La dictadura encoberta del govern colombià sota ‘l’Estat d’Excepció’ i l’increment de les seues pràctiques criminals
Trobada amb el poble valencià per denunciar els abusos del govern colombià
El Moviment de Víctimes de Crims d’Estat ha convocat aquesta trobada amb el poble valencià, solidari amb les nostres lluites, que acompanya des de fa més d’una dècada el col·lectiu d’exiliades i exiliats polítics colombians. L’objectiu és manifestar-nos enmig de l’immens dolor del nostre poble i, des de la indignació més profunda, denunciar el govern colombià, tot i responsabilitzant en primer lloc el president Iván Duque Márquez i el seu ministre de Defensa, Carlos Holmes Trujillo de les seues pràctiques criminals. Especialment fatídic en aquest sentit va ser el 9 de setembre passat, quan l’advocat Javier Ordoñez va ser assassinat a Bogotà per un grup de policies que es van acarnissar amb ell de la manera més salvatge (una notícia que va donar la volta al món en un vídeo aterridor com ho va ser en el seu moment el tràgic desenllaç de l’afroamericà George Floyd), fet que va generar massives protestes que al seu torn van ser reprimides per part de la Policia nacional, que va assassinar 13 civils en 24 hores. Aquesta massacre, en qualsevol país amb un govern decent, hauria produït com a mínim la destitució del Ministre de Defensa i/o el Director de la Policia Nacional.
Tot i que aquest succés no ha sigut, ni molt menys, l’únic cas terrible de crims d’Estat en els últims mesos, ja que ha estat antecedit per una impressionant xifra de massacres de civils, sí que va ser el que va desbordar la paciència d’una ciutadania que des de l’inici de la pandèmia ha estat sotmesa a l’anomenat “estat d’emergència o d’excepció” amb una llarga sèrie d’abusos fruit de la flagrant acumulació de poder en l’Executiu. Una acumulació que ha copat tots els organismes de control públic i que passa per damunt de la divisió de poders i fins i tot estudia presentar una reforma a la Justícia que pretén unificar les tres Corts màximes de l’aparell judicial a Colòmbia, cadascuna amb definides funcions i competències, que permeten l’equilibri del sistema jurídic: Cort Suprema de Justícia, Cort Constitucional i Consell d’Estat. D’aquesta manera s’evidencia la intencionalitat violatòria de la Constitució Política que ve exercint, ja que amb aquesta reforma acabaria de configurar una dictadura de facto a Colòmbia.
Per a intentar dimensionar l’atropellament al qual ha sigut sotmés el nostre poble sota el mandat per decret del president Duque, començarem per assenyalar l’esborronadora xifra de 62 massacres que han deixat un balanç de més de 300 persones assassinades per les forces repressores de l’Exèrcit i la Policia Nacional juntament amb els grups paramilitars, en el que portem de 2020. A aquesta monstruosa reguera de sang se sumen els més de 1000 assassinats de líders socials i guerrillers desmobilitzats, així: 131 dones, algunes d’elles importants lidereses comunitàries, 342 llauradors raizals, 250 indígenes, 71 afrodescendents, 58 sindicalistes, 203 líders comunitaris i cívics defensors de drets humans, 6 defensors del medi ambient i els recursos naturals, 13 persones del moviment LGTBI, més 250 ex guerrillers i alguns dels seus familiars per a un total aproximat de 1300 persones assassinades des que es van signar els acords de pau entre la insurrecció de les FARC-EP i el govern de Juan Manuel Santos al novembre de 2016. Un macabre pla d’extermini que ha mostrat el vertader rostre de l’Estat colombià, que només buscava la rendició de la insurrecció i de manera unilateral ha incomplit els acords de Pau. Un Estat que, a més a més, s’ha negat a acatar l’última resolució de la Sala de Cassació Penal de la Cort Suprema de Justícia que ordena al Ministeri de Defensa que demane perdó perdó pels excessos de l’Esquadró Antidisturbis (ESMAD) durant les manifestacions de l’atur nacional de l’any passat, i obliga a suspendre l’ús d’escopetes calibre 12, el tipus d’arma amb què van assassinar a l’estudiant Dilan Cruz el dia 25 de novembre de 2019. No obstant això, enfront de l’ONU, l’OEA, la Unió Europea i per descomptat sota el mandat i encobriment directe de l’imperi nord-americà, el govern colombià és presentat davant el món com una democràcia exemplar. Denunciem aquesta aberrant complicitat i exigim a Pedro Sánchez, cap de govern de l’Estat Espanyol i a la seua coalició de govern en ple, que denuncie davant Nacions Unides i tota l’anomenada comunitat internacional, el terrorisme d’Estat colombià.
Aquesta vertiginosa escalada de violència per part de les forces armades de l’Estat contra el seu propi poble s’ha exacerbat a partir de l’ordre de detenció domiciliària (casa per presó), expedida per la Cort Suprema de Justícia, contra l’ex president i ex senador Álvaro Uribe Vélez el quatre d’agost passat, pel delicte de suborn a testimonis i frau processal -un només dels centenars de casos que té en contra seua, que es pot considerar com dels menys greus-. Doncs bé, aquest subjecte, des del confort de la seua hisenda “El Ubérrimo”, immens latifundi situat en les fèrtils sabanes del riu Sinú al Carib colombià, continua donant ordres i ha incendiat el país tot i incitant a la violència. En primer lloc, mitjançant el linxament mediàtic als magistrats que van dictar l’acte de detenció, relacionant la seua decisió amb l’absurda teoria d’una suposada influència de l’oposició i de la ideologia de “la nova joventut de les FARC”, fet que va generar la primera d’una sèrie de massacres contra joves adolescents en diverses regions del país. I després, amb els últims esdeveniments referits del 9 de setembre, ha fet una crida a la militarització de la ciutat i a la repressió de les protestes, ordre que va ser acatada per la Policia Nacional per damunt de la mateixa alcaldessa de Bogotà, qui també després de donar un xou mediàtic va callar i ha deixat que seguisca la repressió, evidenciada de nou aquest 21 de setembre en la jornada de l’atur nacional amb reiterats abusos de la força per part del ESMAD.
El poder del convicte Uribe Vélez ha quedat molt clar des del mateix moment de la seua reclusió, quan els congressistes del seu partit, el Centre Democràtic i el mateix president Duque, van començar a desenvolupar la seua estratègia d’atacar la justícia, violant la Constitució en no respectar la independència de poders, el postulat bàsic d’un autèntic Estat Social de Dret, és a dir, d’un règim democràtic com se suposa que existeix a Colòmbia. A partir d’eixe moment, les massacres no han cessat. I els poderosos mitjans de comunicació com les cadenes radials i televisives Caragol i W Ràdio, totes dues pertanyents al Grup Prisa d’Espanya i RCN de l’organització del magnat colombià Ardila Lulle, i la revista Setmana del Grup Gillinsky, tots venuts al gran capital transnacional, mercenaris del periodisme agenollats al govern nacional, no han parat de distraure l’atenció i distorsionar la realitat demonitzant les protestes i acusant les forces polítiques de l’oposició d’incitar al vandalisme, i negant cínicament l’evidència dels atropellaments de la Força Pública davant els ulls de tot el país.
D’altra banda, en aquest context d’atribució de poders absoluts, el govern del senyor Duque ha col·locat en la direcció dels òrgans de control públic (Fiscalia General, Procuradoratge i Defensoria del Poble) a membres del seu partit i amics íntims, al temps que ha expedit més de 160 decrets que no tenen res a veure amb la cerca de solucions a la pandèmia, que és la raó de ser de l“estat d’emergència” mitjançant el qual governa i el qual ha ampliat fins al 30 de novembre per a seguir amb l’espoli dels recursos i la violència contra l’oposició. Per contra, per exemple, va expedir decrets per a continuar explotant l’ Amazònia, va intentar colar un article en un projecte de llei per a donar via lliure a la implementació del Fracking, així com ha desviat immensos recursos per una suma de més de 18 bilions de pesos, de les regalies del Fons d’Estalvi i Estabilització i també del Fons Nacional de Pensions d’Entitats Territorials -FONPET- cap al recentment creat Fons de Mitigació d’Emergències (FOME). Una operació, aquesta última, duta a terme mitjançant el decret 444, emés per a donar liquiditat al sector financer al capdavant del Grup Aval, consorci financer del senyor Sarmiento Angulo que controla més del 60% del sistema financer privat, i que ha estat involucrat en múltiples casos de corrupció com el de la brasilera Odebrecht, que està sent investigat en diversos països del continent pels seus qüestionats contractes bilionaris de megaprojectes d’obres públiques. I en sentit contrari a les necessitats urgents de caràcter humanitari i de salubritat pública, s’ha negat rotundament a atorgar la renda bàsica demanada per un nombre significatiu de parlamentaris per a pal·liar la misèria de nou milions de ciutadans, al temps que va atorgar un gegantesc préstec de USD 370 milions a la companyia aèria Avianca declarada en fallida, companyia privada que hui dia és majoritàriament panamenya amb un percentatge mínim d’accionistes colombians. Afortunadament, aquest decret va ser tombat pel Tribunal Administratiu de Cundinamarca, així com el Decret 811 de 2020, que establia un “règim especial per a la compra i venda de companyies per part de la nació en el marc de l’emergència econòmica” que va ser declarat contrari a la llei per la Cort Constitucional.
I com sol ocórrer, en el súmmum del cinisme del govern colombià, el cap de setmana passat quan va rebre la visita del secretari d’Estat Mike Pompeo, l’emissari yankee conegut per ser promotor d’invasions contra múltiples països, el senyor Iván Duque (que s’havia posicionat en contra de l’ informe de l’Alta Comissionada de Nacions Unides per als Drets Humans, Michelle Bachelet, que paradoxalment a nosaltres ens sembla incomplet), va aprofitar per a acusar de crims contra la Humanitat el govern del president Maduro. La visita de Pompeo a Colòmbia, el Brasil, Surinam i Guyana, pretén ajustar detalls de possibles operacions dirigides des d’aquests països contra la República Bolivariana de Veneçuela, principalment des de territori colombià, ja que Duque s’ha autoerigit en el capdavanter d’una croada terrorista contra el país germà fins al punt de violar novament la Constitució permetent l’arribada de tropes nord-americanes sense el consentiment del Senat colombià. Fins i tot, va permetre, en un acte del més gran servilisme i del lliurament més abjecte de la nostra sobirania, que fora l’Ambaixada nord-americana la que comunicara al país l’arribada dels seus soldats al nostre territori. L’arribada d’aquest esquadró, va ser planejada i executada inicialment des de territori colombià en companyia de paramilitars colombians i mercenaris yankees, que pretenien cometre actes terroristes ingressant des de la frontera marítima colombiana al poblat costaner Macuto en l’Estat de la Guaira, una operació que va ser avortada oportunament per les milícies bolivarianes, que van demostrar l’envergadura de la capacitat de resposta del govern bolivarià. De fet, van ser detinguts els mercenaris i es va aconseguir descobrir un contracte signat amb ells pel senyor Guaidó. Davant d’aquesta evidència d’un delicte tan greu encara esperem un pronunciament condemnatori de la senyora Bachelet o del senyor Almagro de l’OEA. D’ells només hem rebut un profund silenci, igual que de part de la Unió Europea.
Per tot açò, no ens queda cap dubte de l’existència a Colòmbia d’un govern autoritari, amb evidents tints feixistes, que senzillament es constitueix cada dia més en una dictadura solapada promoguda i protegida pel govern dels Estats Units, que l’ha posada com a punta de llança per al seu projecte de domini imperial en el continent, però que amb tota seguretat fracassarà al mateix temps que està despullant davant el món el que portem denunciant des de fa tants anys: el narcoparamilitarisme ha copat totes les altes esferes del poder a Colòmbia. I en la conjuntura actual, els responsables immediats del degoteig de crims exposats són el president Iván Duque i el seu ministre de Defensa, Carlos Holmes Trujillo, que igual que el seu cap hui detingut, haurien de ser jutjats, ells sí, per delictes contra la Humanitat. Sol·licitem del poble valencià el seu pronunciament davant l’Estat espanyol i el suport davant les múltiples peticions que s’han elevat davant la Cort Penal Internacional perquè no dilate més la seua intervenció contra Álvaro Uribe Vélez, amb l’objectiu que no continue regnant en la impunitat després de més de trenta anys de la seua nefasta influència política al nostre país des d’inicis dels anys 90.
Amb immensa gratitud per la solidaritat internacionalista de tots els presents.
Moviment de Víctimes de Crims d’Estat (MOVICE)
Normes d'ús