Lucía Sánchez Saornil (Madrid, 1895 – València, 1970)
Va ser una figura imprescindible la vida de la qual demostra que la lluita obrera i la identitat sexual són inseparables. Treballadora de Telefónica, va ser una sindicalista combativa que va patir en la seua pròpia pell la repressió laboral: després de participar activament en la gran vaga de 1931, va ser traslladada forçosament a València i finalment acomiadada pel seu ferm compromís amb el sindicalisme de classe i la defensa dels drets laborals.
En l’àmbit sindical, Lucía va ser una pionera que va trencar sostres de cristall. Va formar part activa de la redacció de la premsa obrera de l’època, però no es va
conformar amb ser “una més”. En detectar que els seus propis companys de sindicat mantenien actituds masclistes, va fundar en 1936 Dones Lliures. Amb esta organització, Lucía va defendre que l’emancipació de la dona no podia esperar que acabara la revolució social: havia d’ocórrer ací i ara, lluitant contra la doble explotació com a obrera i com a dona.
La seua vida personal va ser un acte de resistència constant. Lucía va ser una dona valenta que va viure la seua visibilitat lèsbica de manera oberta en els cercles llibertaris, on va conéixer a l’amor de la seua vida: Amèrica Barroso. Juntes van viure la intensitat de la guerra, la duresa de l’exili a França fugint del feixisme i
el perillós retorn clandestí a Espanya.
A la València de la dictadura, Lucía i Amèrica van resistir en un “exili interior”. Per a sobreviure a la repressió franquista, es van instal·lar a la ciutat fingint ser
encunyades, mantenint una unió sòlida que només la mort de Lucía en 1970 va poder separar. Lucía Sánchez Saornil no sols ens va deixar poemes avantguardistes i conquestes sindicals; ens va deixar l’exemple d’una vida dedicada a la llibertat, recordant-nos des de la història que el personal és polític i la memòria LGTBI+ és memòria de classe.