Dia Internacional de les Dones per la Pau i el Desarmament
La celebració d’aquesta data important té el seu origen a partir de la dècada dels 80, gràcies a la conformació d’un grup de dones pacifistes d’alguns països europeus i dels Estats Units d’Amèrica i l’objectiu del qual va ser la lluita contra la carrera armamentista i ús d’armes nuclears.
A molts països del món, les dones segueixen enfrontant reptes i desafiaments perquè el seu dret a l’educació, al treball, la família i fins i tot la vida, li siguen permesos, cosa que no passa, sobretot, als llocs on els conflictes per guerres i problemes bèl·lics estan a l’ordre del dia.
Pel que fa a les dones migrants i refugiades, es reivindiquen cada 24 de maig diversos objectius:
• Que es tracten totes les necessitats de les dones i les nenes que són víctimes de la crisi migratòria, que acaben sent persones refugiades i que a la llarga causen greus danys psicològics i físics que deixen profundes seqüeles. Que les dones i les nenes puguen tindre la possibilitat de reclamar asil.
• Que totes les dones que es troben en condició de refugiades siguen protegides davant de la violència. Que es creïn fons destinats per ajudar les dones i cobrir les seves necessitats i que això, alhora, permeta un major empoderament, mentre romanguen a les zones o llocs de conflicte.
La pau no és l’absència de guerres, sinó un camí cap a la justícia social. Per això cal fer front a les diverses formes de violència amb eines que no recorren a la violència.
És fonamental identificar grups vulnerables i protegir-los, però sense reproduir el poder paternalista. No cal reduir els que pateixen violència a ser persones vulnerables que cal cuidar. Cal sumar-hi aquelles persones a qui es nega la llibertat de moviment i el dret a una ciutadania legal. Persones refugiades oblidades per tots els Estats i organismes.
Des d’una òptica feminista, la violència contra les dones forma part del poder dictatorial i la violència militar. No cal dir que els assassinats masclistes es deuen a trastorns o patologies individuals. Els actes assassins reprodueixen una estructura social. Hi ha un terrorisme sexista, l’assassinat com a forma de dominació. L’agressió i l’assetjament formen un continu amb el feminicidi. Hi ha dones que viuen terroritzades per l’amenaça del feminicidi, i sembla que calgués subordinar-se als homes i a aquest ordre per evitar aquest destí. El poder per terroritzar sovint està enfortit per la policia i els tribunals. No reconèixer el crim és perpetuar la violència, la dominació social.
Van de la mà els qui s’enfronten al masclisme, a la LGTBI fòbia i al racisme. L?estructura social considera que aquestes persones no són dignes de dol. El populisme dretà s’adhereix a nous autoritarismes i poders de forces de seguretat, policies i militars, que suposadament protegeixen la gent de la violència, amb els seus poders carceraris. Cal oposar-se a les formes estructurals de la violència ia l’estructura econòmica que porta diferents poblacions a una precarietat invivible. Cal unir-se a xarxes solidàries i rebutjar la protecció paternalista.
Ser vulnerable no implica passivitat, hi ha diverses pràctiques de resistència i cal saber identificar-les. És crucial la resistència de les persones migrants i els seus aliats. No es vol reconèixer el patiment dels que s’amunteguen a les fronteres. Som sostinguts i transformats per les relacions amb els altres. El jo requereix del tu per sobreviure i créixer. I un grup no pot viure sense conviure amb cap altre grup. Enfront de les formes de poder, es poden enfortir formes transversals de solidaritat que qüestionin la primacia i la necessitat de la violència.
Hi ha un feminisme que rebutja un prejudici contra la noviolència que la jutja passiva i inútil. Les formes de domini subestimen les aliances solidàries i transformadores També s’associa allò masculí a l’acció i allò femení al passiu. El poder de la noviolència es troba en modes de resistència a les formes de violència. Per exemple, denuncia la violència estatal davant de persones negres, mestisses, migrants, sense sostre, dissidents, que han de ser detingudes, empresonades o expulsades per “raons de seguretat”. De vegades continuar existint en allò conflictiu de les relacions socials és la derrota del poder violent. La pràctica de la no violència es pot vincular amb una força i una solidesa que es manifesta en aliances de resistència i persistència. La vaga n’és un exemple, ja que qüestiona tasques essencials per a la continuïtat de l’explotació capitalista. La desobediència civil fa pública l’opinió que un sistema no és pas just.
La noviolència requereix intervenir a l’esfera de la visibilitat, l’esfera pública, perquè tota vida siga digna de dol, i tota vida ha d’estar en condicions de persistir sense estar sotmeses a la violència, l’abandó o l’eradicació mitjançant forces armades. Cal contrarestar l’esquema que justifica la violència policial contra certs grups, la violència militar envers els migrants, la violència estatal envers els dissidents. Això requereix un imaginari igualitari, per il·luminar una realitat no basada en lògiques instrumentals. La facultat crítica està vinculada a la relació de solidaritat, cal persistir en una crítica comuna.
Un manifest feminista recent contra la guerra condemnava tant la invasió d’Ucraïna com l’actitud de l’OTAN amb el seu expansionisme militar i la seva concepció militarista de la seguretat. I no podem oblidar altres guerres on se segueixen succeint milers de morts i milions de persones desplaçades i refugiades. Cal rebutjar la posició dels que defensen una espiral bel·licista, dels que decideixen enviar més armes als conflictes augmentant els pressupostos de guerra alhora que es retalla en despeses essencials com ara salut, educació, igualtat o medi ambient.
El feminisme aposta pel desarmament, no per les lògiques militaristes, per les guerres amb tota la seva barbàrie i patiment, on es fa servir la violació com una arma més, on es fa molt palès el sistema patriarcal.
No en nom nostre.
Normes d'ús