Informe sobre l'ensenyament en valencià - 2006


 veure informe de l'any 2005

 

L’aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals
o Minoritàries en el Sistema Educatiu valencià

 

 Conselleria contesta l'informe 

  Antecedents
 

Contingut de la Carta

 

Modalitats d’adhesió    

  Consideracions envers la declaració d’Espanya
  Mecanismes de control de l’aplicació de la Carta Europea
 

Conclusions

 

Reivindicacions

  Annexos
 

 

 


Antecedents

Antecedents

Com a antecedents del Consell d’Europa en l’àmbit de la protecció de les llengües minoritàries cal tenir en compte la Convenció europea per a la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals, de 4 de novembre de 1950, que a l’article 14 prohibeix, entre d’altres, la discriminació per raó de llengua i pertinència a una minoria nacional, i la Recomanació 928 (1981) de l’Assemblea Consultiva sobre els problemes pedagògics i culturals de les llengües minoritàries, que va suposar l’origen dels treballs sobre la futura carta.

Els anys noranta es van aprovar dues recomanacions més, la 1134 (1990) i la 1177 (1992), ambdues sobre els drets de les minories, que d’alguna manera van desembocar en la Recomanació 1201 (1993), aprovada per l’Assemblea Parlamentària, que proposava l’adopció d’un protocol addicional a l’esmentada Convenció europea per a la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals. En la mateixa línia, el 1995 es va aprovar la Convenció-marc sobre la protecció de les minories nacionals.

Hi ha altres textos que també es poden considerar precedents, pel que fa als principis recollits a la Carta; són la Declaració universal dels drets humans (1948) per descomptat, el Pacte internacional dels drets civils i polítics (1966) i altres disposicions de les Nacions Unides i de la Comunitat Europea.

El Comitè de Ministres del Consell d’Europa va aprovar el 25 de juny de 1992 el text de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Definida com una convenció internacional, va ser oberta a la firma dels estats membres.

El dia 5 de juliol de 1992 van signar la Carta onze estats: Alemanya, Àustria, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, Hongria, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega i els Països Baixos. Havia d’entrar en vigor en ser ratificada almenys per cinc estats; el fet es va esdevenir el primer de març de 1998 en haver-la ratificada Finlàndia, Hongria, Liechtenstein, Noruega, els Països Baixos, i també Croàcia, que l’havia signada poc temps després.

La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, ratificada per Espanya, ha entrat en vigor el dia 1 d’agost de 2001, Any Europeu de les Llengües, i, d’acord amb l’article 96 de la Constitució, ha passat a formar part de l’ordenament jurídic espanyol. La Carta compromet l’Estat a defensar (i, per tant, a no obstaculitzar) moltes de les polítiques que, en suport de les llengües, duen a terme els Governs de les CCAA amb llengua pròpia. També obliga els tribunals espanyols a tenir en compte els seus principis a l’hora d’interpretar la normativa lingüística aplicable a les llengües. Constitueix, doncs, un nou instrument de reconeixement i de protecció jurídica de la nostra llengua.


Contingut de la Carta

El text de la Carta es va aprovar en forma de convenció. Una convenció té més valor jurídic que altres tipus d’acords, com ara les resolucions i les recomanacions. A més, l’articulació d’una convenció és més semblant a una llei i, d’altra banda, preveu mecanismes de control per a la seua aplicació.

Entre els objectius i principis que regeixen el document en destaquen els tres primers, explicitats a l’article 7.1:

"a) el reconeixement de les llengües regionals o minoritàries com a expressió de la riquesa cultural";

"b) el respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que … les divisions administratives … no constitueixin cap obstacle" i

"c) la necessitat d’una acció decidida de promoció de les llengües regionals o minoritàries a fi de protegir-les".

La finalitat de la Carta és, doncs, més aviat d’ordre cultural, de reconeixement de les llengües com a expressió de cultura i com una contribució "a mantenir i a desenvolupar les tradicions i la riquesa cultural d’Europa" (del Preàmbul), a la vegada que reconeix el dret d’usar una d’aquestes llengües com "un dret imprescriptible".


Modalitats d’adhesió

Cada estat en l’acte de ratificació, acceptació o aprovació i en la declaració que formula en adoptar-lo ha de determinar a quines llengües del seu territori aplicarà la Carta. En la Declaració pot definir les llengües en qüestió com a regionals, minoritàries o menys esteses —en el conjunt o en una part del seu territori. També es poden reconèixer llengües sense territori, a les quals s’aplicaran només els objectius i principis generals expressats a la Part II de la Carta.

Aquesta preveu per a cada estat adherit dos tipus de compromisos, uns de compliment obligatori i uns altres d’opcionals. Els estats han de complir de manera obligatòria amb la Part II de la Carta i de forma opcional han de subscriure un mínim de trenta-cinc paràgrafs o apartats dels recollits a la part III, que tracta d’ensenyament, justícia, autoritats administratives i serveis públics (és a dir, administració pública), mitjans de comunicació, cultura, activitats socioeconòmiques i intercanvis transfronterers.

Els estats signants, a més, poden expressar reserves en alguns paràgrafs de la Part II esmentada. En un moment posterior, d’altra banda, els estats poden ampliar la seua adhesió a altres articles i també poden retirar les reserves formulades.

Espanya va presentar l’instrument d’adhesió davant el Consell d’Europa el dia 9 d’abril de 2001, Any Europeu de les Llengües, i hi ha entrat en vigor l’1 d’agost .

Declaració del govern d’Espanya

Aprovada pel Congrés dels Diputats el dia 23 de novembre de 2000 i pel Senat el dia 20 de desembre del mateix any, en ambdós casos per unanimitat.

L’Instrument de ratificació de 2 de febrer de 2001 va ser publicat al BOE núm. 222, de 15 de setembre del mateix any.

Declaració d’Espanya en relació amb l’article 2, paràgraf 2, i l’article 3, paràgraf 1, de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992.

Espanya declara que, als efectes previstos als esmentats articles, s’entenen per llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra.

Així mateix, Espanya declara, als mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els territoris on tradicionalment es parlen.

A les llengües esmentades en el paràgraf primer s’aplicaran les disposicions que a continuació s’indiquen de la part III de la Carta:

A l’article 8: Ensenyament

• Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.

• Paràgraf 2.

A l’article 9: Justícia

• Paràgraf 1, apartats a.i; a.ii; a.iii; a.iv; b.i; b.ii; b.iii; c.i; c.ii; c.iii; d.

• Paràgraf 2, apartat a.

• Paràgraf 3

A l’article 10: Autoritats Administratives i Serveis Públics

• Paràgraf 1, apartats a.i; b, c.

• Paràgraf 2, apartats a, b, c, d, e, f, g.

• Paràgraf 3, apartats a, b.

• Paràgraf 4, apartats a, b, c.

• Paràgraf 5.

A l’article 11: Mitjans de comunicació

• Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d, e.i; f.ii; g.

• Paràgraf 2.

• Paràgraf 3.

A l’article 12: Activitats i equipaments culturals

• Paràgraf 1, apartats a, b, c, d, e, f, g, h.

• Paràgraf 2.

• Paràgraf 3.

A l’article 13: Vida econòmica i social

• Paràgraf 1, apartats a, b, c, d.

• Paràgraf 2, apartats a, b, c, d, e.

A l’article 14: Intercanvis transfronterers

• Apartat a.

• Apartat b.

A les llengües esmentades al paràgraf segon s’aplicaran totes aquelles disposicions de la part III de la Carta que puguen raonablement aplicar-se en consonància amb els objectius i principis establerts a l’article 7.


Consideracions envers la declaració d’Espanya

La Declaració espanyola té la particularitat que no esmenta llengües en concret —com fan la majoria de declaracions— sinó que les reconeix a partir d’allò establert als estatuts d’autonomia; tant els de les comunitats autònomes que reconeixen les llengües pròpies com a oficials, com els de les comunitats que només preveuen algun tipus de protecció envers les seues llengües.

D’altra banda és de les declaracions que reconeix més llengües. La Carta, a l’Estat espanyol n’empararà sis de moment.

És també de les declaracions que s’adhereix a més apartats de la Carta: seixanta-nou paràgrafs i no hi formula reserves.

Cal tenir en compte que la legislació de les comunitats autònomes amb llengua pròpia oficial ja reconeix principis recollits a la Carta en molts àmbits; en d’altres, és la legislació autonòmica que supera la Carta; en d’altres, la Carta europea atorga major protecció, en aquesta grup s’inclou el cas del català al País Valencià amb la Llei d’Ús i el seu posterior desenvolupament normatiu.

Pel que fa l’ensenyament, l’administració pública, els mitjans de comunicació i la cultura la legislació actual ja regula aspectes que la Carta reconeix i impulsa; no és el cas, però, d’altres competències i àmbits d’actuació públics. Camps que podrien rebre un impuls a partir de l’entrada en vigor de la Carta a Espanya són especialment els que es refereixen als intercanvis transfronterers (art. 14) i a la recepció de mitjans de comunicació en àrees properes de la mateixa llengua (art. 11.2).

Amb relació a l’article 8 de la Carta, que tracta l’ensenyament, la Declaració espanyola es compromet a la posició més avançada: en concret, a "fer possible" l’ensenyament, en lloc d’optar per altres posicions menys favorables; i ho fa en els nivells d’ensenyament preescolar, primari, secundari, tècnic i professional. També es preveu l’ensenyament de la història i de la cultura de les quals les llengües regionals o minoritàries són expressió; també la formació dels ensenyants per tal de poder complir els aspectes anteriors i , finalment, la creació d’òrgans de seguiment de les mesures adoptades.

De l’article 9 (Justícia), apartat 1, s’adhereix a tots els paràgrafs en els procediments penals, en els civils i en els administratius. De l’article 10 (Autoritats administratives i serveis públics) hi ha pràcticament tots els paràgrafs. De l’article 11 (Mitjans de comunicació), les opcions més compromeses, excepte l’apartat f (subvencions).

Pel que fa als tres darrers articles, el 12 (Activitats i equipaments culturals), el 13 (Vida econòmica i social) i el 14 (Intercanvis transfronterers), la Declaració espanyola s’adhereix a tots els punts.

A l’article 8: Ensenyament

Tot seguit, reproduïm integrament l’adhesió d’Espanya a l’article 8é:

1. En matèria d’ensenyament, les parts es comprometen, en el territori en què aquestes llengües són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües oficials de l’estat:

a) I. a fer possible una educació preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

b) I. a fer possible un ensenyament primari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

c) I. a fer possible un ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

d) I. a fer possible un ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

e) I. a fer possible un ensenyament universitari i altres formes d’ensenyament superior en les llengües regionals o minoritàries; o

III. si, a causa del paper de l’estat respecte als centres d’ensenyament superior, els apartats I i II no poden ser aplicats, a fomentar i/o autoritzar la posada en pràctica d’un ensenyament universitari o d’altres formes d’ensenyament superior en les llengües regionals o minoritàries, o de mitjans que permetin estudiar aquestes llengües a la universitat o en altres centres d’ensenyament superior;

f) I. a adoptar les mesures adients per tal que s’imparteixin cursos d’educació d’adults o d’educació permanent garantits principalment o totalment en les llengües regionals o minoritàries; o

g) a adoptar disposicions per tal d’assegurar l’ensenyament de la història i de la cultura de les quals la llengua regional o minoritària és expressió;

h) a assegurar la formació inicial i permanent dels ensenyants necessària per posar en pràctica els paràgrafs a) a g) acceptats per la part;

i) a crear un o diversos òrgans de control encarregats del seguiment de les mesures adoptades i dels progressos realitzats en l’establiment o el desenvolupament de l’ensenyament de les llengües regionals o minoritàries, i a establir sobre aquests punts informes periòdics que seran fets públics.

2. En matèria d’ensenyament i en allò que es refereix als territoris altres que aquells on són usades tradicionalment les llengües regionals o minoritàries, les parts es comprometen a autoritzar, fomentar o establir, si el nombre de parlants d’una llengua regional o minoritària ho justifica, un ensenyament en o de la llengua regional o minoritària als estadis apropiats de l’ensenyament.

Així, l’Administració educativa es compromet amb Europa a garantir en el País un ensenyament en valencià des d’Educació Infantil fins els ensenyaments de règim especialitzats, ara bé, vegem el compromís molt allunyat de la realitat, si a tot això, afegim la tímida política o fins i tot, d’entrebanc desenvolupada per la Conselleria cap a l’ensenyament en valencià, ens fa viure una realitat dual i contradictòria.

 

Però, la realitat de l’ensenyament en valencià al Sistema Educatiu valencià presenta els següents desequilibris:

  • L’ensenyament en valencià només arriba al 20% de l’alumnat. Per tant, només dos de cada deu alumnes estudien en valencià i acompleixen el que fixa la Llei d’Ús.

  • Hi ha una paralització en el seu creixement, però aquesta no es produeix perquè s’estiga a punt d’arribar al sostre d’implantació.

  • S’està creant la tendència a configurar una mena de doble xarxa educativa, ensenyament públic en valencià i concertat privat en castellà.

  • La distribució territorial és molt irregular quan es tracta dels centres públics: mentre a la província d’Alacant són el 42%, en la de Castelló són el 82% i en la de València el 68%.

  • No hi ha continuïtat dels programes d’ensenyament en valencià entre els trams educatius; és a dir, de Primària a ESO i posteriorment al Batxillerat o als Cicles Formatius de FP.

  • Hi ha trams educatius on la presència de l’ensenyament en valencià és pràcticament testimonial, Cicles Formatius de FP, Ensenyaments de règim especialitzats; Conservatoris, Escoles d’Arts i Superior de Disseny, etc.

Per tant, analitzat el grau d’implantació de l’ensenyament en valencià, els seus notables desequilibris i els compromisos adquirits per l’Administració educativa mitjançant la Carta Europea existeix una gran diferència. Per corregir açò, exigim que la Conselleria de Cultura, Educació i Esport establisca una política decidia, valenta i engege plans d’implantació de l’ensenyament en valencià mitjançant els quals promocione i afavoresca l’ensenyament en valencià per a fer possible una educació en valencià en tots els cicles educatius; Ed. Infantil, Ed. Primària, Ed. Secundària i Ed. professional i tècnica, conforme s’ha compromés en la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.


Mecanismes de control de l’aplicació de la Carta Europea

Informe sobre l’aplicació en Espanya de la Carta Europea de les llengües Regionals o Minoritàries. Any 2002

Aquest document està estructurat en quatre parts o apartats., així comença fent un estudi demogràfic, econòmic, social i lingüístic de la realitat de les llengües als seus territoris. Després, fa una anàlisi de la legislació vigent en matèria lingüística emanada tant per l’Estat com per les CCAA amb llengua pròpia, des de la Constitució fins les diferents lleis de normalització lingüística o de promoció i conservació de les llengües de les CCAA. Finalment, analitza les mesures legislatives adoptades per l’estat com per les CCAA per a l’aplicació de la Carta, tant en l’article 7é sobre objectius i principis com en els diferents articles escollits en l’adhesió a la carta.

Així l’informe conclou que, l’Estat espanyol justifica la carència d’una acció decidida en el reconeixement, la promoció i el foment de les llengües espanyoles diferents del castellà, emparant-se en la manca de competències. Però, es constata l’existència d’una política general de no reconeixement del pluralisme lingüístic constitucionalment establert, en la sistemàtica i exhaustiva sospita d’inconstitucionalitat de la tasca normativa desenvolupada per les Comunitats Autònomes amb una llengua pròpia.

Per tant, cal que l’estat espanyol reconega la pluralitat lingüística del País i engege polítiques decidides de promoció i foment de les llengües.

Així mateix, es conclou que la legislació i les mesures adoptades per a l’aplicació de la carta per la Generalitat valenciana està molt per sota dels objectius i principis establerts en la carta.

Recomanacions del Comité d’Experts sobre l’aplicació de la Carta Europea de les llengües Regionals o Minoritàries. Any 2005

Aquest document fa una avaluació exhaustiva de l’aplicació de la carta al Sistema Educatiu valencià, a més assenyala el nivell de compliment i fa propostes i/o recomanacions per aconseguir la seua efectiva aplicació.

Primerament, assenyala que la divisió entre zones valencianoparlants i no-valencianoparlant pot tenir uns efectes negatius importants per a la protecció i promoció del valencià.

Tot seguit, assenyala que pel que fa a l’aplicació de la Carta en l’ensenyament (Art. 8é), i tenint com a referent els compromisos específics adquirits en aquesta ("fer possible un ensenyament en valencià en Ed. Infantil, Ed. Primària, Ed. Secundària i Ed. Professional"), conclou que s’acompleixen parcialment els compromisos ja que el nivell d’implantació és molt baix.

Després, fa una anàlisi del Programes d’Educació Bilingües que s’hi desenvolupen, és a dir, PEV, PIL i PIP. Així, destaca que el PIP no se’l pot considerar un programa d’educació bilingüe.

Finalment, fa les següents recomanacions a la Generalitat valenciana per a una correcta i eficient aplicació de la Carta Europea:

  • Encoratja a l’administració educativa a establir nous models educatius fonamentalment en valencià.

  • Aquests nous models educatius han de desenvolupar-se en tot el sistema educatiu valencià; Ed. Infantil, Ed. Primària, Ed. Secundària, Cicles Formatius, Ensenyaments de Règim especialitzats i en la Formació Permanent d’Adults.

  • També encoratja l’administració educativa que els nous models educatius es desenvolupen en tot el territori valencià.


Conclusions

Evidentment, l’aplicació de la carta europea de llengües regionals o minoritàries en el sistema educatiu valencià deuria suposar un avanç important i significatiu, tant quantitativament com qualitativament, per a l’ensenyament en valencià.

Ara bé, la primera constatació, a la llum de l’Informe i de les Recomanacions de la Comissió Europea, és que l’Administració educativa ha incomplert els compromisos establerts en la carta europea de Llengües. Però, allò que més destaquem és el llarg camí que s’haurà de recórrer des de la nostra realitat fins el que assenyala la carta europea.

Per això, caldrà dissenyar un nou Sistema Educatiu valencià seguint les recomanacions de la Comissió Europea per a superar tots els entrebancs i desequilibris que ara presenta aquest.

A més, a aquesta realitat s’afigen noves variables com són la globalització, l’aparició de les TIC, els processos migratoris, la presència massiva de mitjans de comunicació en castellà i anglés, etc.; els quals dibuixen nous reptes educatius i demanen noves respostes educatives per fer front a aquestes necessitats.

Així, davant d’aquesta realitat dual i contradictòria, on d’una banda queda palés que l’opció escollida pel món de l’ensenyament és la més vàlida científicament, pedagògicament, etc., i per una altra, l’ensenyament en valencià no acaba de tenir una implantació majoritària en el sistema educatiu valencià i en la societat valenciana. Cal trencar aquesta dualitat per aconseguir que la llengua siga una eina de cohesió social i no un fet culturalista. El món de l’educació en totes les seues acceptacions i nivells, i tot el que l’envolta és la base més potent de projecció de la llengua i la cultura del nostre país, per això, i en aquest país estem molt acostumats, no podem permetre assistir a un altre descrèdit de la raó.

Per tant, volem fer una crida a la societat civil valenciana, organitzacions polítiques, sindicals, associacions culturals, socials, etc., i a la comunitat educativa, famílies, alumnat i professorat per fer de l’ensenyament en valencià, de la nostra cultura, de l’ús social, en definitiva de la nostra llengua, una eina d’identitat i de pertinença de la seua gent a un poble i per tant, com a factor fonamental d’integració social al país.


Reivindicacions

Per tant, cal exigir a l'Administració educativa valenciana actuacions i mesures urgents per corregir el sistema educatiu valencià. Així, proposem les següents mesures i actuacions:

  • Garantir la continuïtat en secundària dels programes d'ensenyament en valencià que apliquen els centres de primària, així com també garantir els drets lingüístics individuals de les famílies i de l'alumnat.

  • Catalogar lingüísticament tots els llocs de treball de Secundària, Cicles Formatius i Ensenyaments de Règim Especialitzats.

  • Reduir la ràtio per a formar grups d'ensenyament en valencià als diferents Batxillerats.

  • Incloure en tots els currículums dels Cicles Formatius el vocabulari tècnic pertinent en valencià. Així mateix, els Cicles Formatius de les Famílies professionals d'Administració, Comunicació, imatge i so, Hoteleria i Turisme, Comerç i Marketing, Serveis Socioculturals i a la Comunitat i d'altres, deuen incloure en els seus respectius currículums una major presència del valencià.

  • Substituir els PIP, en un termini de tres cursos, per programes d'ensenyament en valencià (PEV/PIL) a tots els centres públics, tant de Primària com de Secundària.

  • Promoure i potenciar plans d'acollida. En aquests moments de forta afluència migratòria de ciutadans i ciutadanes d’arreu del món, és més important que mai l’acolliment d’aquestes persones en condicions de dignitat oferint-los i facilitant-los l’accés als recursos bàsics de benestar, però també del coneixement del valencià com a llengua pròpia.

  • Promoure l'aplicació dels Plans de Normalització Lingüística dels centres sostinguts amb fons públics.

  • Establir com a requisit el tractament del valencià per als Projectes d'Ed. Compensatòria, Innovació i Investigació Educativa.

  • Els Centres de FPA ha d'oferir els programes d'ensenyament en valencià, PEV i/o PIL, així com també, els Plans de Normalització Lingüística.

  • En el tractament de les Necessitats Educatives individuals o en grup s'ha de garantir el tractament metodològic de les dues llengües, Adaptacions Curriculars Individuals, Programes de Diversificació Curricular, Programa d'Adaptació Curricular, Programes de Garantia Social i en general en tota acció educativa envers l'atenció a la diversitat.

  • Garantir en l'àmbit lingüístico-social en tots aquells programes que el desenvolupen el treball d'ambdues llengües.

  • Assegurar l’adequada competència lingüística de tot el professorat al si dels plans de formació permanent i, quan calga, posar en marxa plans de xoc de manera urgent.

  • Promoure i donar suport als equips que elaboren i editen materials didàctics en valencià.

  • Dotar els serveis d’ensenyament en i del valencià (Junta Qualificadora, Serveis de normalització i promoció lingüística, Servei d’ensenyament en valencià…) amb més recursos humans, materials, econòmics i organitzatius per a desenvolupar eficaçment les tasques que tenen encomanades.

  • Elaborar plans i programes d’iniciació, coneixement i ús en valencià per a adults, tenint en compte, especialment els immigrants.

  • Elaborar plans i xarxes d’activitats extraescolars que reforcen l’aprenentatge del valencià.

 


 

Annexos

  • Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

  • Informe sobre l’aplicació en Espanya de la Carta Europea de les llengües Regionals o Minoritàries. Any 2002.

  • Recomanacions del Comité d’Experts sobre l’aplicació de la Carta Europea de les llengües Regionals o Minoritàries. Any 2005

  • Estudis i resultats de l’aplicació dels programes d’educació bilingüe.

  • Pla d’acció 2004-2006: "Promoure l’aprenentatge d’idiomes i la diversitat lingüística". S’aprova per la Comissió Europea el 24 de juliol de 2003.

  • Els programes d’educació bilingüe en el sistema educatiu valencià.

  • Estructura del currículum al sistema educatiu del valencià


País Valencià, 25 d'abril de 2006


 

Conselleria contesta l'informe sobre l’ensenyament en valencià 2006 elaborat per STEPV.

Com cada any la Conselleria de Cultura, Educació i Esport davant de l’Informe sobre l’ensenyament en valencià respon de l’espectacular increment d’alumnat en les línies d’ensenyament en valencià però sempre fent referència als darrers 10 anys però no ho fa d’any a any com seria desitjable. A més, cal afegir que si l’ensenyament en valencià només arriba al 25% de l’alumnat després de més de 25 anys d’implantació, ens caldrà un segle per arribar al 100%, la qual cosa denota el deficient increment de l’ensenyament en valencià, siga l’estadística feta en els darrers 10 anys, vint-i-cinc o en els 3 o 4 últims anys.

De la mateixa manera, denunciem que aquest poc increment de la implantació de l’ensenyament en valencià no es dóna perquè estiguem arribant al sostre de la seua implantació sinó en els començaments, per això, assenyalem un estancament-paralització de creixement de l’ensenyament en valencià davant d’aquest fet.

També, assenyalem en l’informe els desequilibris que aquesta implantació està produint:

  • L’ensenyament en valencià només arriba al ¿?% de l’alumnat. Per tant, només dos de cada deu alumnes estudien en valencià i acompleixen el que fixa la Llei d’Ús.

  • Hi ha una paralització en el seu creixement, però aquesta no es produeix perquè s’estiga a punt d’arribar al sostre d’implantació.

  • S’està creant la tendència a configurar una mena de doble xarxa educativa, ensenyament públic en valencià i concertat privat en castellà.

  • La distribució territorial és molt irregular quan es tracta dels centres públics: mentre a la província d’Alacant són el 42%, en la de Castelló són el 82% i en la de València el 68%.

  • No hi ha continuïtat dels programes d’ensenyament en valencià entre els trams educatius; és a dir, de Primària a ESO i posteriorment al Batxillerat o als Cicles Formatius de FP.

  • Hi ha trams educatius on la presència de l’ensenyament en valencià és pràcticament testimonial, Cicles Formatius de FP, Ensenyaments de règim especialitzats; Conservatoris, Escoles d’Arts i Superior de Disseny, etc.

Ara bé, analitzats aquestos desequilibris són prou importants, contundents i significatius per tal que la Conselleria estiga un poc més preocupada i dedique els seus mitjans i esforços per a corregir-los, enlloc de dedicar-se a contestar els informes sobre l’ensenyament en valencià.

Així, en la carta Europea l’Administració Educativa es va comprometre a fer tot l’ensenyament en valencià a tots els trams educatius açò és, des de l’Ed. Infantil fins els ensenyaments de règim especialitzat. Per tant, no entenem com la Conselleria es conforma amb un 25% d’implantació de l’ensenyament en valencià.

Finalment, recordar-li a la conselleria que quan en les recomanacions del comité d’experts diu que no pot establir conclusions al respecte és perquè la Conselleria no ha donat la informació que el comité d’experts li ha requerit. Així mateix, en Formació Permanent d’adults les recomacions del comité assenyala que deuen implantar-se en aquest tram educatiu programes d’ensenyament en valencià i no fer l’assignatura de valencià conforme la Conselleria diu en la seua resposta d’avui a l’informe.

País Valencià, 2 de maig de 2006

 

< anar al començament | index ensenyament públic | All-i-Oli | Principal >