Opinió
Ford Almussafes: construir el futur amb drets
Hi ha anuncis que arriben carregats de paraules grans: futur, confiança, innovació, competitivitat, nous models, nous projectes. L’anunci de la nova joint venture entre Ford i Geely per a Almussafes n’és un bon exemple.
Cinc vehicles, dues marques i la promesa d’una nova etapa per a la factoria. Però darrere dels titulars i de les presentacions corporatives hi ha una realitat que no podem oblidar: una fàbrica no són només màquines, models i balanços. Una fàbrica són, sobretot, persones.
I per això, quan parlem del futur de Ford, hem de parlar també del futur de la seua plantilla, de les empreses auxiliars i de milers de famílies que depenen directament o indirectament de l’activitat de Ford. Perquè no és només una factoria. És un dels principals motors industrials del País Valencià.
Les dades expliquen una part d’aquesta història. La producció ha passat de més de 211.000 vehicles el 2023 a 121.250 el 2024 i 98.591 el 2025. Per a enguany, les previsions apunten a una producció encara menor, al voltant dels 85.000-90.000 vehicles, i el 2027 podria ser encara un any de transició abans de l’arribada dels nous models. Mentrestant, la plantilla ha passat d’unes 9.000 persones el 2015 a aproximadament 4.100 actualment.
Aquesta reducció no és una abstracció. Darrere dels ERO de 2020, 2021, 2023 i 2024 hi ha prop de 2.750 persones afectades. I els ERTO han esdevingut una peça habitual en la gestió de la falta de càrrega de treball. Només el sistema XARXA, vigent entre 2025 i 2026, afecta de manera rotatòria tota la plantilla, amb unes 996 persones diàries fora de la fàbrica, a més de les parades totals de la factoria.
Per això cal mirar amb esperança els nous models anunciats, però també amb prudència. El futur no pot consistir simplement a esperar que arribe el 2028. El futur s’ha de construir ara.
El nou acord laboral fins al 2030 conté elements positius, especialment en un context d’incertesa i davant l’arribada de nous programes. Però també incorpora aspectes que mereixen una discussió sindical profunda.
El límit del 20 % en l’increment salarial acumulat no garanteix la recuperació de tot el poder adquisitiu perdut durant aquests últims quatre anys, ni tan sols d’una part suficient, i tampoc evita noves pèrdues davant la situació d’inestabilitat internacional. La desaparició del pagament associat a dos dies de jornada industrial suposa també una pèrdua per a la plantilla.
I la bossa d’hores que pretén imposar la direcció colpeja directament la conciliació de la vida laboral i familiar. No estableix cap límit al nombre de dissabtes que es poden treballar en un mateix any ni obliga a una calendarització prèvia que permeta a la plantilla conéixer amb prou antelació quins dissabtes haurà de treballar.
També preocupa que decisions tan importants per a les condicions de treball puguen quedar vinculades a una Comissió d’Electrificació en què no totes les organitzacions sindicals representatives tenen presència. La pluralitat sindical no pot ser un obstacle per a la gestió de la fàbrica. Al contrari: és una garantia democràtica que cal preservar.
I ací apareix una qüestió encara més important: no hi ha futur industrial sense drets laborals ni llibertat sindical.
La concentració del 18 de setembre davant del SMAC, en solidaritat amb un treballador afiliat a Intersindical Valenciana acomiadat per Ford, recorda que el futur de la factoria també passa per garantir el dret de les organitzacions sindicals a defensar lliurement els interessos de les treballadores i els treballadors. Les denúncies sobre expedients i acomiadaments de delegats i afiliats a sindicats combatius, com ara Intersindical Valenciana, han de ser abordades amb tota la serietat i fermesa. Una indústria moderna no pot entendre la participació sindical ni la crítica com una molèstia.
Perquè una factoria competitiva no és aquella que aconsegueix produir més a qualsevol preu. És aquella que combina productivitat, innovació i qualitat amb salaris dignes, estabilitat, seguretat, conciliació i drets.
I això també val per a les empreses auxiliars. No podem parlar del futur de Ford sense parlar de totes les empreses que depenen de la seua activitat, de les seues plantilles i de les seues condicions laborals. Cada decisió sobre Ford Almussafes té efectes molt més enllà dels murs de la fàbrica.
El projecte Ford-Geely pot obrir una nova etapa. Però perquè aquesta etapa siga realment nova, no n’hi ha prou amb cinc vehicles, dues marques i grans declaracions sobre el futur. Cal que hi haja ocupació estable, càrrega de treball suficient, salaris que no perden poder adquisitiu, seguretat i salut laboral, drets laborals, llibertat sindical i una indústria auxiliar amb futur.
El futur no pot ser simplement el futur de Ford i Geely. Ha de ser també el futur de les persones, de les treballadores i els treballadors que han fet possible aquesta fàbrica, de les seues famílies, de les empreses auxiliars i del conjunt del teixit industrial i econòmic del País Valencià.
Perquè el futur industrial que volem no és només fabricar cotxes. És fabricar futur. Un futur amb més ocupació i més drets per a les treballadores i els treballadors.
El comentari no està disponible a l'entrada d'aquest canal.
Normes d'ús