|
|
|
|
|
|
|
LA LLEI DE QUALITAT DE
L'EDUCACIÓ |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
13/02/04 |
STEPV-IV presenta un manifest per la derogació de la LOCE |
|
|
|
|
tornar a pàgina llei qualitat |
Per un ensenyament
públic de qualitat.
Hi ha alternatives a les propostes del PP
|
|
Per un ensenyament públic i de
qualitat:
No a la llei del PP |
ver
en castellano |
|
Introducció
Cal introducir canvis
Obscurantisme, procés antidemocràtic
¿De quina qualitat parlem?
Un ensenyament democràtic
La divisió social: de revàlides i itineraris
És possible una escola pública comprensiva
La formació del professorat i els recursos de suport extern
Sense finançament no hi ha Reforma possible |
|
Introducció Després de més de dos cursos
d'intents, remors, “globus sonda”, declaracions de la ministra i els seus col·laboradors, el
MEC ha fet públic per fi el “Document de Bases per a una Llei de Qualitat de l'Educació”.
Aquesta llei pretén tancar el cicle d'implantació de les polítiques conservadores en l'educació
pública de l'Estat, que s'ha anat manifestant a través dels Decrets d'Ensenyaments Mínims, la
Llei Orgànica Universitària (LOU) i la Llei de Formació Professional (LFP). Amb això, el Partit
Popular pretén imposar la seua majoria parlamentària per a acabar amb un sistema públic de
qualitat, que es dedicaria a la formació dels sectors socials desfavorits i sense futur acadèmic,
i subsidiari d'un ensenyament privat —sostingut, això si, amb fons públics— reservat a la
formació de les futures elits.
És important respondre amb contundència les propostes de l’anomenada Llei de Qualitat. Si greus
han estat les agressions de les anteriors iniciatives del PP, no cal oblidar que aquesta llei abasta
els anys essencials del procés educatiu, l'ensenyament obligatori o, el que és el mateix, el
període que marcarà el futur de cadascun dels ciutadans i ciutadanes del nostre país.
Cal introducir canvis És evident que després d'onze
anys de la promulgació de la LOGSE són necessaris canvis. Molts dels reptes als quals va tractar
de respondre aquesta llei segueixen estant pendents. Però ja en el moment de la seua aprovació els
STEs, els MRPs i altres veus progressistes, van denunciar les seues deficiències. La LOGSE no va
abordar tots els aspectes necessaris per a millorar la qualitat de l'educació. Es van donar per
suposades condicions que no existien i no es van crear les suficients a mesura que s'implantava.
Quan vam denunciar que la LOGSE naixeria morta si no anava acompanyada del finançament adequat
sabíem, com es va veure més tard, que aquest dèficit impediria desenvolupar molts elements
essencials per al seu desenvolupament: construccions, recursos materials i humans per a l'atenció a
la diversitat, programes realistes per a capacitar al professorat davant els nous reptes educatius,
millores laborals que ho possibilitaren, etc.
La situació ara és complexa. L'ambient generat, especialment entorn de l'Educació Secundària,
és propici perquè s'oblide fins i tot el discurs compartit sobre la necessitat de suprimir la
separació entre la Formació Professional (FP) i el Batxillerat Unificat i Polivalent (BUP). No es
pot atribuir gratuïtament a l'ampliació de l'escolaritat obligatòria ni a la implantació d'un
currículum comprensiu els problemes de fracàs, l'abandó o la indisciplina que es detecta en el
nostre sistema educatiu. Assajar noves reformes, sense haver analitzat prèviament i amb serietat
les causes del fracàs de les anteriors, comportarà que tard o d'hora, els problemes es
reprodueixen, perquè les seues causes són de fons i continuaran. Per això, compartim amb els
signants del Manifiesto de Jabalquinto l'exigència que abans de qualsevol canvi legislatiu es porte
a terme un ampli debat social sobre les necessitats del nostre sistema educatiu. Obscurantisme,
procés antidemocràtic Propiciar el debat no sembla ser la intenció del govern
del PP. Les propostes del Govern han anat apareixent a través d'ambigüitats i imprecisions. Ni un
sol avantprojecte ha estat discutit pels sectors socials implicats en l'educació (estudiants,
famílies i professorat). Ni un sol estudi sobre el fracàs suposat del sistema ha pogut ser
discutit pels experts, que per altra banda neguen la contundència de les dades i més encara les
propostes que es presenten per a solucionar-ho. El PP s'ha limitat a realitzar consultes amb
entitats no representatives, a convocar jornades propagandístiques amb convidats a la carta i a
utilitzar els mitjans de comunicació per a justificar el seu procés de reforma. Cal que els
partits polítics i les organitzacions democràtiques no entren en el joc, exigeixen transparència
i una participació sense exclusions en tot el procés de debat de la Llei. ¿De
quina qualitat parlem? No tots diuen el mateix en parlar de qualitat en
l'educació. En el significat de la qualitat poden sobreentendre's coses i propostes molt distintes
i per això és també necessari el debat: per a saber sobre què es parla.
Les polítiques conservadores conceben la qualitat de l'ensenyament com una idea essencialment
propagandística. Pretenen camuflar termes menys políticament correctes (elit, minories) o alguna
de les seues intencions (selecció, classificació, redistribució social...) i substitueixen el
discurs utilitzat fins ara (igualtat, compensació) pel de rendibilitat del mercat i satisfacció de
les famílies, enteses aquestes com clients dels centres. Per això, les propostes conservadores
sobre la qualitat i avaluació educativa fugen de l'anàlisi dels problemes i recorren a
"indicadors" abstractes o veritats a mig fer que justifiquen les propostes del supòsit
avaluador. Basta llegir les “comparances amb Europa” que es fan en referir-se al fracàs escolar
amb les dades sobre comprensió lectora, en els quals no es fa cap referència ni comparança sobre
les inversions en ensenyament i en biblioteques públiques. Les anàlisis suposades d'aquest tipus
els duen a proposar solucions que passen per potenciar la “cultura de l'esforç” —una altra de
les conegudes referències del liberalisme— o els programes d'aprenentatge lingüístic i
posterior integració en “programes d'aprenentatge professional” per als problemes educatius
dels emigrants. És evident també que l'elevat absentisme en les candidatures a la direcció d'un
centre no impliquen un posicionament a favor d'un model de direcció designada per l'Administració.
D'igual manera, un desplaçament de l'alumnat de Secundària cap als centres privats no implica una
desqualificació de la comprensivitat. Un ensenyament democràtic L'ensenyament
democràtic és un dels objectius que pretén combatre el PP. Per a complir les directrius
neoliberals de traslladar als sistemes públics els esquemes de la iniciativa privada, el Govern
pretén desenvolupar les seves idees de “eficiència de gestió” —que assimilen l'educació
amb el comerç— i eliminar les comparances i les crítiques als models de gestió dels centres
privats que malgrat que reben fons públics no es caracteritzen per la seua gestió
democràtica.
L'objectiu és crear una burocràcia amb baix pressupost, construir un grup proper i depenent de
l'Administració, amb un tarannà més “comprensiu” davant les seues mesures, difusor i
controlador del que a cada moment li convinga a l'Administració. Aquestes idees, impulsades abans
pels governs del PSOE a través de la LPEG, pretenen establir de forma definitiva la dependència
dels càrrecs directius (inspectors, directors i membres de l'equip directiu dels centres) dels seus
superiors jeràrquics. Com a complement a aquestes mesures es provocarà un fraccionament major del
professorat a través de la creació de nous cossos, com el de catedràtics.
Amb la Llei de Qualitat es pretén reduir encara més les competències dels Consells Escolars, als
quals es furta la conquesta democràtica d'intervenir en l'elecció dels equips directius i
s'elimina el dret a la participació de les famílies en la gestió del centre. La
divisió social: de revàlides i itineraris Per a l’STEPV-Iv, l'ensenyament
obligatori és aquell que garanteix el dret de totes i tots a l'una educació que desenvolupe les
seues capacitats en igualtat de condicions, aquell que en la societat actual els dote d'una
formació sòlida que els capacite per a afrontar els canvis de la vida, especialment en un sistema
laboral on les competències necessàries es renoven ràpidament. En aquest sentit, hi ha motius per
a estar preocupats pel compliment d'aquest dret, especialment quan és sabut que les desigualtats
socioeconòmiques i culturals per la procedència familiar dels estudiants, es manifesten en majors
dificultats per als menys afavorits. És preocupant qualsevol mesura que restringesca les
possibilitats de l'alumnat de romandre escolaritzat o que segregue l'alumnat amb menor rendiment, el
que suposa reproduir i agreujar les diferències socials. Els anomenats grups de reforç educatiu
—és sorprenent l'absència de mesures per a Ensenyament Primari— són en realitat el quart
itinerari/magatzem, reservat per a l'ensenyament públic. La ministra ja ha explicat l'evidència
que tots els centres no podran oferir tots els itineraris.
L'ensenyament obligatori cal que tinga uns objectius propis i un sentit en ell mateix. Aquest
ensenyament serà eficaç si aconsegueix les seues metes, i no d'acord amb nivells posteriors. En
l'ensenyament obligatori no és tolerable ni la selecció prèvia ni la interna, i s’han de
realitzar tots els esforços per a evitar el seu abandó.
La revàlida i els itineraris demostren clarament les intencions del PP, atès que tracten de
seleccionar, el més barat i per tant com més aviat millor, a l'alumnat d'acord amb la seua
destinació final. Amb això, l'alumnat de famílies acomodades i amb certes aspiracions anirà
col·locant-se des dels primers anys en aquells centres de Primària de "major nivell" i
millor relacionats amb els de Secundària amb certes optatives, que li permetran al seu torn cursar
un Batxillerat de qualitat i optar a carreres universitàries de primera categoria, tot això amb el
suport econòmic necessari en forma de classes particulars, ordinadors personals o els mitjans que
siguen necessaris. Al grup de centres de "nivell superior", sobre la base de criteris
d'eficàcia i rendibilitat, no podran accedir més que uns pocs centres públics: la resta seran
privats concertats. Sobre la revàlida —o revàlides— no es coneixen les condicions acadèmiques
i administratives en les quals es desenvoluparà. Es pretén justificar des d'arguments tan vagues
com que és necessari un major nivell d'exigència en els estudis actuals que s'aconseguirà amb la
revàlida en requerir-se l'alumnat per a realitzar un esforç que ara no se li exigeix.
Els famosos “nivells”, la qualitat del sistema i la reducció del fracàs escolar no tenen gens
a veure amb unes proves finals per molt amenaçadores que resulten. La qualitat i la reducció del
fracàs escolar només s'obtenen mitjançant una intervenció —en cadascuna de les etapes, cicles,
nivells i cursos— de les mesures pedagògiques i didàctiques adequades, així com dels recursos
materials i humans necessaris per a tractar la complexitat que mereixen les diferents situacions de
diversitat d'alumnat.
La revàlida, a més, atempta frontalment contra l'avaluació contínua que el professorat realitza
dia a dia sobre el seu alumnat i la seua pràctica docent. Es tracta sens dubte d'una prova de
desconfiança sobre professors i alumnes, que en una sola prova han de ser avaluats del que ja han
superat a través de l'avaluació contínua.
La revàlida en el Batxillerat també significa la reintroducció fraudulenta de la selectivitat. La
superació d'aquesta revàlida és el requisit per a l'accés a la Universitat, però es dóna la
paradoxa que, segons la LOU, també aquesta pot establir una prova quan la demanda supere l'oferta
establida, amb la qual cosa l'alumnat es trobarà en molts casos amb dues proves que mesuren nivells
diferents. D'aquesta manera, l'alumnat haurà de superar en un sol any tres nivells: l'exigit
conjuntament per l'Estat i la Comunitat Autònoma (curs de Batxillerat), l'exigit per l'Estat
(revàlida), i l'exigit per la Universitat (prova d'accés). És possible una
escola pública comprensiva No és de rebut que institucions finançades amb fons
públics seleccionen l'alumnat i provoquen la concentració dels problemes en determinats centres.
Només poden acceptar-ho els qui comparteixen la idea que el sistema públic ha de competir amb el
privat a costa de llevar-se de damunt els problemes.
No hi ha estudis que justifiquen que segregar l'alumnat siga més eficaç. Basta comparar les dades
actuals de l’anomenat fracàs escolar amb els de l'antic Batxillerat per a qüestionar aquesta
mesura. Però sobretot cal aclarir per a qui és eficaç la segregació: per descomptat no per al
conjunt de la població escolar. Tornar a separar altra vegada una formació més acadèmica d'una
altra més pràctica o professional seria una regressió que ni s’adapta a un model d'educació
integral ni tampoc a les necessitats del mercat laboral.
Davant dels models restrictius cal impulsar models flexibles en els quals caben diferents formes de
participació i progrés. És necessària una flexibilitat que done cabuda a la diversitat
d'estudiants i responga adequadament a les possibilitats desiguals que tenen per a arribar als
mínims establits. Les i els estudiants més capaços i esforçats no han de ser penalitzats per la
fixació de nivells mínims per qui tenen menys capacitats i disponibilitat. Cal establir
agrupacions flexibles que permeten ritmes diferents en l'organització de l'ensenyament en les aules
i en els centres, agrupacions no permanents ni estigmatizadores per a ningú. Aquestes fórmules
són possibles i hi ha sobrades experiències que així ho demostren, per això es caldria anar fins
i tot mes enllà.
Un nou model de societat exigeix un nou model d'ensenyament i en el cas de l'alumnat que ja pot
incorporar-se al món laboral se'ls ha de permetre eixir i regressar al sistema escolar alternant
períodes d'escolarització amb uns altres de treball. Un nou model de societat hauria d’estudiar
fins i tot que el sistema públic poguera servir per a establir mesures compensatòries per als
alumnes “retardats” fora del temps i/o el calendari escolar. Tot això, una vegada més, exigeix
inversions importants tant en preparació del professorat adequat com en recursos humans i
materials. La formació del professorat i els recursos de suport extern Afrontar
la reforma de la formació inicial i permanent del professorat és una necessitat que no es pot
posar en dubte. La formació del professorat de Primària segueix mantenint el nivell de Diplomatura
—per sota de la mitjana de l'OCDE— i se segueix fomentant la idea que per a educar als més
menuts es necessita menys qualificació que per a fer-ho amb els majors. Fins i tot, hi ha
organitzacions anomenades “de classe” que temen afrontar el repte del Cos Únic començant per
baix. Quant a la formació pedagògica de Secundària no hi ha molt nou a dir: la LOGSE va realitzar
una anàlisi vàlida per a la seua transformació, però ni les voluntats ni els mitjans van poder
abordar els canvis necessaris en l'etapa que major complexitat educativa anava a suportar. Una
formació del professorat basada en la reflexió sobre la pràctica suposa la creació de condicions
materials i humanes perquè puguen formar-se grups de professors i professores en un procés continu
teòric i pràctic.
Cal modificar l'actual sistema d'accés a la funció docent, un sistema que ha de contemplar
l'accés diferenciat del personal interí i que ha de valorar fonamentalment la seua pràctica
docent i la prestació de serveis.
El bon treball realitzat pels docents no té reconeixement. No es reconeix el dret a la formació
dintre de la jornada laboral —amb la reducció necessària d'hores lectives—, ni es posen els
mitjans perquè aquest reconeixement social es porte a terme. La formació s'ha anat reduint a
reproduir programes dissenyats pels buròcrates dels governs i a emplenar formularis, mentre no
s'incrementa l'horari que els permet atendre les funcions en el centre: reunions de professorat,
tutories, etc. La proposta d'instaurar les diferents revàlides és una prova més de com es genera
desconfiança social.
No hem de centrar-nos en la composició tradicional d'un centre educatiu, perquè una societat i una
educació complexes necessiten que canvie també l'estructura dels centres. En els centres, els
mediadors, els educadors socials, els equips psicopedagógics, etc., es fan imprescindibles. No
obstant això, cal evitar l'error de fer recaure en aquestes persones l'atenció exclusiva de
l'alumnat problemàtic. Aquestes figures han de concebre's com professionals que al costat del
professorat aborden i busquen solucions per als diferents problemes del centre. Sense
finançament no hi ha Reforma possible Malgrat el discurs oficial, les pròpies
dades del Ministeri indiquen que el percentatge del PIB corresponent a la despesa pública en
Educació ha descendit del 4,8% en 1992 al 4,6% en 1999 i al 4,5% en 2001, mentre que en el sector
privat el percentatge ha augmentat del 1,1% en 1992 al 1,4% en 1999 i al 1,2% en 2001. La despesa
total del sector públic més el privat era del 5,8% en 1992 i ara és del 5,6%. És a dir, a
l'Estat espanyol el sistema educatiu té menor rellevància en les prioritats d'inversió pública i
ocupa l'onzè lloc entre els quinze països de la UE. El més greu de tot és que una part dels
recursos públics destinats a educació es dediquen a finançar l'ensenyament privat en règim
concertat, un model d'ensenyament que cada vegada acull més centres d'elit amb autèntiques
barreres per a impedir l'accés a l'alumnat amb necessitats especials de naturalesa econòmica,
ètnica o física.
Hi ha mesures necessàries que, no obstant això, no són gratuïtes, com: la disponibilitat
d'instal·lacions adequades a les noves necessitats; el reforç als estudiants amb dificultats i
insuficiències; els recursos per a una gestió eficaç; l’optativitat per a diversificar el
currículum; una adequada formació del professorat.
Tota reforma que pretenga ser eficaç ha d’anar acompanyada d'una llei de pressupostos que
assegure la millora de l'estat dels centres públics; l'adequació de les plantilles; la posada al
dia de la investigació sobre les causes del fracàs escolar i altres problemes de l'ESO;
l'elaboració de currículums integrats; l'elaboració de materials didàctics multimèdia i
interdisciplinars; la formació de professors i professores especialistes d'àrea i d'Educació
Secundària. El finançament cal que incorpore un fons específic que permeta compensar les
desigualtats interterritorials existents en l'Estat espanyol i que assegure unes condicions de
qualitat equiparables a tots els territoris i a tots els centres públics. |
|
|
|
|
|
|
|
tornar a pàgina llei qualitat |
Por una enseñanza pública y de
calidad:
No a la ley del PP |
|
Introducción Tras más de dos cursos de
intentos, rumores, globos sonda, declaraciones de la ministra y sus colaboradores, el MEC ha hecho
público por fin el “Documento de Bases para una Ley de Calidad de la Educación”. Esta ley
pretende cerrar el ciclo de implantación de las políticas conservadoras en la educación pública
del Estado, que se ha ido manifestando a través de los Decretos de Enseñanzas Mínimas, la Ley
Orgánica Universitaria (LOU) y la Ley de Formación Profesional (LFP). Con ello, el Partido Popular
pretende imponer su mayoría parlamentaria para acabar con un sistema público de calidad, que se
dedicaría a la formación de los sectores sociales desfavorecidos y sin futuro académico, y
subsidiario de una enseñanza privada —sostenida, eso sí, con fondos públicos— reservada a la
formación de las futuras élites.
Es importante responder con contundencia a las propuestas de la llamada Ley de Calidad. Si graves
han sido las agresiones de las anteriores iniciativas del PP, no hay que olvidar que esta ley abarca
los años esenciales del proceso educativo, la enseñanza obligatoria o, lo que es lo mismo, el
período que marcará el futuro de cada uno de los ciudadanos y ciudadanas de nuestro país. |
|
Es necesario introducir cambios Es
evidente que tras once años de la promulgación de la LOGSE son necesarios cambios. Muchos de los
retos a los que trató de responder esta ley siguen estando pendientes. Pero ya en el momento de su
aprobación los STEs, los MRPs, y otras voces progresistas, denunciaron sus deficiencias. La LOGSE
no abordó todos los aspectos necesarios para mejorar la calidad de la educación. Se dieron por
supuestas condiciones que no existían y no se crearon las suficientes a medida que se implantaba.
Cuando denunciamos que la LOGSE nacería muerta si no iba acompañada de la financiación adecuada
sabíamos, como se vio más tarde, que este déficit impediría elementos esenciales para su
desarrollo: construcciones, recursos materiales y humanos para la atención a la diversidad,
programas realistas para capacitar al profesorado ante los nuevos retos educativos, mejoras
laborales que lo posibilitaran, etc.
La situación ahora es compleja. El ambiente generado, especialmente en torno a la Educación
Secundaria, es propicio para que se olvide incluso el discurso compartido sobre la necesidad de
suprimir la separación entre la Formación Profesional (FP) y el Bachillerato Unificado y
Polivalente (BUP). No se puede atribuir gratuitamente a la ampliación de la escolaridad obligatoria
ni a la implantación de un currículum comprensivo los problemas de fracaso, el abandono o la
indisciplina que se detecta en nuestro sistema educativo. Ensayar nuevas reformas, sin haber
analizado previamente y con seriedad las causas del fracaso de las anteriores, llevará a que tarde
o temprano, los problemas se reproduzcan, porque sus causas son de fondo y continuarán. Por ello,
compartimos con los firmantes del Manifiesto de Jabalquinto la exigencia de que antes de cualquier
cambio legislativo se lleve a cabo un amplio debate social sobre las necesidades de nuestro sistema
educativo. Oscurantismo, proceso antidemocrático Propiciar el debate no
parece ser la intención del gobierno del PP. Las propuestas del Gobierno han ido apareciendo a
través de ambigüedades e imprecisiones. Ni un solo anteproyecto ha sido discutido por los sectores
sociales implicados en la educación (estudiantes, familias y profesorado). Ni un solo estudio sobre
el supuesto fracaso del sistema ha podido ser discutido por los expertos, que por otra parte niegan
la contundencia de tales datos y más aún las propuestas que se proponen para solucionarlos. El PP
se ha limitado a realizar consultas con entidades no representativas, a convocar jornadas
propagandísticas con invitados a la carta y a utilizar los medios de comunicación para justificar
su proceso de reforma. Cabe esperar que los partidos políticos y las organizaciones democráticas
no entren en el juego, exijan luz y taquígrafos y la participación sin exclusiones en todo el
proceso de debate de la Ley. ¿De qué calidad hablamos? No todos dicen lo
mismo al hablar de calidad en la educación. En el significado de la calidad pueden sobreentenderse
cosas y propuestas muy distintas y por eso es también necesario el debate: para saber qué se
habla.
Las políticas conservadoras conciben la calidad de la enseñanza como una idea esencialmente
propagandística. Pretenden camuflar términos menos políticamente correctos, (élite, minorías) o
alguna de sus intenciones (selección, clasificación, redistribución social...) y sustituyen el
discurso utilizado hasta ahora (igualdad, compensación), por el de rentabilidad del mercado y
satisfacción de las familias, entendidas éstas como clientes de los centros. Por ello, las
propuestas conservadoras sobre la calidad y evaluación educativa huyen del análisis de los
problemas y recurren a "indicadores" abstractos o verdades a medias que justifican las
propuestas del supuesto evaluador. Basta leer las “comparaciones con Europa” que hacen al
referirse al fracaso escolar con los datos sobre comprensión lectora, en los que no hace ninguna
referencia ni comparación sobre las inversiones en enseñanza y en bibliotecas públicas. Los
supuestos “análisis” de este tipo les llevan a proponer soluciones que pasan por potenciar la
“cultura del esfuerzo” —otra de la conocidas referencias del liberalismo— o los programas de
aprendizaje lingüístico y posterior integración en “programas de aprendizaje profesional”
para los problemas educativos de los emigrantes. Es evidente también que el elevado absentismo en
las candidaturas a la dirección de un centro no implican un posicionamiento a favor de un modelo de
dirección designada por la Administración. De igual modo, un desplazamiento del alumnado de
Secundaria hacia los centros privados no implica una descalificación de la comprensividad. Una
enseñanza democrática La enseñanza democrática es uno de los objetivos que pretende combatir
el PP. Para cumplir las directrices neoliberales de trasladar a los sistemas públicos los esquemas
de la iniciativa privada, el Gobierno pretende desarrollar sus ideas de “eficiencia de gestión”
—que asimilan la educación con el comercio— y eliminar las comparaciones y las críticas a los
modelos de gestión de los centros privados que pese a recibir fondos públicos no se caracterizan
por su gestión democrática.
El objetivo es crear una burocracia con bajo presupuesto, construir un grupo cercano y dependiente
de la Administración, con un talante más “comprensivo” ante sus medidas, difusor y controlador
de lo que en cada momento le convenga a la Administración. Estas ideas, impulsadas antes por el
Gobierno del PSOE a través de la LPEG, pretenden establecer de forma definitiva la dependencia de
los cargos directivos (inspectores, directores y miembros del equipo directivo de los centros) de
sus superiores jerárquicos. Como complemento a estas medidas se provocará un mayor fraccionamiento
del profesorado a través de la creación de nuevos cuerpos, como el de catedráticos.
Con la Ley de Calidad se pretende reducir aún más las competencias de los Consejos Escolares, a
los que se arrebata la conquista democrática de intervenir en la elección de los equipos
directivos y se elimina el derecho a la participación de las familias en la gestión del centro. La
división social: de reválidas e itinerarios Para el STEPV-Iv, la enseñanza obligatoria es
aquella que garantiza el derecho de todas y todos a una educación que desarrolle sus capacidades en
igualdad de condiciones, aquella que en la sociedad actual les dote de una formación sólida que
les capacite para afrontar los cambios de la vida, especialmente en un sistema laboral en que las
competencias necesarias se renuevan rápidamente. En esta dirección, hay motivos para estar
preocupados por el cumplimiento de este derecho, especialmente cuando es sabido que las
desigualdades socioeconómicas y culturales de la procedencia familiar de los estudiantes se
manifiestan en mayores dificultades para los menos favorecidos. Es preocupante cualquier medida que
restrinja las posibilidades del alumnado de permanecer escolarizado o que segregue al alumnado con
menor rendimiento, lo que supone reproducir y agravar las diferencias sociales. Los llamados grupos
de refuerzo educativo —es llamativa la ausencia de medidas para Enseñanza Primaria— son en
realidad el cuarto itinerario/almacén, reservado para la enseñanza pública. La ministra ya ha
explicado la evidencia de que todos los centros no podrán ofertar todos los itinerarios.
La enseñanza obligatoria debe tener unos objetivos propios y un sentido en sí misma. Esta
enseñanza será eficaz si logra sus metas, y no en función de niveles posteriores. En la
enseñanza obligatoria no es tolerable ni la selección previa ni la interna, y se deben realizar
todos los esfuerzos para evitar su abandono.
La reválida y los itinerarios demuestran claramente las intenciones del PP, dado que tratan de
seleccionar, lo más barato y por tanto lo antes posible, al alumnado en función de su destino
final. Con ello, el alumnado de familias acomodadas y con ciertas aspiraciones irá colocándose
desde los primeros años en aquellos centros de Primaria de "mayor nivel" y mejor
relacionados con los de Secundaria con ciertas optativas, que le permitan a su vez cursar un
Bachillerato de calidad y optar a carreras universitarias de primera categoría, todo ello con el
apoyo económico necesario en forma de clases particulares, ordenadores personales o los medios que
sean necesarios. Al grupo de centros de "nivel superior", sobre la base de criterios de
eficacia y rentabilidad, no podrán acceder más que unos pocos centros públicos: el resto serán
privados concertados. Sobre la reválida —o reválidas— no se conocen las condiciones
académicas y administrativas en las que se desarrollará. Se pretende justificar desde argumentos
tan vagos como que es necesario un mayor nivel de exigencia en los estudios actuales que se
conseguirá con la reválida al requerirse al alumnado para realizar un esfuerzo que ahora no se le
exige.
Los famosos “niveles”, la calidad del sistema y la reducción del fracaso escolar no tienen nada
que ver con unas pruebas finales por muy amenazadoras que resulten. La calidad y la reducción del
fracaso escolar sólo se obtienen mediante una intervención —en cada una de las etapas, ciclos,
niveles y cursos— de las medidas pedagógicas y didácticas adecuadas, así como de los recursos
materiales y humanos necesarios para tratar la complejidad que merecen las diferentes situaciones de
diversidad de alumnado.
La reválida, además, atenta frontalmente contra la evaluación continua que el profesorado realiza
día a día sobre su alumnado y su práctica docente. Se trata sin duda de una prueba de
desconfianza sobre profesores y alumnos, que en una sola prueba han de ser evaluados de lo que ya
han superado a través de la evaluación continua.
La reválida en el Bachillerato también significa la reintroducción fraudulenta de la
selectividad. La superación de esta reválida es el requisito para el acceso a la Universidad, pero
se da la paradoja de que, según la LOU, también ésta puede establecer una prueba cuando la
demanda supere la oferta establecida, con lo cual el alumnado se encontrará en muchos casos con dos
pruebas que miden diferentes niveles. De este modo, el alumnado deberá superar en un sólo año
tres niveles: el exigido conjuntamente por el Estado y la Comunidad Autónoma (curso de
Bachillerato), el exigido por el Estado (reválida), y el exigido por la Universidad (prueba de
acceso). Es posible una escuela pública comprensiva No es de recibo que
instituciones financiadas con fondos públicos seleccionen al alumnado y provoquen la concentración
de los problemas en determinados centros. Sólo pueden aceptarlo quienes compartan la idea de que el
sistema público debe competir con el privado a costa de quitarse de encima los problemas.
No hay estudios que justifiquen que segregar al alumnado sea más eficaz. Basta comparar los datos
actuales del llamado fracaso escolar con los del antiguo Bachillerato para cuestionar esta medida.
Pero sobre todo hay que aclarar para quién es eficaz la segregación: no desde luego para el
conjunto de la población escolar. Volver a separar otra vez una formación más académica de otra
más práctica o profesional sería una regresión que ni se adecua a un modelo de educación
integral ni tampoco a las necesidades del mercado laboral.
Frente a los modelos restrictivos hay que impulsar modelos flexibles en los que quepan diferentes
formas de participación y progreso. Es necesaria una flexibilidad que dé cabida a la diversidad de
estudiantes y responda adecuadamente a las posibilidades desiguales que tienen para alcanzar los
mínimos establecidos. Las y los estudiantes más capaces y esforzados no deben ser penalizados por
la fijación de niveles mínimos para quienes tienen menos capacidades y disponibilidad. Se deben
establecer agrupaciones flexibles que permitan ritmos diferentes en la organización de la
enseñanza en las aulas y en los centros, agrupaciones no permanentes ni estigmatizadoras para
nadie. Estas fórmulas son posibles y hay sobradas experiencias que así lo demuestran, por eso se
debería ir incluso más allá.
Un nuevo modelo de sociedad exige un nuevo modelo de enseñanza y en el caso del alumnado que ya
puede incorporarse al mundo laboral se le debe permitir salir y regresar al sistema escolar
alternando periodos de escolarización con otros de trabajo. Un nuevo modelo de sociedad debería
estudiar incluso que el sistema público pudiera servir para establecer medidas compensatorias para
los alumnos “retrasados” fuera del tiempo y/o el calendario escolar. Todo ello, una vez más,
exige inversiones importantes tanto en preparación del profesorado adecuado como en recursos
humanos y materiales. La formación del profesorado y los recursos de apoyo
externo Afrontar la reforma de la formación inicial y permanente del profesorado es una necesidad
que no puede ponerse en duda. La formación del profesorado de Primaria sigue manteniendo el nivel
de Diplomatura —por debajo de la media de la OCDE— y se sigue fomentando la idea de que para
educar a los pequeños se necesita menos cualificación que para hacerlo con los mayores. Incluso,
hay organizaciones llamadas “de clase” que temen afrontar el reto del Cuerpo Único empezando
por abajo. En cuanto a la formación pedagógica de Secundaria no hay mucho nuevo que decir: la
LOGSE realizó un análisis válido para su transformación, pero ni las voluntades ni los medios
pudieron abordar una transformación necesaria en la etapa que mayor complejidad educativa se iba a
soportar. Una formación del profesorado basada en la reflexión sobre la práctica supone la
creación de condiciones materiales y humanas para que puedan formarse grupos de profesores y
profesoras en un proceso continuo teórico y práctico.
Es necesario modificar el actual sistema de acceso a la función docente, un sistema que debe
contemplar el acceso diferenciado del personal interino y que ha de valorar fundamentalmente su
práctica docente y la prestación de servicios.
El buen trabajo realizado por los docentes no tiene reconocimiento. No se reconoce el derecho a la
formación dentro de la jornada laboral —con la reducción necesaria de horas lectivas—, ni se
ponen los medios para que este reconocimiento social se lleve a cabo. La formación se ha ido
reduciendo a reproducir programas diseñados por los burócratas de los gobiernos y a rellenar
formularios, mientras no se incrementa el horario que les permite atender las funciones en el
centro: reuniones de profesorado, tutorías, etc. La propuesta de instaurar las diferentes
reválidas es una prueba más de cómo se genera desconfianza social.
No debemos centrarnos en la tradicional composición de un centro educativo, porque una sociedad y
una educación complejas necesitan que cambie también la estructura de los centros. En los centros,
los mediadores, los educadores sociales, los equipos psicopedagógicos, etc., se hacen
imprescindibles. Sin embargo, hay que evitar el error de hacer recaer en estas personas la atención
exclusiva del alumnado problemático. Esas figuras han de concebirse como profesionales que junto al
profesorado abordan y buscan soluciones para los diferentes problemas del centro. Sin
financiación no hay Reforma posible Pese al discurso oficial, los propios datos del Ministerio
indican que el porcentaje del PIB correspondiente al gasto público en Educación ha descendido del
4,8% en 1992 al 4,6% en 1999 y al 4,5% en 2001, mientras que en el sector privado el porcentaje ha
aumentado del 1,1% en 1992 al 1,4% en 1999 y al 1,2% en 2001. El gasto total del sector público
más el privado era del 5,8% en 1992 y ahora es del 5,6%. Es decir, en el Estado español el sistema
educativo tiene menor relevancia en las prioridades de inversión pública y ocupa el undécimo
lugar entre los quince países de la UE. Lo más grave de todo es que una parte de los recursos
públicos destinados a educación se dedican a financiar la enseñanza privada en régimen
concertado, un modelo de enseñanza que cada vez acoge a más centros de élite con auténticas
barreras para impedir el acceso al alumnado con necesidades especiales de naturaleza económica,
étnica o física.
Hay medidas necesarias que, sin embargo, no son gratuitas, como: la disponibilidad de instalaciones
adecuadas a las nuevas necesidades; el refuerzo a los estudiantes con dificultades e insuficiencias;
los recursos para una gestión eficaz; la optatividad para diversificar el currículo; una adecuada
formación del profesorado.
Toda reforma que pretenda ser eficaz debe ir acompañada de una ley de presupuestos que asegure la
mejora del estado de los centros públicos; la adecuación de las plantillas; la puesta al día de
la investigación sobre las causas del fracaso escolar y demás problemas de la ESO; la elaboración
de currículos integrados; la elaboración de materiales didácticos multimedia e
interdisciplinares; la formación de profesores y profesoras especialistas de área y de Educación
Secundaria. La financiación debe incorporar un fondo específico que permita compensar las
desigualdades interterritoriales existentes en el Estado español y que asegure unas condiciones de
calidad equiparables a todos los territorios y a todos los centros públicos. |
|
|
|
|
|
|
Per un
ensenyament públic de qualitat. Hi ha alternatives
a les propostes del PP Davant el debat suscitat per l’anomenada
Llei de Qualitat impulsada pel Govern del PP l’STEPV-Iv va presentar una anàlisi amb els motius
per al seu rebuig. A partir d'aquesta primera valoració sindical s'han recollit les propostes que
serviran per a articular un conjunt de mesures per a un efectiu Ensenyament Públic de Qualitat. L’STEPV-Iv
sap que cal canviar les coses, perquè els canvis socials experimentats des de la promulgació de la
LOGSE —una normativa que ha evidenciat deficiències i errors durant la seua aplicació—, la
retallada dels aspectes més progressistes de la llei pel PP i l'impuls a la privatització de
l'ensenyament, feien necessaris canvis legislatius, uns canvis que no són precisament els de la
proposta governamental. El Sindicat anima a les treballadores
i treballadors de l'ensenyament i a tota la comunitat educativa a impulsar el debat i defensar els
següents aspectes bàsics que serviran per a construir una autèntica Escola Pública de Qualitat. -
Avançar en una atenció més personalitzada i en la compensació de les desigualtats educatives de
partida que genera el nostre model social. En aquesta direcció, cal:
Potenciar l'atenció tutorial.
Completar els equips dels Departaments d'Orientació.
Impulsar les actuacions d'Educació Compensatòria.
Afavorir els desdoblaments dels grups i les agrupacions flexibles.
Fomentar les activitats de suport i reforç amb l'alumnat i de recuperació
d'assignatures no aprovades.
Incrementar l'oferta de matèries optatives, de manera que responguen als
interessos plurals de l'alumnat, i amb distints nivells de complexitat. Amb aquesta finalitat, es
poden oferir dintre del catàleg d'optatives determinats reforços instrumentals. Cal acabar amb
l'oferta d'optatives d'acord amb les disponibilitats del professorat. Per a això cal dotar als
centres del professorat que complesca les seues necessitats.
Aquest model d'atenció a la diversitat ha d'estar present des del
començament de l'escolaritat.
- Reduir el nombre d'estudiants per grup (no confondre amb
ràtio/ professor/alumnes) i el nombre total d'estudiants que ha d’atendre un professor. -
Potenciar la motivació del professorat amb mesures de millora de les seues condicions laborals:
accés a la funció docent, reconeixement de les tutories i funcions de coordinació en els centres,
reducció de la docència directa als majors de 55 anys. -
Assegurar la configuració de claustres estables i reduir la inestabilitat del professorat
(desplaçats, expectativa...). - Establir plantilles mínimes
de professorat per als distints tipus de centres. Adequar les plantilles a les necessitats
educatives de cada centre. - Impulsar un nou model de
formació del professorat i accés a la funció docent. La formació inicial ha d’arribar al grau
de llicenciatura en Magisteri i la necessària formació pedagògica prèvia per a Secundària.
L'accés ha de ser diferenciat i ha d’avaluar-se prioritàriament la pràctica docent. La
formació permanent ha de ser gestionada democràticament i fonamentar-se en les necessitats dels
centres educatius i els grups de treball, seminaris, etc. -
Garantir l'autonomia dels centres educatius, amb oportunitats per a impulsar els seus projectes
educatius. Això exigeix al seu torn:
Desenvolupar una política adequada de plantilles de professorat. Cal
contemplar els desdoblaments flexibles, el suport en l'interior i fora de l'aula, les hores
d'atenció suplementàries, els reforços en matèries específiques, l'impuls a la labor tutorial,
l'increment de l’optativitat, la dotació completa dels Departaments d'Orientació... La política
de plantilles ha d'adequar-se a les necessitats educatives de cada centre i no al contrari. No és
admissible que el desenvolupament d'un projecte educatiu quede escanyat per la disponibilitat
horària de l'equip docent.
Dotar dels recursos materials necessaris.
Participar democràticament de la comunitat educativa, sense imposició de
lideratges externs, en la gestió del centre.
Reduir la burocràcia. Els documents que s'elaborin en el centre educatiu
deuen respondre a les seves necessitats.
- Corregir en alguns centres la concentració de l'alumnat amb
majors dificultats. L'escola pública no pot convertir-se en la dipositària de l'alumnat rebutjat
per l'ensenyament privat (problemàtics, poc inclinats al sistema escolar). Ha de garantir-se que
cap centre sostingut amb fons públics seleccione al seu alumnat. -
Millorar la infraestructura dels centres (tallers, aules específiques...), perquè l'espai per a
les activitats educatives facilita o dificulta l'aprenentatge i la convivència. -
Impulsar plans de millora de la convivència en els centres i les activitats complementàries i
extraescolares com forma de convivència i millora de les relacions. Els sentiments positius dels
alumnes cap al centre educatiu són importants. Si els estudiants arriben a implicar-se en el seu
currículum escolar o en activitats extracurriculars i desenvolupen llaços forts amb altres
estudiants i professors és més probable que milloren els seus resultats. Rendiment i actituds cap
a l'escola tenen relacions recíproques: als estudiants els agrada el que fan bé i fan bé el que
els agrada. - Implicar a altres institucions per a la
resolució de problemes que no tenen el seu origen en el marc escolar amb mesures que ho assegurin.
Donar suport als centres amb professionals especialitzats en el camp social. És
evident que per a la consecució d'aquestes millores és imprescindible una adequada dotació
pressupostària. El document de Bases de la Llei de Qualitat no recull cap mesura de finançament,
però sí preveu incrementar el pressupost dels concerts educatius. Des
de l'aprovació de la LOGSE en 1990, l’STEPV - Intersindical Valenciana i la Confederació d’STE
han reclamat compromissos pressupostaris que facilitaren la resposta del sistema educatiu als reptes
que planteja la universalització de l'ensenyament bàsic des dels 3 fins els 16/18 anys. No obstant
això, la falta de dotació econòmica ha dificultat especialment l'assoliment d'un repte central
del model d'ensenyament comprensiu, com és la integració de l'alumnat amb més dificultats. És de
témer que amb la nova reforma educativa es passe també a una situació idèntica, en la qual la
millora del sistema amb canvis legislatius pretén ignorar els costos econòmics que comporta el seu
desenvolupament. Per altre costat, qualsevol proposta de reforma educativa ha d’acompanyar-se d'un
finançament extraordinari per a les comunitats autònomes. |
|
|
|
|
|
|
|
|
tornar a
pàgina llei qualitat |
|
|
|
STEPV-IV presenta un manifest perla derogació de la LOCE
dona
suport al manifest
A poques setmanes de les eleccions
generals el Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament del
País Valencià- Intersindical Valenciana (STEPV-Iv) ha presentat el manifest
que s'adjunta en el qual es demana als partits polítics que concorren a les
pròximes eleccions que defineixen amb claredat cuales seran les seves
actuacions prioritàries en l'àmbit educatiu. El manifest pretén obrir un
veritable debat sobre l'educació que segons el parer del Sindicat està
pendent i que de cap manera pot centrar-se en propagandistes subhastes
electorals sobre el nombre d'ordinadors que s'instal·laran per aula o el
nombre d'idiomes que dominaran les xiquetes i xiquets tot just comencin la
seva escolarització.
L'STEPV-Iv insta a tots els partits
polítics oposats a la política educativa del PP a centrar les seves
prioritats en els aspectes que veritablement vertebren una societat
democràtica, i que en l'àmbit educatiu s’han de centrar en la defensa
d'una escola pública d'autèntica qualitat, que en aquests moments es
concreta en: la derogació de la LOCE, la desaparició de la religió del
currículum escolar i l'increment del percentatge del PIB dedicat a educació
fins el 7% en els pròxims 4 anys.
El manifest presentat compta, en aquest
moments, amb el suport, en l'àmbit estatal, de la CEAPA (Confederació d’APAs),
la Confederació de MRPs i el Sindicat d'Estudiants. L'STEPV-Iv fa especial
emfasi en els processos de privatització i desregulació del sistema
educatiu, fet que no només afecta a l'Estat Espanyol sinó també a tot
l'àmbit europeu. Una mostra d'aquesta política són les tres lleis
educatives aprovades en aquesta darrera legislatura: Llei d'Ordenació
Universitària, Llei de FP i de les Qualificacions i LOCE. A més a més, el
Sindicat també critica el tractament que fa la LOCE de les llengues oficials,
distintes al castellà.
Per acabar, el Sindicat assenyala els nous
processos de privatització i mercantilizació de l'ensenyament que caminen de
la mà del procés de desregulació que està tenint lloc, privatització
accelerada per la utilització de les tecnologies de la informació i
comunicació, que obren la porta a un gegantesc mercat sobre el qual ja han
posat els seus ulls els grans inversors.
València, 13 de febrer de 2004
|
|
|
|
|
|
MANIFEST PER LA DEROGACIÓ DE LA LOCE
Ara, quan estem a unes setmanes de les eleccions generals
de març de 2004, és el moment de demanar als partits polítics que concorren
a les mateixes que es defineixen clarament i concreten quins seran les seues
actuacions en els distints àmbits. En el terreny educatiu i en prop de vuit
anys de govern, el PP ha canviat, fent ús de la seva majoria absoluta i sense
haver realitzat cap esforç de consens, les lleis en les quals se sustentava
el sistema educatiu. En aquests moments ja es troben en vigor tres noves
normes l'aplicació de les quals suposa, al nostre entendre, una bolcada en el
conjunt del sistema, per l'enorme reculada que comporten, tant des d'un
plànol pedagògic com social. Amb la Llei Orgànica d'Universitats, la Llei
de Formació Professional i de les Qualificacions i la Llei Orgànica de la
Qualitat de l'Educació (LOCE) l'educació se'ns presenta cada vegada més com
un valor de mercat que com un dret essencial que la ciutadania deu rebre en
igualtat de condicions. Les organitzacions defensores de l'escola pública hem
intentat que les lleis foren fruit del consens de les distintes forces,
aportant per a això durant tot aquest procés nombrosos documents,
valoracions i propostes. No obstant i davant l’obstinació de la ministra
Pilar del Castell i del govern del Partit Popular a tota opinió que no
coincideix amb els seus plantejaments, vam promoure i vam participar
activament en multitudinàries mobilitzacions que van posar de manifest el
gairebé unànime rebuig davant les contrarreformas educatives que el Govern
aprovaria malgrat tot. Quan a la LOCE, cal recordar que el PP, durant la seva
tramitació, va aconseguir aglutinar en contra del seu projecte de llei a tot
l'arc parlamentari, partits d'àmbit estatal, nacionalista i regionalista, a
prop del 70% de la representació del professorat de l'ensenyament públic, a
les més representatives organitzacions de pares i mares i d'estudiants de tot
l'Estat, i a la immensa majoria d'associacions de tipus pedagògic, reflexió
didàctica i organització escolar. Així, i fruit d'aquesta oposició, al
setembre de 2002 es presentava el Manifest "per una educació de qualitat
per a tots i totes" afavorit, entre altres, per la CEAPA, Sindicat
d'Estudiants, partits progressistes i STEs-i, que en aquell moment
sintetitzava la creixent preocupació per aquesta deriva regressiva en
l'ensenyament. Poc més d'un any després de la difusió d'aquest Manifest, a
unes setmanes de les eleccions generals i davant un possible i desitjable
canvi de política educativa, és el moment apropiat per a recordar no només
les anàlisis, sinó també les postures i els compromissos de cada
organització, especialment d'aquelles que concorren a les eleccions generals
i van a sol·licitar la confiança de la ciutadania. Així, des de l’STEPV-Iv
emplacem al Govern que porte a terme la seva obligació de propiciar el debat
entorn d'un assumpte tan essencial com és l'educació, i instem als partits
polítics oposats a la política educativa del PP que adopten els següents
compromissos: derogació de la LOCE, desaparició de la religió dintre del
currículum escolar i percentatge del PIB destinat a Educació deu pujar fins
el 7% en els pròxims 4 anys, per a aproximar-nos a la mitjana dels països
del nostre entorn
País Valencià, 13 de febrer de 2004
|
|
|
|
|
< anar al començament | index
ensenyament públic | All-i-Oli | Principal
> |