|
Antecedents
Antecedents
Com a antecedents del Consell d’Europa
en l’àmbit de la protecció de les llengües minoritàries cal tenir
en compte la Convenció europea per a la protecció dels drets humans i
de les llibertats fonamentals, de 4 de novembre de 1950, que a l’article
14 prohibeix, entre d’altres, la discriminació per raó de llengua i
pertinència a una minoria nacional, i la Recomanació 928 (1981) de l’Assemblea
Consultiva sobre els problemes pedagògics i culturals de les llengües
minoritàries, que va suposar l’origen dels treballs sobre la futura
carta.
Els anys noranta es van aprovar dues
recomanacions més, la 1134 (1990) i la 1177 (1992), ambdues sobre els
drets de les minories, que d’alguna manera van desembocar en la
Recomanació 1201 (1993), aprovada per l’Assemblea Parlamentària, que
proposava l’adopció d’un protocol addicional a l’esmentada
Convenció europea per a la protecció dels drets humans i de les
llibertats fonamentals. En la mateixa línia, el 1995 es va aprovar la
Convenció-marc sobre la protecció de les minories nacionals.
Hi ha altres textos que també es
poden considerar precedents, pel que fa als principis recollits a la
Carta; són la Declaració universal dels drets humans (1948) per
descomptat, el Pacte internacional dels drets civils i polítics (1966) i
altres disposicions de les Nacions Unides i de la Comunitat Europea.
El Comitè de Ministres del Consell d’Europa
va aprovar el 25 de juny de 1992 el text de la Carta europea de
les llengües regionals o minoritàries. Definida com una convenció
internacional, va ser oberta a la firma dels estats membres.
El dia 5 de juliol de 1992 van signar
la Carta onze estats: Alemanya, Àustria, Dinamarca, Espanya,
Finlàndia, Hongria, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega i els
Països Baixos. Havia d’entrar en vigor en ser ratificada almenys per
cinc estats; el fet es va esdevenir el primer de març de 1998 en
haver-la ratificada Finlàndia, Hongria, Liechtenstein, Noruega, els
Països Baixos, i també Croàcia, que l’havia signada poc temps
després.
La Carta europea de les llengües
regionals o minoritàries, ratificada per Espanya, ha entrat en
vigor el dia 1 d’agost de 2001, Any Europeu de les Llengües, i, d’acord
amb l’article 96 de la Constitució, ha passat a formar part de l’ordenament
jurídic espanyol. La Carta compromet l’Estat a defensar (i, per tant,
a no obstaculitzar) moltes de les polítiques que, en suport de les
llengües, duen a terme els Governs de les CCAA amb llengua pròpia.
També obliga els tribunals espanyols a tenir en compte els seus
principis a l’hora d’interpretar la normativa lingüística aplicable
a les llengües. Constitueix, doncs, un nou instrument de reconeixement i
de protecció jurídica de la nostra llengua.
Contingut
de la Carta
El text de la Carta es va aprovar en
forma de convenció. Una convenció té més valor jurídic que altres
tipus d’acords, com ara les resolucions i les recomanacions. A més, l’articulació
d’una convenció és més semblant a una llei i, d’altra banda,
preveu mecanismes de control per a la seua aplicació.
Entre els objectius i principis que
regeixen el document en destaquen els tres primers, explicitats a l’article
7.1:
"a) el reconeixement de les
llengües regionals o minoritàries com a expressió de la riquesa
cultural";
"b) el respecte de l’àrea
geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que …
les divisions administratives … no constitueixin cap obstacle"
i
"c) la necessitat d’una
acció decidida de promoció de les llengües regionals o
minoritàries a fi de protegir-les".
La finalitat de la Carta és, doncs,
més aviat d’ordre cultural, de reconeixement de les llengües com a
expressió de cultura i com una contribució "a mantenir i a
desenvolupar les tradicions i la riquesa cultural d’Europa" (del
Preàmbul), a la vegada que reconeix el dret d’usar una d’aquestes
llengües com "un dret imprescriptible".
Modalitats d’adhesió
Cada estat en l’acte de
ratificació, acceptació o aprovació i en la declaració que formula en
adoptar-lo ha de determinar a quines llengües del seu territori
aplicarà la Carta. En la Declaració pot definir les llengües en
qüestió com a regionals, minoritàries o menys esteses —en el conjunt
o en una part del seu territori. També es poden reconèixer llengües
sense territori, a les quals s’aplicaran només els objectius i
principis generals expressats a la Part II de la Carta.
Aquesta preveu per a cada estat
adherit dos tipus de compromisos, uns de compliment obligatori i uns
altres d’opcionals. Els estats han de complir de manera obligatòria
amb la Part II de la Carta i de forma opcional han de subscriure un
mínim de trenta-cinc paràgrafs o apartats dels recollits a la part III,
que tracta d’ensenyament, justícia, autoritats administratives i
serveis públics (és a dir, administració pública), mitjans de
comunicació, cultura, activitats socioeconòmiques i intercanvis
transfronterers.
Els estats signants, a més, poden
expressar reserves en alguns paràgrafs de la Part II esmentada. En un
moment posterior, d’altra banda, els estats poden ampliar la seua
adhesió a altres articles i també poden retirar les reserves
formulades.
Espanya va presentar l’instrument d’adhesió
davant el Consell d’Europa el dia 9 d’abril de 2001, Any Europeu de
les Llengües, i hi ha entrat en vigor l’1 d’agost .
Declaració del govern d’Espanya
Aprovada pel Congrés dels Diputats
el dia 23 de novembre de 2000 i pel Senat el dia 20 de desembre del
mateix any, en ambdós casos per unanimitat.
L’Instrument de ratificació de 2
de febrer de 2001 va ser publicat al BOE núm. 222, de 15 de setembre del
mateix any.
Declaració d’Espanya en relació
amb l’article 2, paràgraf 2, i l’article 3, paràgraf 1, de la Carta
europea de les llengües regionals o minoritàries, feta a Estrasburg el
5 de novembre de 1992.
Espanya declara que, als efectes
previstos als esmentats articles, s’entenen per llengües regionals o
minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia
de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears,
Galícia, Valenciana i Navarra.
Així mateix, Espanya declara, als
mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o
minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en
els territoris on tradicionalment es parlen.
A les llengües esmentades en el
paràgraf primer s’aplicaran les disposicions que a continuació s’indiquen
de la part III de la Carta:
A l’article 8: Ensenyament
• Paràgraf 1, apartats a.i;
b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.
• Paràgraf 2.
A l’article 9: Justícia
• Paràgraf 1, apartats a.i;
a.ii; a.iii; a.iv; b.i; b.ii; b.iii; c.i; c.ii; c.iii; d.
• Paràgraf 2, apartat a.
• Paràgraf 3
A l’article 10: Autoritats
Administratives i Serveis Públics
• Paràgraf 1, apartats a.i;
b, c.
• Paràgraf 2, apartats a,
b, c, d, e, f, g.
• Paràgraf 3, apartats a,
b.
• Paràgraf 4, apartats a,
b, c.
• Paràgraf 5.
A l’article 11: Mitjans de
comunicació
• Paràgraf 1, apartats a.i;
b.i; c.i; d, e.i; f.ii; g.
• Paràgraf 2.
• Paràgraf 3.
A l’article 12: Activitats i
equipaments culturals
• Paràgraf 1, apartats a,
b, c, d, e, f, g, h.
• Paràgraf 2.
• Paràgraf 3.
A l’article 13: Vida econòmica
i social
• Paràgraf 1, apartats a,
b, c, d.
• Paràgraf 2, apartats a,
b, c, d, e.
A l’article 14: Intercanvis
transfronterers
• Apartat a.
• Apartat b.
A les llengües esmentades al
paràgraf segon s’aplicaran totes aquelles disposicions de la part III
de la Carta que puguen raonablement aplicar-se en consonància amb els
objectius i principis establerts a l’article 7.
Consideracions
envers la declaració d’Espanya
La Declaració espanyola té la
particularitat que no esmenta llengües en concret —com fan la majoria
de declaracions— sinó que les reconeix a partir d’allò establert
als estatuts d’autonomia; tant els de les comunitats autònomes que
reconeixen les llengües pròpies com a oficials, com els de les
comunitats que només preveuen algun tipus de protecció envers les seues
llengües.
D’altra banda és de les
declaracions que reconeix més llengües. La Carta, a l’Estat espanyol
n’empararà sis de moment.
És també de les declaracions que s’adhereix
a més apartats de la Carta: seixanta-nou paràgrafs i no hi formula
reserves.
Cal tenir en compte que la
legislació de les comunitats autònomes amb llengua pròpia oficial ja
reconeix principis recollits a la Carta en molts àmbits; en d’altres,
és la legislació autonòmica que supera la Carta; en d’altres, la
Carta europea atorga major protecció, en aquesta grup s’inclou el cas
del català al País Valencià amb la Llei d’Ús i el seu posterior
desenvolupament normatiu.
Pel que fa l’ensenyament, l’administració
pública, els mitjans de comunicació i la cultura la legislació actual
ja regula aspectes que la Carta reconeix i impulsa; no és el cas, però,
d’altres competències i àmbits d’actuació públics. Camps que
podrien rebre un impuls a partir de l’entrada en vigor de la Carta a
Espanya són especialment els que es refereixen als intercanvis
transfronterers (art. 14) i a la recepció de mitjans de comunicació en
àrees properes de la mateixa llengua (art. 11.2).
Amb relació a l’article 8 de la
Carta, que tracta l’ensenyament, la Declaració espanyola es compromet
a la posició més avançada: en concret, a "fer possible" l’ensenyament,
en lloc d’optar per altres posicions menys favorables; i ho fa en els
nivells d’ensenyament preescolar, primari, secundari, tècnic i
professional. També es preveu l’ensenyament de la història i de la
cultura de les quals les llengües regionals o minoritàries són
expressió; també la formació dels ensenyants per tal de poder complir
els aspectes anteriors i , finalment, la creació d’òrgans de
seguiment de les mesures adoptades.
De l’article 9 (Justícia), apartat
1, s’adhereix a tots els paràgrafs en els procediments penals, en els
civils i en els administratius. De l’article 10 (Autoritats
administratives i serveis públics) hi ha pràcticament tots els
paràgrafs. De l’article 11 (Mitjans de comunicació), les opcions més
compromeses, excepte l’apartat f (subvencions).
Pel que fa als tres darrers articles,
el 12 (Activitats i equipaments culturals), el 13 (Vida econòmica i
social) i el 14 (Intercanvis transfronterers), la Declaració espanyola s’adhereix
a tots els punts.
A l’article 8: Ensenyament
Tot seguit, reproduïm integrament l’adhesió
d’Espanya a l’article 8é:
1. En matèria d’ensenyament,
les parts es comprometen, en el territori en què aquestes llengües
són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i
sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües
oficials de l’estat:
a) I. a fer possible una educació
preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries
corresponents; o
b) I. a fer possible un
ensenyament primari garantit en les llengües regionals o
minoritàries corresponents; o
c) I. a fer possible un
ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o
minoritàries corresponents; o
d) I. a fer possible un
ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals
o minoritàries corresponents; o
e) I. a fer possible un
ensenyament universitari i altres formes d’ensenyament superior en
les llengües regionals o minoritàries; o
III. si, a causa del paper de l’estat
respecte als centres d’ensenyament superior, els apartats I i II no
poden ser aplicats, a fomentar i/o autoritzar la posada en pràctica d’un
ensenyament universitari o d’altres formes d’ensenyament superior
en les llengües regionals o minoritàries, o de mitjans que permetin
estudiar aquestes llengües a la universitat o en altres centres d’ensenyament
superior;
f) I. a adoptar les mesures
adients per tal que s’imparteixin cursos d’educació d’adults o
d’educació permanent garantits principalment o totalment en les
llengües regionals o minoritàries; o
g) a adoptar disposicions per tal
d’assegurar l’ensenyament de la història i de la cultura de les
quals la llengua regional o minoritària és expressió;
h) a assegurar la formació
inicial i permanent dels ensenyants necessària per posar en pràctica
els paràgrafs a) a g) acceptats per la part;
i) a crear un o diversos òrgans
de control encarregats del seguiment de les mesures adoptades i dels
progressos realitzats en l’establiment o el desenvolupament de l’ensenyament
de les llengües regionals o minoritàries, i a establir sobre aquests
punts informes periòdics que seran fets públics.
2. En matèria d’ensenyament i
en allò que es refereix als territoris altres que aquells on són
usades tradicionalment les llengües regionals o minoritàries, les
parts es comprometen a autoritzar, fomentar o establir, si el nombre
de parlants d’una llengua regional o minoritària ho justifica, un
ensenyament en o de la llengua regional o minoritària als estadis
apropiats de l’ensenyament.
Així, l’Administració educativa
es compromet amb Europa a garantir en el País un ensenyament en
valencià des d’Educació Infantil fins els ensenyaments de règim
especialitzats, ara bé, vegem el compromís molt allunyat de la
realitat, si a tot això, afegim la tímida política o fins i tot, d’entrebanc
desenvolupada per la Conselleria cap a l’ensenyament en valencià, ens
fa viure una realitat dual i contradictòria.
Però, la realitat de l’ensenyament
en valencià al Sistema Educatiu valencià presenta els següents
desequilibris:
-
L’ensenyament en valencià només arriba al 20% de
l’alumnat. Per tant, només dos de cada deu alumnes estudien en
valencià i acompleixen el que fixa la Llei d’Ús.
-
Hi ha una paralització en el seu creixement, però
aquesta no es produeix perquè s’estiga a punt d’arribar al sostre d’implantació.
-
S’està creant la tendència a configurar una mena
de doble xarxa educativa, ensenyament públic en valencià i concertat
privat en castellà.
-
La distribució territorial és molt irregular quan
es tracta dels centres públics: mentre a la província d’Alacant són
el 42%, en la de Castelló són el 82% i en la de València el 68%.
-
No hi ha continuïtat dels programes d’ensenyament
en valencià entre els trams educatius; és a dir, de Primària a ESO i
posteriorment al Batxillerat o als Cicles Formatius de FP.
-
Hi ha trams educatius on la presència de l’ensenyament
en valencià és pràcticament testimonial, Cicles Formatius de FP,
Ensenyaments de règim especialitzats; Conservatoris, Escoles d’Arts i
Superior de Disseny, etc.
Per tant, analitzat el grau d’implantació
de l’ensenyament en valencià, els seus notables desequilibris i els
compromisos adquirits per l’Administració educativa mitjançant la
Carta Europea existeix una gran diferència. Per corregir açò, exigim
que la Conselleria de Cultura, Educació i Esport establisca una
política decidia, valenta i engege plans d’implantació de l’ensenyament
en valencià mitjançant els quals promocione i afavoresca l’ensenyament
en valencià per a fer possible una educació en valencià en tots els
cicles educatius; Ed. Infantil, Ed. Primària, Ed. Secundària i Ed.
professional i tècnica, conforme s’ha compromés en la ratificació de
la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
Mecanismes de
control de l’aplicació de la Carta Europea
Informe sobre l’aplicació en
Espanya de la Carta Europea de les llengües Regionals o Minoritàries.
Any 2002
Aquest document està estructurat en
quatre parts o apartats., així comença fent un estudi demogràfic,
econòmic, social i lingüístic de la realitat de les llengües als seus
territoris. Després, fa una anàlisi de la legislació vigent en
matèria lingüística emanada tant per l’Estat com per les CCAA amb
llengua pròpia, des de la Constitució fins les diferents lleis de
normalització lingüística o de promoció i conservació de les
llengües de les CCAA. Finalment, analitza les mesures legislatives
adoptades per l’estat com per les CCAA per a l’aplicació de la
Carta, tant en l’article 7é sobre objectius i principis com en els
diferents articles escollits en l’adhesió a la carta.
Així l’informe conclou que, l’Estat
espanyol justifica la carència d’una acció decidida en el
reconeixement, la promoció i el foment de les llengües espanyoles
diferents del castellà, emparant-se en la manca de competències. Però,
es constata l’existència d’una política general de no reconeixement
del pluralisme lingüístic constitucionalment establert, en la
sistemàtica i exhaustiva sospita d’inconstitucionalitat de la tasca
normativa desenvolupada per les Comunitats Autònomes amb una llengua
pròpia.
Per tant, cal que l’estat espanyol
reconega la pluralitat lingüística del País i engege polítiques
decidides de promoció i foment de les llengües.
Així mateix, es conclou que la
legislació i les mesures adoptades per a l’aplicació de la carta per
la Generalitat valenciana està molt per sota dels objectius i principis
establerts en la carta.
Recomanacions del Comité d’Experts
sobre l’aplicació de la Carta Europea de les llengües Regionals o
Minoritàries. Any 2005
Aquest document fa una avaluació
exhaustiva de l’aplicació de la carta al Sistema Educatiu valencià, a
més assenyala el nivell de compliment i fa propostes i/o recomanacions
per aconseguir la seua efectiva aplicació.
Primerament, assenyala que la
divisió entre zones valencianoparlants i no-valencianoparlant pot tenir
uns efectes negatius importants per a la protecció i promoció del
valencià.
Tot seguit, assenyala que pel que fa
a l’aplicació de la Carta en l’ensenyament (Art. 8é), i tenint com
a referent els compromisos específics adquirits en aquesta ("fer
possible un ensenyament en valencià en Ed. Infantil, Ed. Primària, Ed.
Secundària i Ed. Professional"), conclou que s’acompleixen
parcialment els compromisos ja que el nivell d’implantació és molt
baix.
Després, fa una anàlisi del
Programes d’Educació Bilingües que s’hi desenvolupen, és a dir,
PEV, PIL i PIP. Així, destaca que el PIP no se’l pot considerar un
programa d’educació bilingüe.
Finalment, fa les següents
recomanacions a la Generalitat valenciana per a una correcta i eficient
aplicació de la Carta Europea:
-
Encoratja a l’administració educativa a
establir nous models educatius fonamentalment en valencià.
-
Aquests nous models educatius han de
desenvolupar-se en tot el sistema educatiu valencià; Ed. Infantil,
Ed. Primària, Ed. Secundària, Cicles Formatius, Ensenyaments de
Règim especialitzats i en la Formació Permanent d’Adults.
-
També encoratja l’administració educativa que
els nous models educatius es desenvolupen en tot el territori
valencià.
Conclusions
Evidentment, l’aplicació de la
carta europea de llengües regionals o minoritàries en el sistema
educatiu valencià deuria suposar un avanç important i significatiu,
tant quantitativament com qualitativament, per a l’ensenyament en
valencià.
Ara bé, la primera constatació, a
la llum de l’Informe i de les Recomanacions de la Comissió Europea,
és que l’Administració educativa ha incomplert els compromisos
establerts en la carta europea de Llengües. Però, allò que més
destaquem és el llarg camí que s’haurà de recórrer des de la nostra
realitat fins el que assenyala la carta europea.
Per això, caldrà dissenyar un nou
Sistema Educatiu valencià seguint les recomanacions de la Comissió
Europea per a superar tots els entrebancs i desequilibris que ara
presenta aquest.
A més, a aquesta realitat s’afigen
noves variables com són la globalització, l’aparició de les TIC, els
processos migratoris, la presència massiva de mitjans de comunicació en
castellà i anglés, etc.; els quals dibuixen nous reptes educatius i
demanen noves respostes educatives per fer front a aquestes necessitats.
Així, davant d’aquesta realitat
dual i contradictòria, on d’una banda queda palés que l’opció
escollida pel món de l’ensenyament és la més vàlida
científicament, pedagògicament, etc., i per una altra, l’ensenyament
en valencià no acaba de tenir una implantació majoritària en el
sistema educatiu valencià i en la societat valenciana. Cal trencar
aquesta dualitat per aconseguir que la llengua siga una eina de cohesió
social i no un fet culturalista. El món de l’educació en totes les
seues acceptacions i nivells, i tot el que l’envolta és la base més
potent de projecció de la llengua i la cultura del nostre país, per
això, i en aquest país estem molt acostumats, no podem permetre
assistir a un altre descrèdit de la raó.
Per tant, volem fer una crida a la
societat civil valenciana, organitzacions polítiques, sindicals,
associacions culturals, socials, etc., i a la comunitat educativa,
famílies, alumnat i professorat per fer de l’ensenyament en valencià,
de la nostra cultura, de l’ús social, en definitiva de la nostra
llengua, una eina d’identitat i de pertinença de la seua gent a un
poble i per tant, com a factor fonamental d’integració social al
país.
Reivindicacions
Per tant, cal exigir a
l'Administració educativa valenciana actuacions i mesures urgents per
corregir el sistema educatiu valencià. Així, proposem les següents
mesures i actuacions:
-
Garantir la continuïtat en secundària dels
programes d'ensenyament en valencià que apliquen els centres de
primària, així com també garantir els drets lingüístics
individuals de les famílies i de l'alumnat.
-
Catalogar lingüísticament tots els llocs de
treball de Secundària, Cicles Formatius i Ensenyaments de Règim
Especialitzats.
-
Reduir la ràtio per a formar grups d'ensenyament
en valencià als diferents Batxillerats.
-
Incloure en tots els currículums dels Cicles
Formatius el vocabulari tècnic pertinent en valencià. Així mateix,
els Cicles Formatius de les Famílies professionals d'Administració,
Comunicació, imatge i so, Hoteleria i Turisme, Comerç i Marketing,
Serveis Socioculturals i a la Comunitat i d'altres, deuen incloure en
els seus respectius currículums una major presència del valencià.
-
Substituir els PIP, en un termini de tres cursos,
per programes d'ensenyament en valencià (PEV/PIL) a tots els centres
públics, tant de Primària com de Secundària.
-
Promoure i potenciar plans d'acollida. En aquests
moments de forta afluència migratòria de ciutadans i ciutadanes d’arreu
del món, és més important que mai l’acolliment d’aquestes
persones en condicions de dignitat oferint-los i facilitant-los l’accés
als recursos bàsics de benestar, però també del coneixement del
valencià com a llengua pròpia.
-
Promoure l'aplicació dels Plans de Normalització
Lingüística dels centres sostinguts amb fons públics.
-
Establir com a requisit el tractament del
valencià per als Projectes d'Ed. Compensatòria, Innovació i
Investigació Educativa.
-
Els Centres de FPA ha d'oferir els programes
d'ensenyament en valencià, PEV i/o PIL, així com també, els Plans
de Normalització Lingüística.
-
En el tractament de les Necessitats Educatives
individuals o en grup s'ha de garantir el tractament metodològic de
les dues llengües, Adaptacions Curriculars Individuals, Programes de
Diversificació Curricular, Programa d'Adaptació Curricular,
Programes de Garantia Social i en general en tota acció educativa
envers l'atenció a la diversitat.
-
Garantir en l'àmbit lingüístico-social en tots
aquells programes que el desenvolupen el treball d'ambdues llengües.
-
Assegurar l’adequada competència lingüística
de tot el professorat al si dels plans de formació permanent i, quan
calga, posar en marxa plans de xoc de manera urgent.
-
Promoure i donar suport als equips que elaboren i
editen materials didàctics en valencià.
-
Dotar els serveis d’ensenyament en i del
valencià (Junta Qualificadora, Serveis de normalització i promoció
lingüística, Servei d’ensenyament en valencià…) amb més
recursos humans, materials, econòmics i organitzatius per a
desenvolupar eficaçment les tasques que tenen encomanades.
-
Elaborar plans i programes d’iniciació,
coneixement i ús en valencià per a adults, tenint en compte,
especialment els immigrants.
-
Elaborar plans i xarxes d’activitats
extraescolars que reforcen l’aprenentatge del valencià.
|
