Article de Vicent Maurí
Ara fa dos anys que la maleïda DANA d’octubre de 2024 va colpejar amb una força devastadora diverses comarques valencianes, amb un balanç tràgic de 233 persones mortes, desenes de milers de persones afectades i uns danys materials i ambientals incalculables.
Tothom reconeix que les conseqüències de la DANA, especialment les morts, s’haurien pogut reduir significativament si la gestió del Govern valencià, competent en aquesta matèria, haguera sigut una altra. En aquests dos anys ha quedat clar que la seua actuació va ser negligent i irresponsable, amb conseqüències fatals per als territoris afectats i, per extensió, per al conjunt del País Valencià. La comparació amb la DANA de l’octubre de 2026 ho corrobora: dues maneres diferents d’actuar, amb conseqüències molt desiguals.
Malgrat això, les responsabilitats polítiques continuen sense assumir-se plenament. La dimissió de Carlos Mazón, que encara conserva l’acta de diputat, la de la consellera Pradas i les d’altres responsables polítics no han anat acompanyades del reconeixement públic de les seues responsabilitats. Tampoc el seu partit ni l’actual president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, han assumit amb transparència el que va passar. Aquesta actitud continua alimentant el dolor d’una societat que reclama respostes, especialment les víctimes, massa sovint ignorades i menystingudes per les autoritats valencianes. Només demanen veritat, justícia i reparació: exigències que, en una societat democràtica i madura, haurien d’haver sigut ateses des del primer dia.
Dos anys després, les persones afectades continuen patint les conseqüències de la catàstrofe. Moltes famílies viuen amb angoixa cada vegada que s’activa una alerta meteorològica, mentre la ciutadania i les seues organitzacions han quedat al marge de les decisions que afecten el futur dels seus pobles i barris. Qui recorda el vicepresident Gan Pampols i el seu pla Endavant, que va abandonar el càrrec onze mesos després de la DANA? I qui hauria d’explicar la decisió d’externalitzar la planificació mitjançant un contracte de 2,2 milions d’euros? Massa preguntes continuen sense una resposta satisfactòria.
Cal una resposta en què participen les persones i les associacions afectades, amb transparència, participació ciutadana i capacitat de decisió col·lectiva. La ciutadania, les entitats socials i les organitzacions del territori han de poder intervindre en les decisions que condicionaran el seu futur. No podem permetre que els interessos econòmics convertisquen la tragèdia en una oportunitat de negoci ni que es repetisquen els errors que ens han portat fins ací.
Això exigeix revisar també un model territorial que ha demostrat els seus límits. El canvi ha de nàixer dels carrers i de les places, i basar-se en l’autogestió, l’autoorganització i la implicació efectiva de la societat. Cal escoltar les persones afectades, que coneixen de primera mà les necessitats dels seus barris i pobles, i garantir que la seua veu siga determinant.
Les autoritats valencianes han impedit que aquest procés siga possible amb la seua manca de diàleg, participació i negociació. Segurament, en aquest segon aniversari tornarem a escoltar declaracions grandiloqüents i triomfalistes sobre la suposada reconstrucció i el compromís institucional amb les persones afectades. Però, sense canvis reals, només seran una nova impostura, una mentida més de les moltes que hem sentit durant aquests dos anys.
En aquest segon aniversari no necessitem més impostures ni propaganda. Necessitem un canvi profund en les polítiques i les actituds del Consell, que pose les necessitats reals de la població valenciana per damunt dels interessos partidistes i econòmics. Necessitem veritat, justícia i reparació, i unes institucions que estiguen a l’altura de la responsabilitat que tenen. Ho necessitem per a recuperar la confiança, evitar que una tragèdia així es repetisca i, sobretot, poder eixir, d’una vegada, del fang que tant de mal ens ha fet.