer les universitats valencianes que, per exemple, el Comité de l’Idioma Valencià o l’Asociación por la Defensa de los Intereses Alicantinos, entitats aquestes darreres que, juntament amb altres de la mateixa solvència científica, havien estat convidades a emetre el seu veredicte "sobre les qüestions lingüístiques".

Mentre es negociava el dictamen del CVC, la Generalitat Valenciana va signar el desembre de 1997 diversos convenis amb associacions privades de caràcter secessionista i anticatalanista com ara Lo Rat Penat, la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i l’Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana, per fomentar la seua participació en fires i certàmens, la constitució de premis literaris i, el que era més greu, per al desplegament de sistemes audiovisuals i informàtics per a l’ensenyament del valencià com a llengua diferent de la catalana i també per a la creació de correctors ortogràfics informàtics. En total, 30 milions de pessetes, diners que, per descomptat, no han estat mai justificats amb la realització de cap d’aquests projectes.

Per aquestes mateixes dates, les Corts Valencianes, mitjançant una proposició no de llei, demanaven al Ministeri d’Educació i Cultura la deshomologació entre els títols universitaris de Filologia Catalana, d’una banda, i els antics títols de Filologia Secció Hispànica (Valenciana) i de Filosofia i Lletres, Divisió Filologia (Filologia Valenciana), de l’altra. El motiu, no era cap altre que des de 1994 l’únic títol que expedeixen les universitats de tot l’Estat espanyol és el de Filologia Catalana i, per això, el PP i UV demanaven la diferenciació de llengües i consegüentment també dels títols acadèmics.

I alhora, en les conselleries, els correctors lingüístics rebien instruccions de no usar determinats mots que van estar prohibits, com ara mitjançant, amb, així, etc. De la mateixa manera, quan el text del dictamen del CVC va passar a les Corts Valencianes per ser inclòs en el preàmbul de la Llei de l’AVL, es van modificar expressions i se substituïren paraules per altres de sinònimes, per tal d’adequar-les al nou règim lingüístic.

Finalment, el dictamen del CVC va veure la llum el juliol de 1998, fruit de les negociacions d’Eduardo Zaplana i Joan Romero - aleshores secretari general del PSPV-PSOE- i no com a conseqüència d’un debat seriós, rigorós i científic del tema. La premsa recollia a diari que, paral·lelament a les discussions que es feien al si del CVC, hi havia una negociació política, duta a terme personalment per Zaplana, per tal que el dictamen que el CVC emetés fos favorable al seu objectiu polític. Val a dir que ni políticament ni culturalment no li va resultar gaire difícil. Tant els seus interlocutors del PSPV-PSOE - primer Joan Romero i després Joan Ignasi Pla- , com el CVC, integrat per membres nomenats pels partits polítics, van caure de ple en la trampa que implicava l’elaboració d’aquest informe.

Com a exemple de la cientificitat i la rigorositat del dictamen només cal veure la definició que fan de la "nostra llengua pròpia, la qual comparteix la condició d’idioma oficial amb el castellà":

"El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia".

Però l’element més rellevant del dictamen va ser la recomanació de crear un organisme de caràcter tècnic exclusiu per al valencià ("ens de referència" hi diu), una acadèmia de la llengua. És així que el 16 setembre de 1998 i basant-se en l’esmentat dictamen i recollint-ne tot l’esperit, les Corts Valencianes aprovaven la Llei 7/1998, de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (DOGV núm. 3.334, de 21 de setembre). Amb aquesta Llei, deien els seus promotors i especialment el Sr. Zaplana, s’havia d’arribar a la pau lingüística necessària i d’aquesta manera se superaria el falsament anomenat conflicte lingüístic. Així, els mateixos instigadors del conflicte –la dreta encapçalada pel PP i UV i part del PSOE–, traspassaven els problemes sociolingüístics del català a qüestions de normativa lingüística ja superades fa quasi un segle, (al País Valencià amb una total acceptació des de les Normes de Castelló de 1932) i amagaven el vertader conflicte lingüístic: l’ús normal del català en qualsevol àmbit al País Valencià.

A més, amb l’escenificació de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Zaplana i el PP han mantingut i han instigat el conflicte quan els ha convingut per presentar-se després de cara a l’opinió pública com els pacificadors de la societat valenciana.

Però el més important de la publicació d’aquesta Llei són els objectius i les conseqüències jurídiques que es pretenen: la consolidació legal del secessionisme lingüístic. Així, la Llei de l’AVL parla obertament d’"idioma valencià", trencant l’ambigüitat que fins ara existia amb "valencià". Es reforça més encara la interpretació nominalista, atesa la manca de referència a la denominació "llengua catalana" o "català" (preàmbul). Amb aquesta definició es pretén contrarestar l’efecte que va tenir la sentència del Tribunal Constitucional sobre els Estatuts de la Universitat de València, que abans hem comentat, la qual permetia la doble denominació català/valencià.

En segon lloc, la Llei atorga a la nova acadèmia la competència de determinar i elaborar la normativa lingüística d’aquest "idioma valencià", fins ara atribuïda legalment a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la qual cosa no sols obre la porta a l’existència de dues normatives per al català sinó que, a més, dóna origen a un evident conflicte de normes (articles 3 i 7a).

I, en tercer lloc, la Llei preveu que les seues decisions tindran eficàcia erga omnes, és a dir, les institucions de la Generalitat Valenciana, els poders públics, les administracions públiques, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació, com també les entitats, els organismes i les empreses de titularitat o finançament públics (article 5). Les decisions de l’AVL, doncs, seran imperatives per a tots els usos públics.

Amb aquesta Llei s’aconsegueix, a més a més, establir una conflictivitat amb les normes jurídiques existents (Reial Decret 3.118/1986, de 26 de novembre, pel qual atorga el reconeixement oficial a l’IEC, Ordre de 29 de novembre de 1995 del Ministeri d’Educació, sobre homologacions de titulacions acadèmiques a tot l’Estat, etc.) de manera que sense derogar-les (perquè el Govern Valencià ni les Corts no poden, ja que són normes estatals) es cree una situació legal nova per a una llengua diferent de totes les altres de l’Estat: el valencià.

I de la mateixa manera que s’introdueix la conflictivitat jurídica, també es pretén de fer-ho amb les normes lingüístiques. Com hem dit, l’AVL té competència per determinar la normativa lingüística oficial del valencià i, per tant, tot ignorant les normes centenàries de l’IEC, les aprovades pels valencians el 1932 i les emprades per tothom en l’ensenyament de tots els nivells, els mitjans de comunicació, l’administració, les editorials i les publicacions i els usuaris en general, pot dictar les seues pròpies, com ja ha començat a fer mitjançant les resolucions 10/2002 i 12/2002 de la Presidència de l’AVL.

A més, la llei atribueix a l’AVL la funció de policia de la normativa lingüística quan li encomana la funció "d’informar sobre l’adequació a la normativa lingüística dels textos produïts per les institucions públiques o que requerisquen aprovació oficial" (article 7e). Per tant, podem trobar-nos que no es valide un llibre per a l’ensenyament si no se segueixen aquestes normes, o amb la denegació d’una subvenció o una ajuda, o fent un examen en la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià o en una oposició o en la presentació d’un recurs davant l’administració de justícia i que no siguen admesos per considerar que no estan escrits en llengua oficial si no se segueix la normativa d’aquesta Acadèmia.

Finalment, és pretén deixar d’una manera ben clara que l’única autoritat sobre el valencià és aquesta Acadèmia. Així, s’estableix que l’AVL podrà tenir "relacions horitzontals" amb les diverses entitats normatives de les altres llengües de l’Estat (article 9.2), cosa que implica la consolidació d’una institució diferent, amb una llengua diferent de totes les altres de l’Estat, però sobretot una acadèmia diferent de l’IEC i una llengua diferent de la catalana.

Poc després de la publicació de la Llei de l’AVL, el Govern Valencià dictava el Decret 48/1999, de 5 d’abril, pel qual es regulen els objectius i els continguts dels ensenyaments de valencià a les escoles oficials d’idiomes del País Valencià. El Consell, per tal d’impedir la denominació de català prevista per la norma estatal per a l’ensenyament a les escoles oficials d’idiomes, decideix no aplicar el Reial Decret 47/1992, de 24 de gener (BOE núm. 31, de 5 de febrer), del Ministeri d’Educació i Ciència pel qual s’estableixen els ensenyaments de les llengües espanyoles - entre les quals hi ha el català- i, per tant, les corresponents titulacions. D’aquesta manera, al País Valencià s’ensenya valencià a les escoles oficials d’idiomes, sense que aquesta denominació haja estat prevista en la norma estatal que imperativament regula els ensenyaments de les escoles d’idiomes. En conseqüència, les titulacions expedides no gaudeixen del contingut ni de les requestes exigides, ja que no estan previstes per la norma imperativa. En aquest mateix sentit, pel desembre de 2003, i com tindrem ocasió de comentar més endavant, tant el govern de l’Estat com el de la Generalitat Valenciana van anunciar la intenció de canviar aquest reial decret i de separar les titulacions de valencià i català en aquestes escoles.

Continuant en la línia encetada contra les universitats i les seues normes, i especialment contra la Universitat de València, el Govern Valencià publicava el Decret 48/2000, de 17 d’abril (DOGV núm. 3.734, de 19 d’abril), pel qual s’aprova parcialment la modificació dels Estatuts de la Universitat de València. El Decret, però, rebutjava l’aprovació d’un article que feia referència a la possibilitat d’establir "avaluacions del coneixement de les llengües que són oficials en la Universitat de València".

La primera redacció de l’article 167.4 establia que "qui obtinga una plaça [de personal docent i investigador] haurà de sotmetre’s a les avaluacions del coneixement de les llengües oficials en la Universitat de Valencià". El Consell opinava respecte d’aquest article que "es vulnera el sistema d’accés la funció pública docent universitària regulat en la LRU [Llei de reforma universitària], creant al seu torn una evident inseguretat jurídica al quedar indeterminades les conseqüències de la no superació de les proves". La Universitat de València aleshores, seguint les recomanacions del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana va donar una nova redacció a aquest article, que va quedar així: "qui obtinga una plaça [de personal docent i investigador], se sotmetrà, quan pertoque, a les avaluacions del coneixement de les llengües que són oficials en la Universitat de València".

Aquesta nova redacció va rebre el vistiplau final del Consell Jurídic Consultiu, però el Govern valencià va entendre que "si no es recorre a l’hermèutica, el concepte queda imprecís (...) i no és descartable que l’esperit que inspira dit acord fonamente en el seu dia d’altres que suposen actes de subjecció individual il·legals i/o inconstitucionals per una indeguda interpretació del paràgraf reiterat", per la qual cosa no acceptava tampoc el precepte modificat.

A més, la Universitat de València havia recorregut contra el Decret davant el Tribunal Superior de Justícia perquè sostenia que la reforma dels seus Estatuts havia estat aprovada per silenci administratiu, entenent que, com que no hi havia hagut resolució expressa dins el termini de tres mesos des de l’entrada en el registre de la proposta de modificació, havia operat l’efecte estimatori del silenci. I així ho va entendre també el Tribunal Superior de Justícia valencià, el qual va donar la raó a la Universitat i va ordenar la publicació del precepte en el DOGV, cosa que es va fer després que la Universitat de Valencià demanés l’execució de la sentència per dues vegades.

El següent pas normatiu del Consell valencià, amb connivència amb el Govern de l’Estat, per tal continuar en la política cap al secessionisme lingüístic va ser la signatura del Conveni de col·laboració entre l’Administració general de l’Estat i la Generalitat Valenciana per a la publicació de les lleis en "llengua valenciana" (Resolució de 21 de desembre de 2000, DOGV núm. 3.913, de 9 de gener de 2001, de la Subsecretaria del Secretariat del Govern i Relacions amb les Corts de la Presidència de la Generalitat). Per tal de donar cobertura legal a aquest despropòsit es pren com a base habilitadora el Reial Decret 489/1997, de 14 d’abril (BOE núm. 92, de 17 d’abril), pel qual s’estableix que les disposicions generals amb forma de llei, reial decret llei i reial decret legislatiu, una vegada sancionades i publicades en castellà en el BOE, també podran publicar-se en les altres llengües oficials de les diferents comunitats autònomes. I atès que en el Reial Decret no es fa cap referència a quines són aquestes altres llengües oficials, emparant-se en el criteri nominalista respecte de la llengua que apareix en l’Estatut d’Autonomia, se signà aquest conveni perquè el BOE, a més de publicar les llei en català, ho fes també en "valencià".

En la mateixa línia del conveni signat amb l’administració de l’Estat s’insereix l’Ordre de 23 de febrer de 2001 (DOGV núm. 3.966, de 26 de març) per la qual es convoquen ajudes econòmiques destinades a les associacions cíviques sense finalitat lucrativa per a la realització d’activitats de promoció de l’ús del valencià. En aquesta convocatòria la Generalitat Valenciana exigia com a obligació que els possibles beneficiaris "hauran de respectar, en referència a la denominació de l’idioma i territori valencià, allò establit en la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana". Aquesta obligació tenia com a únic objectiu el d’impedir l’accés a la subvenció a qualsevol entitat que utilitzés, per referir-se a la llengua pròpia, el terme català o llengua catalana i respecte al territori, la denominació País Valencià, cosa que deixava fora, per exemple, la subvenció d’entitats tan importants com Acció Cultural del País Valencià o la Federació Escola Valenciana. A més a més, la imposició d’aquestes obligacions ha anat repetint-se any rere any en les següents convocatòries i s’ha estès, bé de dret, bé de fet, a tota la resta de convocatòries d’ajuts, subvencions i permisos de la Generalitat Valenciana.

Però sens dubte, el fet més important d’aquest any 2001 va ser la constitució definitiva de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Recordem, com ja hem tingut ocasió de comentar, que la Llei de creació de l’AVL es va aprovar el 16 de setembre de 1998 i que, segons la disposició transitòria primera, "en el termini màxim d’un mes des de l’entrada en vigor de la present Llei, les Corts Valencianes elegiran els primers vint-i-un acadèmics, dels quals, almenys dos terceres parts seran experts en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica, segons criteris d’avaluació objectiva, i la resta seran destacades personalitats de les lletres o de l’ensenyament amb una competència lingüística o una producció reconeguda en el camp del valencià". Els 21 acadèmics no s’havien pogut nomenar perquè durant aquests quasi tres anys el PP i el PSOE no havien arribat a cap pacte sobre els membres que havien d’integrar l’esmentada acadèmia.

Finalment, el 14 de juny de 2001, a les 21.30 h compareixien al Palau de la Generalitat Eduardo Zaplana i Joan Ignasi Pla (secretari general del PSPV-PSOE) per anunciar l’acord de constitució de l’AVL. La negociació de tres anys havia estat dura i difícil, però sempre controlada per Eduardo Zaplana i utilitzada públicament sempre que li havia interessat distraure l’atenció pública per motius de crisi o problemes interns de partit o de govern. En la darrera etapa de la negociació es va acordar de configurar separadament tres llistes: una formada per 10 acadèmics designats pel PSPV-PSOE, una altra per 6 membres nomenats pel PP - incloent-hi la quota obertament secessionista- i una tercera, la constituïda per 5 candidats populars, consensuats amb el PSPV-PSOE. Hi va haver molts obstacles, entre ells la voluntat de Zaplana d’incloure persones directament vinculades al PP, i sobretot Manuel Tarancón, aleshores conseller d’Educació, com a president de l’ens. Però també hi va haver problemes respecte de la llista del PSPV-PSOE. D’una banda, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) no va arribar a cap acord fins a les 17 hores del mateix dia 14 de juny, immers en una discussió interna gens clara a hores d’ara sobre noms, nombre de membres per designar, pressions i interessos, de tal manera que el PSPV-PSOE va trencar l’acord inicial que tenia amb aquest Institut pel qual tots els acadèmics que el PSPV-PSOE havia de proposar serien membres de l’IIFV, i va incloure en la seua proposta membres de l’esmentat Institut juntament amb d’altres externs a aquest organisme i militants del seu partit. D’una altra banda, el PP patia també les reticències del sector secessionista, abanderat per Xavier Casp (degà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana) i per María Consuelo Reyna (aleshores directora del diari Las Provincias).

L’acord final de composició de l’AVL incloïa 6 membres de la secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana, tots ells a proposta del PP; 5 membres consensuats entre el PP i el PSPV-PSOE, entre els quals 4 alts càrrecs de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (governada pel PP) i un historiador. I finalment, dels 10 proposats pel PSPV-PSOE, n’hi havia 6 de l’IIFV, 3 militants del PSPV-PSOE (dos dels quals excàrrecs d’aquest partit) i la presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià.

Com es pot veure, la composició de l’AVL no respecta la Llei ni el sentit del seu article 10 ni tampoc en el de la disposició transitòria primera que hem reproduït suara. Del resultat, doncs, es desprèn clarament que l’Acadèmia és un organisme polític i no científic. A més, l’elecció de la presidenta, del vicepresident i del secretari, també es van pactar entre Zaplana i Pla, malgrat que la Llei atribueix al Ple la competència per fer-ho. Així, en va resultar presidenta una militant del PP que ni és "experta en valencià" ni tampoc té "producció reconeguda en el camp del valencià"; el secretari, un alt càrrec de l’administració popular; i el vicepresident, un destacat militant i exmembre de l’executiva del PSPV-PSOE.

La conclusió, doncs, és que la designació dels membres de l’AVL va ser fruit d’un acord polític i que es va basar fonamentalment en funció de l’adscripció partidista. Per això, excepte en casos comptats, ningú no gaudeix de cap tipus de producció en català. Com a anècdota, cal dir que una de les primeres propostes de la presidenta al Ple va ser la de contractar un assessor lingüístic. La proposta va ser desestimada pel Ple per por al ridícul: d’acord amb el seu nomenament, la presidenta és "experta en valencià" i no necessita cap assessor en matèria lingüística.

Una vegada constituïda, l’AVL va començar a desplegar el seu paper. Així, el 25 de març de 2002, el Ple de l’AVL acordava aprovar el referent normatiu oficial del valencià (Resolució 10/2002, de 4’abril de 2002, DOGV núm. 4.229, de 16 d’abril, de la Presidència de l’AVL). El text d’aquest acord estableix que, segons l’article 3 de la Llei de l’AVL, aquesta "té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià" i que d’acord amb aquestes atribucions, "l’Acadèmia ha començat a elaborar una Gramàtica valenciana i un Diccionari valencià que, una vegada acabats i aprovats pel ple de la institució, seran els principals referents normatius oficials de l’idioma".

Així, "segons estos criteris, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sense perjuí d’altres acords que puga adoptar progressivament, a fi de prioritzar i recuperar solucions lingüístiques genuïnes", com ara les paraules arrancar, redó, cartó, servici, verdader, juí, o les característiques morfològiques i sintàctiques dels demostratius simples (este), les formes verbals incoatives en -ix (patix) o els participis en -it (establit), les reconeix com a oficials i els dóna la benedicció perquè siguen usades com a mots genuïnament valencians.

Aquest text va ser assumit plenament pel Govern Valencià mitjançant l’Acord de 23 d’abril de 2002 (DOGV núm. 4.237, de 26 d’abril). I amb l’argument que "per a garantir el principi de seguretat jurídica, és que tota l’Administració Pública es regisca per una mateixa normativa ortogràfica i gramatical del valencià", el Govern Valencià acordà "adoptar i fer pròpies com a oficials les solucions lingüístiques aprovades per l’AVL".

Per continuar amb la fixació de "genuïnitats", el 31 de maig 2002, mitjançant la Resolució 12/2002 (DOGV núm. 4.277, de 24 de juny), es publicà l’acord de l’AVL, adoptat en reunió plenària de 20 de maig de 2002, en què es refon i complementa l’acord de 25 de març de 2002, pel qual s’aprova el referent normatiu del valencià i s’emet dictamen sobre la consulta formulada pel conseller de Cultura i Educació per a l’aplicació de la Resolució 10/2002, de 4 d’abril, de 2002. Aquest acord amplia els continguts de l’anterior i recull una llista més àmplia del "repertori lingüístic genuí valencià".

En la Resolució 12/2002, l’AVL acorda "ratificar que, amb caràcter general mentres [sic] no s’aproven la Gramàtica i el Diccionari o altres texts prescriptius de la institució, el referent normatiu oficial del valencià, a tots els efectes, és el conjunt de criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els texts i documents oficials de la conselleria de la Generalitat Valenciana responsable de l’aplicació del desplegament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià des de l’aprovació d’esta llei (1983) fins a la data de 25 de març de 2002. En este sentit, es declaren oficials els continguts del programa informàtic SALT 2.0 Traductor i Corrector de Valencià de la Generalitat Valenciana, a excepció de tots els elements lingüístics marcats explícitament com a vulgarismes, estrangerismes i col·loquialismes". I igual com en la Resolució anterior, l’AVL es marca com a objectiu de l’acord "prioritzar i recuperar solucions lingüístiques genuïnes" i, per tant, les "reconeix com a oficials".

Fet i fet, el treball de l’AVL consisteix a definir les suposades formes genuïnes valencianes, cosa que en la pràctica ha significat, d’una banda, la cerca de les formes lingüístiques més separades del català estàndard per tal de construir el "vertader" idioma valencià; i de l’altra, i una vegada aprovades aquestes formes valencianes, la prohibició d’ús al si de l’administració de les corresponents formes "catalanes". Prova d’això, per exemple, és que tots els serveis de l’administració valenciana han passat a ser servicis, o que els demostratius només es poden emprar en la forma simple (este) i no amb la reforçada i estàndard (aquest). Aquesta és, doncs, la trista, encara que ben pagada, feina que du a terme l’Acadèmia.

I per si de cas algú es pensava que amb la constitució de l’AVL i la posada en marxa dels seu treballs canviaria el tarannà del Govern del PP i deixaria en mans dels "experts" les qüestions referents a la llengua, alhora que aprovava els acords d’aquesta acadèmia sobre els referents normatius, aquest mateix Govern publicava dos decrets en matèria d’ensenyament: el Decret 39/2002, de 5 de març de 2002 (DOGV núm. 4.206, de 8 de març, del Govern Valencià, que modifica el Decret 47/1992, de 30 de març, del Govern Valencià, pel qual s’estableix el currículum de l’educació secundària obligatòria i el Decret 50/2002, de 26 de març de 2002 (DOGV núm. 4.222, de 5 d’abril), que modifica el Decret 174/1994, de 29 d’agost, del Govern Valencià, pel qual s’estableix el currículum del batxillerat al País Valencià.

Fins aquest moment, els estudis de literatura catalana en el batxillerat i en l’educació secundària obligatòria (tant del BUP com de la LOGSE), sempre havien rebut el títol inexacte de "Literatura Valenciana". Ara bé, el contingut de l’assignatura havia estat correcte i complet i s’havien estudiat amb normalitat als centres d’ensenyament mitjà del País Valencià els autors més importants de la literatura catalana, amb total independència del seu lloc de naixement o residència.

Amb la publicació d’aquests dos decrets, a partir d’ara, queden fora del currículum de l’educació secundària obligatòria i del batxillerat tots aquells autors que no hagen nascut dins dels límits geogràfics de l’actual comunitat autònoma valenciana. Aquest despropòsit, malgrat que ha estat denunciat tant pels sindicats de l’ensenyament com pels mateixos ensenyants i tot el món de la cultura i de la ciència, no ha merescut la més mínima consideració de retirada per part de l’administració valenciana.

Un pas esperançador dins de tot aquest marc legal i social de disbarats va ser l’aprovació del Decret 62/2002, de 25 d’abril (DOGV núm. 4.240, de 2 de maig), del Govern Valencià, pel qual es regula l’acreditació dels coneixements lingüístics per a l’accés i provisió de llocs en la funció pública docent no universitària, l’anomenat requisit lingüístic.

Per primera vegada, la Generalitat Valenciana establia la necessitat de conèixer la llengua pròpia per accedir a la funció pública docent i que aquest coneixement tingués la categoria de requisit i no sols de mèrit. Tanmateix, però, el Decret estava buit de contingut i deixava en mans de la Conselleria de Cultura i Educació la concreció final, el nivell d’exigència per a cada lloc de treball i fins i tot els procediments pels quals es duria a terme l’acreditació objectiva del requisit lingüístic. A més, les previsions d’exigència no s’estenien tampoc als concursos estatals de trasllats de funcionaris docents.

Va ser per mitjà de les dues ordres de 8 maig de 2002 (DOGV núm. 4.226, de 10 de maig), de la Conselleria de Cultura i Educació, que convocaven els concursos oposició per a l’ingrés en la funció publica docent no universitària que es va regular el procés per a l’acreditació dels coneixements lingüístics. Així, en les bases d’aquestes ordres s’establia que "queden exempts de la prova de coneixement dels dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana, els aspirants que acrediten estar en possessió d’algun dels títols, certificats o diplomes relacionats en l’annex VII [en la primera Ordre] i X [en la segona Ordre]".

Però seguint en la línia habitual del Govern Valencià, en aquesta relació de títols, certificats i diplomes per tal d’acreditar el coneixement de valencià, n’hi havia prou amb haver cursat una assignatura de valencià durant el batxillerat, però s’hi havia exclòs deliberadament de la relació l’únic títol acadèmic existent, el de llicenciat en Filologia Catalana, i s’havia encapçalat la llista amb un títol de llicenciat en Filologia Valenciana que no existeix ni ha existit mai. Amb això, van quedar exclosos del procés selectiu els llicenciats en Filologia Catalana que no van voler passar l’examen de llengua, atès que formalment no tenien acreditat el coneixement del "valencià".

Aquestes ordres van ser objecte d’impugnacions per part del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià - Intersindical Valenciana (STEPV-IV), per les Universitats de València i d’Alacant - aquestes dues conjuntament- i també per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). La Conselleria de Cultura i Educació, en la línia habitual, el 2003 (ordres de 23 d’abril, DOGV núm. 4.491, de 2 de maig), va tornar publicar les mateixes ordres referents a l’accés a la funció pública docent no universitària i no en va modificar per a res els esmentats annexos.

En el moment de tancar aquest article el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha dictat sentència respecte de dos del tres recursos interposats, el d’ACPV i el de les dues universitats, els quals ha acceptat. Aquest Tribunal, en dues sentències pràcticament idèntiques, la núm. 330/2004, de 4 de març i la núm. 393/2004, de 25 de març, considera que la titulació de llicenciatura de Filologia Catalana constitueix titulació suficient per a eximir de la realització de la prova de valencià i per això "escau fer un pronunciament declaratiu encaminat a impedir, per ser contrària a dret, tota interpretació de les bases a què s’ha fet referència, que conduesca al resultat de considerar que els aspirants en possessió de la titulació de llicenciatura en Filologia Catalana, estiguen obligats a sotmetre’s a la prova obligatòria i eliminatòria de valencià ja que aquests resten exempts de l’esmentada prova, en les mateixes condicions que els que estiguen en possessió de les titulacions, certificats o diplomes que s’enumeren en els annexos VII i X de les respectives convocatòries» (fonament jurídic quart).

A més, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional - abans esmentada- , el Tribunal Superior avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialment "valenciana" en el seu Estatut d’Autonomia, i en l’àmbit acadèmic "catalana"» (fonament jurídic tercer).

L’argumentació de la sentència és impecable en tots dos punts. D’una banda, reconeix la titulació de Filologia Catalana - com no podia ser d’una altra manera- per tal d’acreditar el coneixement de valencià i, de l’altra, recull quasi amb literalitat els arguments i l’expressió del Tribunal Constitucional respecte del nom de la llengua. Malgrat això, el conseller de Cultura, Educació i Esports, Esteban González Pons, ha anunciat a la premsa que, si és possible, recorrerà contra la sentència, perquè no comparteix els arguments d’aquesta.

De moment i malgrat que la lògica jurídica hauria aconsellat que tots tres recursos s’haguessen acumulat, el Tribunal no ho ha fet i encara queda per resoldre l’interposat per l’STEPV-IV. No obstant això, i vista la contundència de les dues sentències ja dictades i la identitat de la fonamentació jurídica, tot apunta que el Tribunal resoldrà en el mateix sentit que aquestes dues que ara hem comentat.

La següent disposició normativa important torna a afectar de ple l’Acadèmia. Es tracta del Decret 158/2002, de 17 de setembre (DOGV núm. 4.339, de 19 de setembre), del Govern Valencià, pel qual s’aprova el Reglament de l’AVL. Aquest reglament desenvolupa diversos aspectes de la Llei de creació de l’AVL, com ara les funcions i les competències, la composició, els requisits dels acadèmics, el règim d’incompatibilitats, els òrgans de govern i el seu règim de funcionament, el sistema de presa de decisions, etc.

D’aquest reglament cal destacar per la seua transcendència alguns apartats de l’article 2 que diu que "Són competències de la AVL: a) Determinar la normativa oficial del valencià en tots els seus aspectes; [...] c) Emetre i difondre informes o dictàmens i realitzar els estudis sobre la normativa i l’onomàstica oficial valenciana [...]; i f) Informar sobre l’adequació a la normativa lingüística de la AVL els textos produïts per les institucions públiques o que requerisquen l’aprovació oficial, així com de la producció audiovisual de la Comunitat Valenciana".

I també cal parar esment en l’article 3, que preveu que "Les decisions de caràcter normatiu de la AVL, en l’exercici de les seues funcions, hauran de ser observades per totes les institucions de la Generalitat, pels poders públics, per la resta d’administracions públiques, pel sistema educatiu i pels mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i les empreses de titularitat pública o que compten amb finançament públic".

Comptat i debatut, el Decret pretén deixar ben clar que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’única entitat que al País Valencià pot dictaminar sobre el valencià, determinar-ne la normativa oficial i que a més aquesta ha de ser d’obligat compliment per tot l’àmbit públic. L’objectiu doncs, és fàcil de resumir: una única comunitat autònoma, la valenciana; una única llengua, la valenciana; una única acadèmia, la valenciana.

Per continuar amb aquesta política, la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística va dictar diverses resolucions (de 29 d’agost, de 30 d’agost, de 2 de setembre i de 3 de setembre de 2002) en les quals s’aprovaven projectes editorials en valencià i s’autoritzava l’ús dels materials curriculars corresponents als centres docents públics i privats del País Valencià. En els annexos d’aquestes resolucions s’indicava a totes les editorials que havien de "respectar la priorització i recuperació de les solucions lingüístiques genuïnes expressades en l’Acord de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua adoptat en la reunió plenària de 25 de març de 2002 (Resolució 10/2002), refós i completat per Acord de 20 de maig de 2002 (Resolució 12/2002)". És a dir, es continua amb la política de recomanacions a les editorials per tal que elles mateixes s’apliquen l’autocensura a l’hora de redactar els materials curriculars.

En aquest mateix sentit que comentem, el Ple de l’AVL va aprovar el 9 de desembre de 2002 les "Orientacions i suggeriments per a l’elaboració de materials curriculars escrits en valencià, en relació als acords normatius de l’AVL de 25 de març de 2002 i 20 de maig de 2002". Aquest document ha estat públicament criticat des de diversos sectors, entre els quals, professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València o del Departament de Didàctica de la Llengua de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, pels sindicats, pels ensenyants i pels pedagogs, perquè el text es trobava ple de faltes de sintaxi, de lèxic i fins i tot d’ortografia. I, perquè a més, les suposades orientacions manta vegada resultaven francament il·legibles o estaven farcides de disbarats amagats entre una grandiloqüència vestida de pedagogia. Així, per exemple, en el document s’observen complements directe introduïts per la preposició a; hi apareix repetidament el terme genuïtat [sic] i no el correcte genuïnitat o fins i tot es tracten "les característiques psicofisiològiques de l’alumnat" en comptes de "les característiques psicofísiques", entre moltes altres inexactituds i incorreccions, per dir-ho d’una manera suau. Tot plegat, un document, que com hem comentat més amunt, continua marcant la línia del secessionisme lingüístic sota l’empara d’"orientacions i suggeriments".

Amb això s’acaba l’any 2002 i es dóna pas al 2003, any d’eleccions al Parlament valencià. Així, el darrer diumenge de maig tenen lloc les eleccions, les quals tornen a donar la majoria absoluta al PP. La novetat és que el president de la Generalitat ja no serà Eduardo Zaplana (ara ministre de Treball i Afers Socials), sinó Francisco Camps. I que a més, Unió Valenciana (UV) no ha aconseguit representació parlamentària. En principi, doncs, un canvi que alguns pronosticaven com a positiu per a la llengua.

La primera decepció, però, no es va fer esperar. Així, el 12 de juny de 2003, en la jura de càrrecs dels diputats valencians, Julio de España (PP), es va estrenar com a president de les Corts Valencianes, negant el dret a llegir en valencià el jurament del diputat d’Esquerra Unida, Joan Ribó, tal com aquest ho havia sol·licitat. L’argument que el Sr. De España va donar per no fer-ho va ser que el castellà també és llengua oficial del País Valencià.

Amb el nou govern del PP, es produeix un canvi en el nom i en les atribucions de l’òrgan que s’ha d’encarregar de la política lingüística de la Generalitat Valenciana: ara serà la Direcció General de Política Lingüística i Patrimoni Cultural Valencià, encara que seguirà enquadrada, això sí, dins de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports, dirigida per Esteban González Pons.

És aquest conseller qui, l’1 d’octubre de 2003, reuneix la Comissió Interdepartamental del Valencià, integrada pels subsecretaris de totes les conselleries, la qual aprova els "Criteris d’ús del valencià en l’àmbit administratiu de la Generalitat Valenciana", o el que s’ha conegut popularment com el Decàleg d’Ares del Maestrat, que va ser en aquesta localitat i amb un bon dinar on es van elaborar els esmentats criteris. Aquest decàleg, que mai no s’ha transformat en cap norma imperativa, establia uns mínims molt elementals respecte de l’ús del valencià en l’administració, i malgrat això va ser objecte de dures crítiques de molts càrrecs del mateix PP (entre els quals, l’alcalde d’Alacant, l’alcaldessa de Requena o el president de la Diputació de València).

Per veure quina era la profunditat d’alguns d’aquests criteris, podem ressaltar, per exemple, que "les comunicacions internes de les conselleries es redactaran en valencià" cosa que no s’ha fet en absolut, entre d’altres coses perquè tampoc no s’hi obliga; o "que en les intervencions dels consellers, secretaris [...] el valencià serà la llengua d’ús sempre que estos tinguen un domini suficient del valencià", que és com no dir res, perquè en cap cas no hi ha ordre imperativa; o que "els fullets informatius, les pàgines web i les revistes, es faran principalment en valencià", cosa en la qual és ben fàcil de comprovar que almenys en tres conselleries (Sanitat, Agricultura i Pesca, i Benestar Social) el web no té ni tan sols una versió en català.

Aquests criteris, que suposadament havien de contribuir, segons el conseller, "a fomentar l’ús del valencià entre la societat amb l’exemple diari de l’administració" i així "dignificar el valencià", han estat seguits, just dos mesos després, de l’anunci del Ministeri d’Educació d’un decret llei pel qual el valencià s’inclouria com a llengua d’ensenyament a les escoles oficials d’idiomes de tot l’Estat, juntament amb el català, el gallec o l’èuscar. Aquest projecte de decret llei, que va ser objecte de rebuig per part de tota la comunitat científica, els ensenyants implicats, les associacions culturals i els sindicats, va ser defensat entusiastament tant pel director general d’Ensenyament, com pel conseller de Cultura, Educació i Esports, i també pel president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, o la mateixa ministra d’Educació, Pilar del Castillo.

Afortunadament, aquest decret llei, tot i el seu anunci, no s’ha publicat. Ara, esperem que el nou govern del PSOE a l’Estat, sortit de les eleccions del 14 de març de 2004, abandone aquest projecte i que, si més no, deixe les coses en aquest tema tal com estaven.

El que tampoc no ha acabat encara és la censura als estatuts de les universitats valencianes. Ja hem comentat més amunt que el Govern Valencià no va permetre en primera instància la publicació en el DOGV dels Estatuts que la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana havia aprovat a la darreria de 1996 i que es publicaren al començament de 1997. En aquell moment, recordem-ho, el Consell havia suprimit la frase "valencià, segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament llengua catalana" i la va substituir simplement per la paraula "valencià".

Doncs bé, amb motiu de la nova elaboració dels estatuts universitaris que imposava la Llei Orgànica d’universitats (LOU), el Consell ha tornat a suprimir dels textos estatutaris de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana (Decret 252/2003, de 19 de desembre, del Consell de la Generalitat Valenciana) la referència a "acadèmicament llengua catalana" i, a més, hi ha afegit també la censura ideològica del terme País Valencià, malgrat que aquest apareix en l’Estatut d’Autonomia.

Aquest fet, que de per si ja és greu, per la manca de rigor científic, acadèmic o lingüístic, encara és més greu si tenim en compte que sobre aquest tema concret el Tribunal Constitucional ja s’ha pronunciat de manera molt clara i contundent en la sentència de 21 d’abril de 1997 (i ara també en el mateix sentit, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana en les sentències núm. 330/2004, de 4 de març i la núm. 393/2004, de 25 de març). Com ja hem transcrit més amunt, l’alt tribunal hi afirmava que la "llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, per això de la seua Universitat, podrà ser també anomenada llengua catalana en l’àmbit universitari, sense que això contradiga l’Estatut d’Autonomia ni la llei de les Corts Valencianes esmentada al principi [Llei d’ús i ensenyament del valencià]". Aquestes objeccions de la Generalitat Valenciana no tenen, doncs, cap suport jurídic ni de jurisprudència. Ans al contrari, vulnerar la llei i incomplir les sentències són, si més no, un greu atemptat contra els principis més elementals de democràcia i justícia. Per no parlar de la possible existència d’un delicte de prevaricació.

I pel que fa als estatuts de les universitats d’Alacant i de València, que encara no estan publicats oficialment en el DOGV, el Consell hi ha formulat les mateixes al·legacions respecte del nom de la llengua i del país que hem comentat de la Universitat Jaume I (mitjançant Acord del Consell de 27 de gener de 2004, respecte de la Universitat d’Alacant, i Acord del Consell de 2 d’abril de 2004 per a la de València).

A més a més, en el cas dels estatuts de la Universitat de València, el Govern Valencià ha fet al·legacions contra l’article que estableix que la relació de llocs de treball del personal d’administració i serveis ha d’establir el nivell lingüístic exigible en cada plaça. Així, el Consell ha considerat que "l’obligació del coneixement lingüístic de la llengua pròpia només pot establir-se mitjançant norma amb rang de llei, i sempre que el coneixement estiga justificat per a fer realitat el dret que tenen els ciutadans a expressar-se en la llengua cooficial que trien". El que no han aclarit, ni en aquestes al·legacions ni en cap altra declaració, és si la Generalitat Valenciana, que ells dirigeixen, està disposada a fer realitat el dret dels ciutadans a expressar-se en la llengua pròpia. De tot el que hem ressenyat ací, malauradament, es dedueix que no. De la legislació i dels fet tampoc.

Conclusions

De l’anàlisi feta sobre la política lingüística del Govern del PP al País Valencià en dues legislatures i gairebé el primer any de la tercera (període 1995-2003), no podem sinó extraure conclusions negatives. A mode de resum, hem aplegat en quatre tipus d’apartats les diferents actuacions del Consell pel que fa a la llengua pròpia:

1. El nom de la llengua. Aquest ha estat un dels aspectes més combatuts, tant des de l’àmbit legal com del social. Hem referit ací la censura del nom de català en els estatuts de les universitats, en les subvencions a les associacions, en el nom de les assignatures i dels materials curriculars tant de l’ensenyament primari com del secundari o del batxillerat o també en el no reconeixement del títol de Filologia Catalana per tal d’acreditar els coneixements de valencià en les oposicions als cossos docents no universitaris.

2. Revitalització del secessionisme lingüístic: creació del valencià com a llengua diferent. El Govern Valencià ha dedicat grans esforços per fixar legalment la separació entre valencià i català. La primera mesura que va prendre, recordem-ho, va ser la deshomologació dels certificats administratius de llengua entre les administracions valenciana, catalana i balear. A això anaven encaminades també la Resolució de les Corts Valencianes aprovada amb motiu de la publicació de la STC de 21 d’abril de 1997, o la proposició no de llei que demanava la deshomologació dels títols acadèmics de Filologia Catalana. I a això han anat encaminades també les subvencions milionàries a entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat. En el mateix sentit actua la supressió dels autors no valencians dels currículums de secundària i batxillerat.

3. Creació de l’òrgan referent del valencià: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest ha estat sens dubte un dels grans triomfs del PP, i molt especialment del seu president, Eduardo Zaplana. Per primera vegada, al País Valencià hi ha un organisme encarregat de definir l’idioma valencià, el qual, a més, gaudeix de la prerrogativa de determinar-ne la normativa, d’emetre els informes i dictàmens corresponents a aquesta llengua i de donar els vistiplau sobre l’adequació normativa dels textos produïts per les institucions públiques. Un organisme, a més, nomenat, controlat i dirigit des del poder polític i ungit per ser l’única autoritat, tant legal com lingüística, sobre el valencià.

4. Conflicte permanent amb el món acadèmic i de l’ensenyament. Aquest conflicte és especialment virulent en el cas de les universitats. Els exemples referits dels Estatuts en són un bon exemple. Però sens dubte també ho són el no reconeixement de la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos docents no universitaris o la no autorització de llibres de text que no respecten les normes lingüístiques del "valencià genuí" o que continguen autors "no valencians",

Per tot açò, si bé no ens atreviríem a dir que totes aquestes actuacions són fruit d’una política perfectament planificada, sí que podem afirmar, vist tot el que hem explicat, que cap dels fets no són casuals, sinó més aviat fruit de la definició d’uns objectius polítics clarament fixats que han marcat i marquen la política lingüística del PP. Una política lingüística definida per dos eixos bàsics: d’una banda, la instigació i el manteniment constant del conflicte en tot allò referent a la llengua per desencoratjar-ne o impedir-ne l’ús. I de l’altra, fer del valencià una llengua diferent i diferenciada del català quan l’ús no es pot desencoratjar o impedir.


Extracte. La política lingüística del PP al País Valencià: anàlisi de la legislació de 1995 a 2003

Alfons Esteve i Gómez
Cap de l’Àrea de Dinamització del Servei de Normalització Lingüística
Universitat de València

El maig de 1995 el Partit Popular (PP) guanyava les eleccions autonòmiques al País Valencià i des d’aquell moment i fins ara és el partit que hi governa. Doncs bé, una de les principals línies d’acció dels diferents governs que s’hi ha anat succeint, ha estat la de l’atac continu a la llengua pròpia del País Valencià, açò és, la llengua catalana. Aquestes accions s’han manifestat bàsicament en dos fronts: d’un banda, amb l’intent de fixar el valencià com a llengua diferent i diferenciada del català en l’àmbit legal; i de l’altra, agitant i mantenint permanentment viu el conflicte lingüístic al si de la societat valenciana, tant a través d’accions, com d’omissions, i tant en l’àmbit polític, com en el social, el cultural o l’acadèmic. El repàs d’aquestes accions, especialment centrades en la legislació, és el que ens hem proposat de fer en aquest article. Per a això, hem seguit, bàsicament, l’ordre cronològic dels esdeveniments, d’on és fàcil de deduir que cap dels fets no és casual sinó més aviat fruit de la definició d’un objectius polítics clarament fixats.

És així que podríem resumir la política lingüística del PP en quatre grans blocs. En un primer bloc, situaríem l’atac permanent i furibund al nom de la llengua, tant des de l’àmbit legal com del social. Així, el Govern valencià ha censurat i prohibit sense cap contemplació l’ús o referència a català o llengua catalana en tot tipus de normes legals, llibres escolars, certificats i titulacions, etc. Especialment greu han estat les actuacions en contra de la titulació universitària de Filologia Catalana.

Una altre dels punts claus ha estat la revitalització del secessionisme lingüístic. El Govern del PP ha dedicat grans esforços a intentar fixar legalment la separació entre valencià i català. A això anava encaminada la primera de les accions que va emprendre tot just arribar a la Generalitat Valenciana: derogar l’apartat de l’Ordre que homologava els certificats administratius valencians amb els expedits per la Generalitat de Catalunya i els del Govern Balear.

En aquesta mateixa direcció cal entendre la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), òrgan encarregat, segons la llei que la crea, de definir l’idioma valencià i de determinar-ne la normativa. L’òrgan, com no podia ser d’una altra manera, ha estat nomenat, controlat i dirigit des del poder polític. I tant és així, que un gran nombre d’acadèmics són o han estat membres en actiu del PP i del PSOE, els dos partits polítics que van pactar l’esmentada Acadèmia.

Finalment, i alhora fruit i conseqüència de tot el que hem comentat, ha estat el conflicte permanent amb el món acadèmic i de l’ensenyament, especialment centrat en l’àmbit normatiu i en el del material curricular i bibliogràfic.

Tot plegat doncs, una política de constant conflicte en tot allò referent a la llengua per tal de desencoratjar-ne o impedir-ne l’ús i alhora intentar fer del valencià una llengua diferent i diferenciada del català quan l’ús no es pot desencoratjar o impedir.

 

Comunicat emès pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB en relació amb la preocupant situació social de la llengua catalana i a les actuacions en política lingüística del Govern de les Illes Balears

 

 
    

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears vol fer públiques les següents consideracions en relació amb la preocupant situació social de la llengua catalana a la nostra comunitat i a les actuacions en política lingüística del Govern de les Illes Balears:

1. L'increment de la mobilitat de les informacions, els productes i les persones experimentat mundialment ha romput les àrees comunicatives tradicionals. Per això, de cada cop es fa més necessària la intervenció de les institucions públiques amb l'objectiu d'assegurar les condicions que permeten el manteniment de les diverses comunitats lingüístiques.

2. Aquesta intervenció és encara més imprescindible i urgent quan es tracta de comunitats lingüístiques de dimensions reduïdes o mitjanes, sobretot si han patit els efectes d'actuacions polítiques orientades a arraconar l'ús social de la seva llengua.

3. Perquè sigui assequible aquest objectiu d'assegurar la pervivència de les llengües en els seus territoris, és indispensable la confluència de les institucions públiques i el conjunt de la societat en l'establiment de les condicions de tipus legal, social, etc. que cal assegurar. En les societats normals des del punt de vista lingüístic, la llengua pròpia de la comunitat és d'interès per a tots els ciutadans i no motiu d'enfrontament, i els partits polítics no inclouen en les seves estratègies electorals les disputes sobre la funció de la llengua ni la seva identitat, sinó que és una àrea d'ampli consens. Qualsevol partit que hi pretengués reduir el pes social de la llengua pròpia de la comunitat o dificultar que aquesta llengua fos d'ús general obtendria una àmplia resposta de rebuig. Malauradament això no succeeix sempre així en comunitats lingüístiques que han estat víctimes de la repressió i la minorització i, en aquests casos, és necessari reclamar comportaments responsables en els dirigents i les formacions polítiques amb implantació social.

4. En un marc democràtic, les actuacions i disposicions a favor de la recuperació o el manteniment de l'ús social de la llengua pròpia d'una comunitat s'han de dur a terme amb el lideratge de les institucions públiques i a partir d'un consens social ampli fonamentat en la difusió d'informació ajustada a la realitat i en propostes tècniques adequades als objectius.

5. La situació de l'ús social de la llengua catalana a les Illes Balears és extremadament complexa i plena d'aspectes contradictoris, però les nombroses pressions negatives que actualment pateix en aquest sentit la impulsen a esdevenir la situació més alarmant de tots els temps, si no s'hi posa remei urgentment. En poc temps, si l'evolució segueix el camí actual, entre la població catalanoparlant es pot estendre la idea que l'opció de salvar l'ús social de la seva llengua és inviable, mentre que entre la població al·lòctona es consolidarà la percepció que no cal aprendre català perquè no els suposa cap benefici social.

6. En aquestes circumstàncies, és negatiu presentar la situació actual com un cas de marginació del castellà i la normalització lingüística com un problema i com un perjudici per a la població d'origen immigrant.

7. En la situació actual les institucions no únicament no poden actuar i manifestar-se en contra del procés de normalització lingüística, sinó que no poden mantenir-se sense intervenir-hi decididament per consolidar-lo, fer-lo avançar en tots els àmbits socials i ampliar-ne el suport i compromís de tots els ciutadans.

8. Davant l'incompliment de molts dels preceptes de la Llei de normalització lingüística i de molts dels compromisos contrets per l'Estat espanyol amb la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, el Govern ha de tenir com a objectius prioritaris en aquesta matèria impulsar el reconeixement i l'oficialitat de la llengua catalana a nivell estatal i europeu, fomentar la presència i garantir la seguretat d'ús del català en els àmbits judicial i de les forces de seguretat i en l'administració perifèrica, desactivar els factors que afavoreixen la fragmentació territorial de la llengua i dificulten les actuacions conjuntes, assegurar-ne la presència i les facilitats d'ús en l'administració privada i en les relacions laborals i comercials, estendre l'oferta de lleure, mitjans de comunicació i espectacles en català, fomentar actituds i hàbits favorables a la normalització lingüística...; en definitiva, construir un marc adequat per a l'acollida lingüística de la població d'origen immigrant i per possibilitar l'exercici de la plenitud de drets lingüístics de la població catalanoparlant.

9. Si la voluntat és fer possible la continuïtat de la nostra llengua com a llengua pròpia de les Illes Balears, és necessari abandonar qualsevol estratègia de confrontació. És necessari tornar a un escenari de diàleg i consens i de decisions polítiques fonamentades en propostes i avaluacions tècniques adequades. És necessari comptar amb el suport ampli de la societat i, sobretot, amb la col·laboració dels sectors que més han treballat per recuperar l'ús social de la llengua catalana. És necessari mantenir una invitació continuada a la integració de la nova població complementada amb unes actituds coherents, uns mitjans i vies adequats i uns mecanismes de reconeixement social i laboral d'aquesta decisió. Perquè això sigui possible, és necessari comptar amb la voluntat de totes les parts; però és el Govern, com a principal responsable, que té l'obligació de fer les primeres passes, els primers gests en aquest sentit.

Palma, 21 de desembre de 2004

Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB.

 

-

Comunicat per la unitat de la llengua emès per la xarxa d'universitats Institut Joan Lluís Vives

xarxa d'universitats Institut Joan Lluís Vives

 
    

Les universitats integrants de la xarxa d'universitats Institut Joan Lluís Vives, de la qual en forma part la UIB, com a institucions de l'ensenyament superior i de recerca científica i com a entitats que atorguen les titulacions superiors de filologia reconegudes per l'estat, a través de la seua Comissió de Política Lingüística reunida el dia 17 de desembre de 2004 a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, fan les consideracions següents:

1. És un fet inqüestionat per la filologia romànica que el valencià és part de la llengua catalana. Així ho recullen també les definicions de valencià del mateix Diccionari valencià de la Generalitat Valenciana, el de l'Institut d'Estudis Catalans i el de la Real Academia Española.

2. La Llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua afirma: "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia". Aquests territoris són Catalunya, les Illes Balears -els estatuts d'autonomia dels quals designen la llengua pròpia com a català- i Aragó, que no determina llengua pròpia en el seu Estatut.

3. La plena legalitat i la constitucionalitat de la denominació de català aplicada a la llengua pròpia de la comunitat autònoma valenciana ha estat confirmada pel màxim intèrpret de la Constitució espanyola, el Tribunal Constitucional, en la sentència 75/1997. Aquesta plena legalitat i respecte constitucional han estat invocats i reiterats explícitament en la fonamentació jurídica per quatre sentències recents del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana en les resolucions de recursos interposats contra la Generalitat Valenciana: 330/2004, de 4 de març de 2004; 393/2004, de 25 de març de 2004; 518/2004, de 16 d'abril de 2004 i 677/2004, de 20 de maig de 2004.

4. La majoria de les universitats valencianes ha adoptat, als seus projectes d'estatuts, la mateixa solució per referir-se a la llengua dels valencians. Les denominacions estatutària -valencià- i acadèmica -català- són perfectament equivalents i compatibles, sense que puguen considerar-se excloents, tal com va reconèixer el mateix Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana en els dictàmens sobre els estatuts de les universitats Jaume I, d'Alacant i de València.

Per tant, científicament i jurídicament, no hi ha dubte que valencià i català són dues denominacions que corresponen a una mateixa llengua.

Per tot això, la xarxa d'universitats Institut Joan Lluís Vives lamenta que, una vegada més, es faça una utilització partidista i demagògica de la llengua i que es pretenga oposar ciència i democràcia. És moment de fer, novament, una crida a la sensatesa i demanar a tots els partits polítics i als nostres dirigents que no instrumentalitzen la llengua, sinó que treballen conjuntament pel manteniment i la promoció de la nostra llengua com a vehicle de transmissió de la cultura, la ciència i la comunicació entre els homes i les dones, per tal que puga assolir un ús normalitzat, és a dir, que desenvolupe totes les seues funcions sociolingüístiques com a llengua de cultura moderna.

 

 
 

Català o valencià en la Unió Europea

Jaume Vernet, Miquel Caminal, Xavier Arbós, Ferran Requejo, Manuel Alcaraz, Josep M. Felip, Eva Pons, Josep Ochoa, professors de dret constitucional, dret administratiu i ciència política de les universitats catalanes i valencianes.
Publicat a La Vanguardia (06/10/2004)

 
    

Des que el Ministre d'Afers exteriors, el Sr. Moratinos, feu pública la petició a la Unió Europea perquè reconegués l'oficialitat del "català, el valencià, el basc i el gallec", la controvèrsia sobre les denominacions i la unitat de la llengua catalana és, de nou, actualitat. La polèmica i les raons esgrimides no són originals, però si ho és el marc en el qual reapareixen. És també destacable el protagonisme que han adquirit les opinions d'índole jurídica adduïts en suport de la separació entre "català" i "valencià". En aquest sentit, des del Ministeri s'ha afirmat que la separació de català "" i "valencià" ve exigida indirectament per la Constitució i fins i tot s'ha arribat apel·lar a "l'imperatiu legal" d'ús exclusiu del terme "valencià", que es desprèn de la literalitat de l'Estatut d'Autonomia. Aquesta posició se sosté, no obstant, amb independència de si el valencià és o no català, unitat que ve avalada per raons de caràcter filològic.

En la nostra opinió, es deurien distingir arguments de base constitucional i els derivats de l'ordenament comunitari europeu.

D'un costat, hem d'assenyalar que el pretès "imperatiu legal" simplement no existeix. El Tribunal Constitucional va abordar de forma central i explícita aquesta qüestió admetent explícitament la plena constitucionalitat del nom "llengua catalana", al·ludint al seu clar suport científic, com equivalent al "de valencià". Assumint que no és possible una anàlisi del problema onomàstic amb independència del contingut, el Tribunal concloïa que la denominació indistinta "no contradiu valors, béns o interessos constitucionalment tutelats i no vulnera precepte legal algun" (STC 75/1997).

Però, a més, tant algunes normes estatals com diverses sentències recents del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (per totes, la 330/2004, de 4 de maig de 2004) reconeixen explícitament aquesta identitat lingüística. Fins i tot la legislació autonòmica valenciana admet la unitat lingüística quan la Llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua afirma que el valencià: "forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó, reconeixen com llengua pròpia", això és, de la llengua catalana; i si bé es prescriu l'ús del terme valencià en el marc institucional, "però sense que tinga caràcter excloent".

D'un altre, la dimensió europea, essencial al tema debatut, contribueix també a reforçar l'anterior argumentació. I és que, sobretot de cara al reconeixement en la UE, i a l'efecte d'una més fàcil acceptació i total garantia jurídica, a una llengua li correspon una denominació única. Des d'aquesta perspectiva, una constatació s'imposa: no existeix en l'actualitat cap llengua oficial de la UE que reba en aquest àmbit una doble denominació. Nombrosos exemples de dret comparat posen de manifest com, fins i tot en el cas de llengües compartides per diversos estats, les fronteres polítiques no han impedit el seu reconeixement amb una denominació comuna: és el cas del neerlandès, oficial als Països Baixos i a Bèlgica; o de l'alemany o del suec. Resulta evident que, quan es persegueix reduir l'asimetria de tractament jurídic entre les llengües estatals i les altres llengües oficials al si de la Unió Europea, seria molt contraproduent introduir en la llengua catalana una divisió i fragmentació que les llengües estatals han aconseguit defugir, malgrat que mantinguen a nivell popular altres denominacions també arrelades, com la de "flamenc" per al neerlandès a Bèlgica.

Quan desconeixem encara l'estatus jurídic que podrien tenir les llengües no estatals en la UE, hem de preguntar-nos quines conseqüències podria tenir, més enllà del reconeixement simbòlic d'una varietat lingüística amb una denominació tradicional particular, l'esment separat del "català i el valencià o la fórmula composta català/valencià". D'una banda, creiem que això no comportaria per als ciutadans valencians nous drets lingüístics; d'altra banda, això potser donaria una base legal a la publicació de normes i documents europeus oficials en una "doble versió" catalana i valenciana, el que sens dubte constituiria un cas insòlit a Europa de renúncia a la consolidació d'un estàndard lingüístic comú.

A més, una denominació única de la llengua catalana en la Unió Europea no impedeix la diferent actualització en diversos noms particulars que puga tenir en la legislació espanyola. De manera paral·lela, a una mateixa llengua s'hi anomena castellà (oficial en la Constitució i els Estatuts d'Autonomia) i espanyol (acollit en els tractats internacionals). Una mica semblant ocorre amb el euskera (Estatut d'Autonomia Basc) o vascuence (norma estatutària de Navarra), llengua a la qual, per cert, la carta del Ministre citava com "basc"; en aquest cas, sense utilitzar cap de les denominacions estatutàries oficials.

Per aquestes raons, ens sembla inadequada la postura ministerial que no té en compte arguments jurídics derivats de la pròpia Constitució i de l'ordre europeu, a part que el terme català és la denominació comuna científicament i internacionalment reconegut com a tal.

 

 
 

L’escola pública valenciana ha perdut un mestre: Vicent Marçà

Manel Collado i Vergara
STEPV-Castelló

 
 
L’estiu s’ha aturat! La vida, successió de desencantaments, ens ha propinat un colp molt dur, un fort impacte personal, familiar i social. Quan fa acte de presència eixe procés patològic, cada vegada més freqüent al món occidental, que anomenem càncer, en la majoria de les ocasions, com ha estat ara el cas, l’intent de supervivència és fa inútil, i quan això succeeix se’n du per davant a qui siga, sense consideracions; sense preguntar qui és, de qui es tracta, què ha fet al llarg dels seus cinquanta anys de vida. Si ho ha fet be o ho ha fet malament. A qui ha ajudat; per qui i perquè ha lluitat; a qui i què ha defensat.

L’estiu ha aturat, com cada any, l’activitat en les aules, però enguany ho ha fet més que mai i ho ha fet d’una manera diferent, salvatge, brutal. L’estiu ha omplert, les aules ja buides per la pausa estiuenca, de tristor, deixant-les encara més buides. Aquest curs, que en uns dies encetarem de cap nou, l’escola pública valenciana, els mestres i les mestres que per ella lluitem notarem a faltar un dels millors aliats: Vicent Marçà, un bon home, un home bo, que no per ser un tòpic és, en aquesta ocasió, menys cert; un mestre que ho ha donat tot per defensar la llibertat, l’eficiència, l’equitat i la cohesió social a les aules. Ell es va creure allò de que l’educació és un factor necessari de desenvolupament personal i col·lectiu; ell va confiar en el sistema al que va contribuir amb el seu dinamisme i innovació, no necessitava cap llei que defensara la qualitat de l’ensenyament en l’escola pública, perquè amb la seua tasca pedagògica contribuïa a aconseguir aspiracions sentides socialment, participant i animant projectes perquè la immigració castellonenca, al menys en el món de l’educació, tinguera el seu paper, la seua documentació per poder participar lingüísticament i nacional de la societat valenciana com a part d’ella, per no sentir-se discriminat per cap raó, intentant defensar l’escola arrelada a un territori, com a servei públic que contribueix a la seua vertebració interna.

També fou escriptor, un bon escriptor; membre de l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i així, la seua estima pel món infantil i juvenil i de la llengua, alhora, la va plasmar en els seus llibres. Des que s’inicià en 1995 amb la publicació del seu primer llibre: "Viatge a l'interior", la seua producció bibliogràfica fou ampla, "Foc al gran recorregut", "Història de Vilafartera", "Jordi Túrmix, aprenent de pirata", "Guillem Bellés de feres entés", "Han segrestat l'entrenador", "La bruixeta Sensedent té un accident", "La fórmula màgica", "Flors de plàstic", "La fada masovera" amb la qual obtingué el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, l’any 2001, "Un lloro en les gaiates", "Hem fet el Tourmalet, que manifesta la seua passió esportiva, "Relats de l'altra realitat" o "Tornaré", una lectura obligada pel seu al·legat contra la xenofòbia i les lleis d'estrangeria.

A més a més, no n’hi ha cap dubte, que les Festes per la Llengua que, com cada any, s’organitzaran el proper curs, al menys a les comarques de Castelló, no seran com les altres; no tindran ànima. La gent s’esforçarà i intentarà fer veure que són com les anteriors, com les passades, però no ho aconseguirem perquè l’escenari estarà mancat de la presència de Vicent; el seu micro estarà orfe. Les seues paraules, aquelles que ens animaven a superar el sol i la calor, unes vegades, la pluja unes altres, no hi seran. No obstant això hem de procurar que tots pensen, que tots i totes pensem que ell està allí, que no se’n ha anat, que la torxa per la lluita en defensa de la llengua, continua passant de ma en ma, que la seua tasca no ha sigut en va.

El darrer dia que vaig estar parlant una estona amb Vicent Marçà, el curs escolar encara no havia acabat, era assegut al mur del passeig, ben a prop de la platja del pinar, llegint, tenia el semblant trist, estava cansat, però encara va traure forces per fer bromes sobre els artilugis infantils que havien alçats a la sorra, era el seu talant, la seua particular i inqüestionada personalitat.

L’Escola pública Valenciana ha perdut un membre, un mestre, un amic! I la comunitat educativa així ho ha de reconèixer, així ho reconeix. Gràcies Vicent per l’exemple que has sigut per a tots nosaltres, per la teua tasca pedagògica, per la teua lluita, per la teua humanitat, per la teua amistat.

 

 
 

Polítiques lingüístiques neoliberals al PV

Julià-Vicent Rey Nicolás
Coordinador de Política Lingüística de l'STEPV-Iv

 
    

Ara només fa dos anys, celebràvem el 70é aniversari de la signatura de les Normes de Castelló, aquestes simbolitzen aquell moment històric d'acord, de concòrdia i de consens. Així mateix, l'any passat la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià complia vint anys. També, el nou govern de la Generalitat valenciana mitjançant les seues primeres declaracions públiques creava unes expectatives molt optimistes envers la llengua.

Però, el País Valencià no és una excepció de les polítiques neoliberals. Som ara immersos en un moment en el qual no corren vents favorables cap a l’escola pública, valenciana i popular; i evidentment tampoc cap a la llengua dels valencians que ha de vehicular l’ensenyament al llarg de les nostres comarques i en el nostre sistema educatiu.

Les accions són contundents. Primer el govern espanyol treu una llei orgànica (LOCE) d’aplicació a totes les comunitats autònomes on, d'acord amb la visió mesetària i centralista de la llei sense fer cap referència a l’estat plurinacional ni a la protecció de la diversitat lingüística i cultural de l’estat. Tot seguit, mitjançant els Reials Decrets que la desenvolupen, el govern espanyol augmenta a quatre hores setmanals l’ensenyament de l’espanyol i fa perillar el sistema educatiu valencià ja que dificulten l'aplicació dels programes d'Immersió Lingüística. Després, juntament amb la Generalitat Valenciana, el MECD pren la decisió de diferenciar els títols de català i valencià aprofitant la nova ordenació dels ensenyaments de llengües a les Escoles Oficials d'Idiomes. Tot coincidint amb l'anunci de la Ministra d'Administracions Públiques, que les pàgines web del ministeri tindrien versions en català, euskara, valencià i gallec.

Mentrestant al País Valencià, se succeeixen les accions secessionistes, es prohibeix a Gandia que totes les escoles facen ensenyament en valencià, malgrat que la comunitat educativa així ho demana. Per altra banda, continua la impunitat amb què es produeixen els atacs a les seus de diferents Associacions Culturals, Casals Jaume I, Facultat de Filologia i la Llibreria de la Universitat de València. També, les actituds personals envers l'ús de la llengua es van radicalitzant.

Per tant, el conflicte lingüístic és una altra vegada al carrer. El nom no és el problema per a quasi ningú, no ho és per als usuaris de la llengua, els actuals i m’atrevesc a dir que tampoc per als que ho poden arribar a ser, siga per via escolar, cívica o política. No és problema per al professorat en la seua tasca docent ni per a la resta de la comunitat educativa, no és problema per a les entitats cíviques i socials que fan un ús normal i quotidià. Els usuaris han entés fa temps que el nom no fa la cosa.

La societat valenciana assisteix amb resignació i amb un cert conformisme a una situació de bilingüisme social substitutori i assimilacionista sense indicis de redreçament. La diglòssia creix, continuem sense resoldre el conflicte lingüístic, el valencià resisteix per sobreviure i recula inexorablement mentre que la llengua de l’Estat es configura com una llengua expansiva que li usurpa tots els àmbits d’ús. El valencià continua sent la llengua minoritzada al País Valencià.

Ara bé, primerament cal reafirmar-se contínuament en l’esperit d’acord, de consens que al si de la societat valenciana feu possible les Normes del 32, i després, reivindicar l’ús, l’ús social de la llengua al segle XXI, malgrat la globalització i les polítiques neoliberals que ens imposen. Un ús social com un element de progrés, de modernitat, de futur com les Normes van significar en el seu moment i en el devenir del temps.

Salut i Escola Pública

 
 

El TSJ: clar i català 

ALFONS ESTEVE i FRANCESC ESTEVE
Universitat de València 

 
    

Amb la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià sobre la llengua, el secessionisme lingüístic del PP i l´ambigüitat del PSOE poden quedar definitivament sentenciats. Aquests darrers dies l´alt tribunal ha estimat el recurs d´Acció Cultural del País Valencià (ACPV) contra les ordres de 8 de maig de 2002 de la Conselleria de Cultura i Educació en les quals no es reconeixia la llicenciatura en Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià ?l´anomenat requisit lingüístic? en les oposicions als cossos de mestres i de professors d´ensenyament secundari, d´escoles oficials d´idiomes, de música i d´arts escèniques i de formació professional. 

L´exigència del requisit lingüístic per a mestres i professors ha estat durant molts anys una reivindicació de gran part de la societat civil, encapçalada bàsicament per l´entitat que ara ha guanyat el recurs i per la Federació Escola Valenciana, com també pels sindicats de l´ensenyament, en especial l´STEPV, el qual també ha impugnat aquestes ordres. Després de molts anys de lluita, per primera vegada es va incloure en una convocatòria d´oposicions l´exigència del coneixement previ de valencià per a poder accedir a la funció pública docent. El procediment que s´establia per tal que els opositors demostressen aquests coneixements era doble: bé superar un examen previ a l´oposició, bé aportar algun dels certificats, títols o diplomes. 

El fet flagrant i objecte del litigi era que en aquests annexos no figurava la llicenciatura en Filologia Catalana, que és alhora la màxima titulació universitària sobre aquesta matèria i l´única existent en l´actualitat. Per contra, sí que es reconeixia un títol inexistent de Filologia Valenciana. I, a més, l´aprovat en l´assignatura de valencià en l´ensenyament secundari valia tant com la llicenciatura. 

Davant d´aquestes arbitrarietats del Govern Valencià, tant ACPV com les universitats de València i Alacant i l´STEPV van impugnar les ordres davant el TSJ. Ara aquest Tribunal ha resolt el primer dels recursos, l´interposat per ACPV, i ha estimat que és contrari a dret considerar que els aspirants que estan en possessió de la llicenciatura en Filologia Catalana s´hagen de sotmetre a la prova obligatòria i eliminatòria de valencià. 

L´argumentació que la Generalitat Valenciana havia donat per defensar l´exclusió era que l´Estatut d´Autonomia esmenta com a idiomes oficials el valencià i el castellà i que, per això, les ordres només feien referència a la llicenciatura en Filologia Valenciana ?títol inexistent, com ja hem dit? i excloïen la Catalana. Doncs bé, el TSJ, seguint la jurisprudència establerta pel Tribunal Constitucional en la Sentència núm. 75/1997, de 21 d´abril, sobre el nom de la llengua en els Estatuts de la Universitat de València, afirma en aquest cas que «no hi ha cap raó jurídica que permeta sostenir que la titulació de llicenciatura en Filologia Catalana no constituesca titulació suficient [...] per a eximir de la realització de la prova de coneixements de la llengua valenciana, ja que aquella llicenciatura avala sobrerament el coneixement de la llengua d´aquesta Comunitat ?anomenada oficialment valenciana en el seu Estatut d´Autonomia, i en l´àmbit acadèmic catalana». 

És així com amb un sol paràgraf el tribunal deixa molt clares dues qüestions clau: d´una banda, la validesa, com no podia ser d´una altra manera, del títol de llicenciatura en Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de la llengua pròpia del País Valencià; de l´altra, que el nom de la llengua tant pot ser el de valencià com el de català, i això amb els mateixos efectes jurídics i amb les mateixes conseqüències legals. 

El Govern Valencià, doncs, haurà de prendre bona nota de la sentència, complir-la i fer-la complir. En primer lloc, aplicant-la a la seua pròpia administració i, per tant, reconeixent el dret dels opositors que no s´hi van poder presentar als exàmens per aquella prohibició arbitrària. I de l´altra, hauria de publicar immediatament el text dels Estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló, retirar l´objecció feta en el mateix sentit als de la Universitat d´Alacant i, per descomptat, no oposar cap impediment legal a l´article corresponent de la de València. 

En el mateix sentit que assenyalem també haurien d´actuar els legisladors valencians i els membres de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Les fórmules rocambolesques que han utilitzat per a definir la llengua pròpia ni han servit ni serveixen per a solucionar el mal anomenat conflicte lingüístic. Científicament i acadèmicament no hi ha cap dubte. Legalment i jurisprudencialment, tampoc. Cal doncs, una vegada per sempre, tancar aquest tema i dir les coses pel seu nom. I el nom de la llengua tant és el popular, valencià, com l´acadèmic i universal, català. La solució legal és molt senzilla. Cal fer, simplement, un afegit a l´article 7.1 de l´Estatut d´Autonomia valencià: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Així mateix, es reconeix per a aquestes dues llengües i a tots els efectes el nom de català i d´espanyol, respectivament». Més fàcil, impossible. Més clar, l´aigua. Parlem, doncs, clar i català. 

 

 

Ara que tinc vint anys. 
Ara que encara tinc força?

Julià-Vicent Rey Nicolás
Coordinador de Política Lingüística de l'STEPV-Iv

 
    

Totes les llengües tenen la seua història i aquesta sempre va lligada a etapes d’esplendor i decadència. El valencià no ha estat alié a aquesta evolució, no cal més que fer una passejada per la nostra història lingüística recent per assabentar-nos-en, i per veure que, malauradament, els seus millors moments ens són molt llunyans o, encara , ens és difícil retrobar-los.

Després d'un llarg període de decadència pel que fa a l'ús social del valencià, l'any 1983 es va publicar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià; aquesta va fer possible un nou marc de convivència entre els valencians i la seua llengua i va crear grans expectatives al si del País Valencià: per fi el valencià estaria present en l'escola, en l’administració pública i en els mitjans de comunicació.

El poble valencià, mitjançant els seus organismes institucionals, havia declarat el valencià llengua oficial del seu territori, i en aquell precís moment, adquiria un compromís per convertir el valencià en una llengua d’ús normal, en una llengua útil i necessària per a tot, imprescindible per a estudiar a l' escola, per a accedir a la major part dels mitjans de comunicació de masses, per a relacionar-se amb l’Administració, per a comunicar-se amb els individus de la seua comunitat cultural. Era el moment en què la societat valenciana es comprometia a no deixar que mai ningú poguera conculcar els seus drets lingüístics.

La llei al seu articulat deia referint-se a l'ensenyament "(...) Al final dels cicles educatius, i qualsevol que haja sigut la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà" (art. 19.2).

Per a acomplir això l’Administració valenciana va optar per la combinació de dos models: el d’incorporació progressiva (el castellà i el valencià són estudiats i utilitzats com a llengua vehicular en l’ensenyament) i el d'ensenyament en valencià (les dues llengües són matèria d’estudi i el valencià és la llengua vehicular de l’ensenyament).

La coexistència de tots dos models en el sistema educatiu valencià ha estat, i és alta en tot el territori de predomini lingüístic valencià. No hi cap la possibilitat, des del punt de vista legal i normatiu, d’un ensenyament monolingüe. Els centres educatius i l'alumnat que hi assisteix han d’utilitzar el valencià com a llengua vehicular en un mínim de dues àrees no lingüístiques. Així i tot, després de vint anys de Llei d'Ús, només dos alumnes de cada deu estudien en valencià, segons destaca l'informe de l'any 2003 sobre l'ensenyament en valencià realitzat per l'STEPV-Iv.

La perspectiva no és tan satisfactòria pel que fa als centres ubicats en poblacions de predomini lingüístic castellà, els quals havien d'elaborar un programa per tal d’establir les condicions mínimes de sensibilització en el centre i en l’entorn sociocultural per poder fer efectiu el manament de l’article 19.2 esmentat. Aquesta mesura, aleshores raonable i perfectament comprensible, de sensibilització lingüística per a assegurar la integració col·lectiva dels valencians, és la mateixa que ara vint anys després de l'aprovació de la Llei d'Ús continua proposant l’Administració, la qual cosa demostra la seua ineficàcia o, probablement, les seues veritables intencions: la desvertebració enfront de la integració col·lectiva.

Pel que fa als mitjans de comunicació de masses la llei diu que les institucions valencianes tenen l’obligació d’assegurar i potenciar l’ús normal del valencià en tots els mitjans de comunicació públics. Açò s'ha fet de manera feble i, pitjor encara, amb reculades; n’hi ha prou amb donar una ullada a l’actual programació i llengua que empra Canal 9-RTVV per a comprovar-ho.

Tanmateix, la LUEV en el seu article 7é, indica: "El valencià, com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, ho és també de la Generalitat i de la seua Administració pública, de l’Administració local i de les altres corporacions i institucions públiques dependents d’aquelles." Ara bé, "només l'1% dels llocs de treball de l’Administració autonòmica tenen com a requisit el coneixement del valencià", segons conclou l'estudi realitzat per l'STAPV-Iv, l'octubre del 2000, sobre la catalogació dels 16.500 llocs de treball de l'Administració del Consell de la Generalitat Valenciana.

Pel desembre de 1992, es publicava la penúltima enquesta rigorosa sobre el valencià (SIES), a càrrec del prestigiós sociòleg Rafael L. Ninyoles, i els seus resultats no eren gens afalagadors per a les polítiques oficials de normalització: la presència del valencià en l'escola, en els mitjans de comunicació i en l'administració era major que mai, però els indicadors de fixació d'ús social eren clarament recessius, i molt pessimistes pel que feia als segments d'edat més jove. Aquesta mateixa enquesta, l'any 1995, consolidava les dades pel que fa al coneixement del valencià, però també els indicadors de retracció de l'ús que es detectaven el 1992. Mai no hi havia hagut un major nivell de coneixement del valencià, era cert, però tampoc mai no havia estat tan gran la deserció lingüística. D'aleshores ença, ja no hem pogut saber com han evolucionat aquests indicadors, amb l'arribada del PP a l'Administració valenciana les enquestes SIES triennals han estat suprimides d'un colp en sec, i de sobte se n'ha anat la llum.

L'anàlisi dels resultats provisionals del cens de 2001 també confirma aquesta tendència. Per una banda, augmenta la competència lectora i escriptora dels valencians, però minva la competència oral, i fins i tot, si comparem aquestes dades amb les del cens de 1991, trobem un descens del 3,6% quant a la població que sap parlar valencià. Aquests resultats provisionals, només aporten una dada esperançadora, els xiquets i els adolescents són el grup de població amb un major percentatge de valencianoparlants.

Mentrestant la societat valenciana ha assistit amb resignació i amb un cert conformisme a una situació de bilingüisme social substitutori i assimilacionista sense indicis de redreçament. La diglòssia creix, continuem sense resoldre el conflicte lingüístic, el valencià resisteix per sobreviure i recula inexorablement mentre que la llengua de l’Estat es configura com una llengua expansiva que li usurpa tots els àmbits d’ús. El valencià continua sent, després de vint anys de la llei, la llengua minoritzada al País Valencià.

I ara què? Què és allò que ens cal fer? Com sempre, seguir lluitant per la normalització del valencià en tots els àmbits d'ús perquè nosaltres encara que no tenim vint anys, sí que tenim forces i potser ara n'hem de tenir més que mai perquè el futur ens presenta nous reptes.

Les primeries del s. XXI, ens ofereixen dos fenòmens cabdals on incidir per tal de capgirar l'ús del valencià, com són la immigració i Internet. Hem de guanyar nous parlants per a la nostra llengua i hem de procurar que aquesta tinga una presència d'avantguarda en el terreny de les noves tecnologies de la informació, tant pel que fa a l'ús com pel que fa a la creació de programari.
  

 

 9 d'octubre 2003

Ampliar l’Estatut, promoure la solidaritat

Joan Blanco Paz
Intersindical Valenciana

 
    
La promulgació de l’Estatut d’Autonomia es va produir després d’aprovar-se la Constitució que enguany fa 25 anys. L’Estatut va permetre la reinstauració de la Generalitat Valenciana i la recuperació d’una important dosi de la nostra identitat com a poble. Però al País Valencià el pas del temps ha demostrat que els recels envers les possibilitats de desenvolupament de l’autogovern no eren de caràcter retòric i que les ambigüitats han propiciat l’eternització del conflicte de la llengua. Al capdavall, s’ha entrebancat l’assoliment de competències plenes: el país no ha assolit mai el rang de nacionalitat històrica.

Després de 21 anys d’Estatut, cal procedir sense dilació a la seua reforma. Les mancances del text legal han estat reconegudes per tots els partits polítics, el del govern i els de l’oposició, i tots ells han proposat modificacions. En aquest context, cal exigir al si de la societat valenciana l’inici d’un debat en profunditat que encare una reforma estatutària consensuada, en la perspectiva d’un autogovern autèntic que supere la mediocritat de l’actual estatut.

Necessitem que l’Estatut reconega la nostra condició de nacionalitat històrica i permeta uns autèntics òrgans d’autogovern. Un estatut que incorpore noves competències en els serveis públics, treball i seguretat social, infraestructures, hisenda…, amb capacitat per a la dissolució anticipada de les Corts i per a afavorir la participació directa del País Valencià en la Unió Europea. Un estatut que reconega la unitat de la llengua, que adopte mesures efectives perquè el valencià tinga un ús social ple i es convertisca en un element de cohesió i d’identificació col·lectiva.

Cal fer una menció especial al document "Compromís pel Valencià", elaborat per diferents entitats. No compartim la valoració triomfalista de la política lingüísca realitzada fins ara pel Consell. Aspectes com la problematització perpètua de l’ensenyament en valencià —la censura de lèxic, materials curriculars i autors, la proscripció de la titulació superior de les universitats valencianes, els projectes per a desplegar la Llei de Qualitat—, la castellanització dels mitjans de comunicació públics o el procés de privatització de Canal 9, atempten contra l’esforç de promoció de moviments cívics com la Federació Escola Valenciana, encara ignorada pel govern de la Generalitat. La realitat no coincideix amb l’especial respecte i protecció que l’Estatut d’Autonomia ordena per a la llengua pròpia dels valencians. Fa uns quants dies que s’ha fet pública la intenció del Consell de donar determinades instruccions per a l’ús del valencià en l’Administració pública. Es tractaria d’una bona iniciativa si no fóra perquè aquestes instruccions són copiades d’unes altres dictades el 1991. Han hagut de passar dotze anys per a seguir on estàvem.

Necessitem un estatut que done garanties de protecció al nostres recursos naturals, que garantisca per al futur la pervivència dels nostres rius, costes, pobles i ciutats. Un estatut que permeta polítiques educatives, socials i legals per a la prevenció de la violència contra les dones i que impedisca qualsevol discriminació de gènere. Un estatut que arribe al món del treball.

En aquest 9 d’octubre també seguim reivindicant la creació d’un marc autònom de relacions laborals. Els 21 anys d’Estatut no sols no han servit per a aprofundir en la creació d’uns mecanismes propis de negociació col·lectiva, sinó que les continues reformes laborals han conformat un model cada vegada més centralitzat, amb mecanismes de negociació allunyats dels treballadors i les treballadores. Calen mesures efectives per a reduir la sinistrabilitat, amb polítiques efectives que asseguren les actuacions dels òrgans encarregats de vetlar per la salut laboral.

En les actuals circumstàncies socials, el País Valencià ha d’assumir el repte que suposa la immigració. L’establiment en diferents poblacions de col·lectius de diverses ètnies, cultures i llengües, amb característiques molt diverses, afig un nou element de diversitat a la ja complexa societat valenciana. En totes les localitats amb presència d’aquests nous valencians cal que ens constituïsquen fòrums de la immigració integrats per representants de totes les institucions i col·lectius cívics. Des del respecte a la diversitat d’origen i cultural de tots aquests col·lectius, els fòrums han d’impulsar actuacions que promoguen la seua integració plena en la societat valenciana.

En aquest 9 d’octubre, Intersindical Valenciana participarà en els actes reivindicatius per l’autogovern del poble valencià i seguirà treballant per un País Valencià lliure, respectuós amb el seu entorn i solidari amb les seues gents.
 

 
 A propòsit del requisit lingüístic

No amb impunitat

Alfons Esteve - Cap de Dinamització Lingüística de la Universitat de València. Signen també Antoni Llabrés (professor de Dret Penal, UV) i Mercè Teodoro, advocada d´Acció Cultural del PV
Publicat a Levante, 28-06-02

 
    
Vint anys després de l´aprovació de l´Estatut d´autonomia i més de divuit de l´aprovació de la Llei d´ús i ensenyament del valencià, el Consell s´ha dignat a introduir per primera vegada l´anomenat requisit lingüístic en unes oposicions a l´ensenyament públic. I ací caldria ja matisar: el que s´introdueix és el requisit referit al valencià, perquè el requisit de castellà mai no ha mancat en unes oposicions, no sols a l´ensenyament, sinó a qualsevol parcelála de l´administració valenciana i sovint oblidem aquest insignificant detall.

Es tracta d´una mesura que arriba escandalosament tard i ho fa, a més, d´una manera molt deficient. Efectivament, l´acreditació del coneixement de valencià no s´exigeix en els concursos de trasllat, ni en les  comissions de servei o en els actes d´adjudicació de places (totes elles, per cert, qüestions negociades i pactades amb els sindicats i després desaparegudes del decret corresponent), sinó únicament i exclusiva en els procediments selectius d´accés als cossos docents. I en aquest últim cas, a més, de forma absolutament insatisfactòria, ja que algunes de les titulacions admeses per a acreditar els coneixements de valencià resulten del tot insuficients: així, per exemple, el simple fet d´haver cursat l´assignatura de valencià en el batxillerat o la formació professional.

Però el que més ha cridat l´atenció de tot el procés és que, d´acord amb la llista provisional d´admesos i exclosos a les oposicions, els llicenciats en filologia catalana no han quedat exempts de realitzar la prova de valencià. El director general de personal docent, el Sr. José Antonio Rovira, ha considerat en la Resolució de 3 de juny que aquests filòlegs no acrediten suficients coneixements de valencià com per a quedar dispensats de realitzar-ne una prova específica. En canvi, sí que n´han quedat exempts, com s´indicava més amunt, aquelles persones que hagen cursat l´assignatura de valencià en el batxillerat. Doncs bé, al marge d´un insult al sentit comú, la decisió de Rovira és, com expliquem a continuació, clamorosament ilálegal.

El Reial Decret 1497/1987, de 27 de novembre, crea el catàleg de títols universitaris oficials amb validesa per a tot el territori estatal i així mateix, el Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre, estableix en el seu annex la inclusió en l´apartat IV («Humanidades») del catàleg esmentat el títol de Filologia Catalana. Al seu torn, l´Ordre de 29 de novembre de 1995, del Ministeri d´Educació i Ciència disposa que «se incluyan en el anexo al Real Decreto 1954/1994 de 30 de septiembre, los títulos de Licenciado en Filología, Sección Hispánica (Valenciana) y de Filosofía y Letras, División Filología (Filología Valenciana), como homologados o equivalentes al título de Licenciado en Filología Catalana, que figura en el apartado IV del Catálogo de Títulos Universitarios Oficiales del referido anexo». 
Equivalent significa, segons el diccionari de l´IEC, «que té el mateix valor». Si amb això no n´hi ha prou (és cert, es tracta d´un diccionari elaborat per filòlegs i en bona part Ðai las!Ð catalans), homologar, d´acord amb el diccionari de la RAE vol dir «equiparar, poner en relación de igualdad dos cosas» (tot i que després de l´andanada del professor García de la Concha de l´altre dia, no sabem si també aquest diccionari haurà deixat de constituir argument d´autoritat per a la dreta local).

Per si això fora poc, en l´annex del Reial Decret 1888/1984, de 26 de setembre, s´aprova el catàleg d´àrees de coneixement universitàries i es consagra la denominació de «Filologia Catalana» per a una àrea en la qual s´inclouen els continguts acadèmics de «lengua valenciana», «lengua y cultura valencianas» y «lingüística valenciana» (i cal recordar que en l´article 2.2 les àrees de coneixement són definides com «aquellos campos del saber caracterizados por la homogeneidad de su objeto de conocimiento, una común tradición histórica y la existencia de comunidades de investigadores, nacionales o internacionales»).

Tinguem en compte que encara que de la llista de titulacions i certificats que acrediten el coneixement de valencià (annexos VII i X de les ordres de convocatòria d´oposicions) haja quedat eliminat l´afegitó «i equivalents» que figurava en l´esment a la llicenciatura de Filologia Valenciana en el text prèviament pactat amb els sindicats, el decret ministerial homologador resulta de forçosa observança. És indiferent que els annexos continguen o no la clàusula d´equivalència: això únicament constituiria una remissió del tot supèrflua a altres disposicions. L´esment al títol de Filologia Valenciana obliga a tenir necessàriament en compte als efectes prevists (d´exempció de la realització d´una prova selectiva) totes aquelles altres titulacions que se n´hagen declarat equivalents per part de l´administració competent. Fins i tot, per tant, amb aquest redactat definitiu dels annexos aláludits, tot i que no s´hi explicite l´eventual existència d´equivalències, resulta ineludible aplicar el decret ministerial i reconèixer la dispensa de la prova de valencià d´aquell aspirant que presente la titulació en Filologia Catalana.

Resulta més que evident a la vista de tot això que el fet de no admetre la titulació de Filologia Catalana, com a equivalent a la de «Filologia Valenciana», als efectes d´eximir l´aspirant de la preceptiva prova de valencià constitueix una resolució del tot arbitrària i comporta retorçar i violentar el dret de tal manera que situa la decisió de Rovira no sols al marge sinó enfront de l´ordenament jurídic vigent. És cert que es tracta, les del 3 de juny, de les llistes provisionals d´admesos i exclosos, que existeix un període de reclamacions fins el 18 de juny i que abans de la publicació de les llistes definitives, el director general de personal de la Conselleria d´Educació i Cultura podria recobrar el trellat i desistir del seu propòsit de burlar la llei. Però si persisteix en una decisió tan barroerament ilálegal incorrerà en una infracció penal evident: la prevaricació dolosa de funcionari públic. 

I és que no pot ser admissible ni imaginable cap interpretació alternativa de la normativa vigent. Ningú ha estat capaç d´adduir-la fins ara ni ningú serà capaç de fer-ho en el futur. No hi ha cap mètode d´interpretació racional de les disposicions concorrents que permeta sostenir el criteri adoptat pel senyor Rovira en la seua resolució. Fins i tot el braç polític del secessionisme lingüístic, Unió Valenciana, reconeixia fa uns dies que «por mucho que quiera disimular Tarancón, la única legalidad vigente no es otra más que [sic] la homologación de títulos de Filología valenciana y catalana», per la qual cosa «habrá que aplicar la legalidad» (cometes del Levante-EMV de 7-6-2002). I, certament, altra cosa no es pot fer. Amb la normativa vigent en la mà, la Conselleria d´Educació no té una altra eixida que aplicar el decret ministerial. Li agrade o no.

Però és que, a més, no es tracta sols d´una simple infracció de la legalitat, innòcua per a tercers, sinó que amb aquesta arbitrària decisió del director general es produeix un perjudici efectiu gravíssim a uns determinats ciutadans amb noms i cognoms, aspirants a mestres i professors, que es veuen discriminats en les seues legítimes expectatives d´accedir a la funció pública en condicions d´igualtat, un dret fonamental, per cert, reconegut en l´article 23 de la Constitució.

I tot i que puga semblar innecessari, resulta molt i molt convenient consignar que el director general de personal en tot moment haurà estat conscient de la ilálicitud de la seua decisió. Arribat el cas, doncs, caldrà concloure que haurà dictat una resolució palesament arbitrària amb perfecte coneixement de causa.
Que això és així i no d´altra manera ho demostra que, a preguntes dels sindicats, el Sr. Rovira, afirmara, en la mesa extraordinària celebrada dia 2 de maig que «aplicaremos la legalidad vigente» (Levante-EMV de 3-5-2002).
I ho feia, per cert, el mateix dia que distribuïa als sindicats la llista de titulacions acreditatives de coneixements de valencià en la versió definitiva que havia d´aparèixer com a annexos de les ordres de convocatòria de les oposicions.

En segon terme, es compta amb el testimoniatge dels assistents a la reunió de la mesa sectorial del dimarts 4 de juny, en la qual el Sr. Rovira informava que havien quedat exclosos de la prova de valencià els titulats en Filologia Catalana. Això resulta, d´altra banda, fàcilment comprovable, no sols perquè aquestes persones figuren com a exemptes de la prova en les llistes provisionals d´admesos i exclosos a les oposicions facilitada als sindicats aquell mateix dia, sinó perquè fins a l´endemà de matí, dimecres 5, aquesta informació es trobava també a disposició dels interessats en la web de la Conselleria (i algunes persones lògicament comprovaren la seua inclusió en les llistes i la seua exempció de la prova de valencià). El que va passar després ja és prou conegut i és ben segur que ocuparà en el futur un lloc privilegiat en qualsevol antologia d´animalades de la molt nostrada caverna. No sols no es publiquen en el DOGV les susdites llistes el dia 5, tal i com havia estat anunciat, sinó que la informació és temporalment retirada de la pàgina web de la Conselleria. I amb una manera de fer les coses que faria empegueir-se el més poca-vergonya, a plena llum del dia, el dijous 6 publiquen finalment les llistes en el DOGV i tornen a penjar la informació en la web corresponent, això sí, fent marxa enrere i deixant fora de les exempcions els llicenciats en Filologia Catalana. Hi ha millor manera de mostrar que han fet les coses a consciència? En cas de no rectificar, poques vegades es podrà afirmar que l´autor d´una prevaricació siga tan coneixedor de la ilálegalitat de la seua actuació com en aquesta ocasió.

És difícil de creure, en qualsevol cas, que la catalanofòbia del director general de personal siga tan aguda que li impedisca adonar-se que ell sol, sense ajut de ningú, s´està posant la soga al coll: tan intens és el seu anhel d´entrar en el martirologi de la irracionalitat blavera? I és que al senyor Rovira no li queda altre remei que aplicar la legalitat vigent i en les llistes definitives d´admesos i exclosos a les oposicions eximir de la prova de valencià aquelles persones que concursen estant en possessió de la titulació de Filologia Catalana. O això o, en el cas de persistir en una resolució manifestament ilálegal, delinquir. Som del convenciment que si opta finalment per aquesta segona via no ho farà impunement.

 

 

A

v

 
    
 

 

< anar al començament | index ensenyament públic | All-i-Oli | Principal