Opinió
Quan desnonen una vida sencera
Aquesta setmana no hem vist simplement el desnonament d’una dona de 87 anys. Hem vist com una societat sencera contemplava, a través de les pantalles o des del carrer, com Mari Carmen era expulsada de la casa on havia viscut durant més de set dècades.
I això ens hauria d’interpel·lar profundament. Perquè una casa no són només quatre parets, un sostre i una adreça. Una casa és memòria. És infància. És família. Són fotografies, converses, absències, aniversaris i persones que ja no hi són. És el lloc on es construeix una vida.
és socialment acceptable que una dona de 87 anys acabe expulsada del lloc on ha viscut durant setanta anys sense disposar d’una alternativa digna i adequada?
Mari Carmen portava més de setanta anys vivint al mateix habitatge de Madrid. El contracte havia començat amb els seus pares el 1956 i ella hi havia continuat després. Durant dècades va pagar el seu lloguer. Però l’arribada de nous propietaris i el conflicte sobre el contracte van acabar situant-la davant d’un lloguer que la seua pensió no podia assumir.
Finalment, després de diversos intents i de la mobilització de veïns i del Sindicat d’Inquilines, el desnonament es va executar.
La imatge de Mari Carmen eixint de casa ha recorregut el país.
I potser el més dolorós no és només la imatge.
És el que representa.
Representa el moment en què el dret de propietat, la burocràcia, les decisions judicials i les regles del mercat poden acabar passant per damunt de la realitat concreta d’una persona vulnerable.
I ací hem de fer una distinció important: que un desnonament siga jurídicament executat no significa que com a societat hàgem de deixar de preguntar-nos si és socialment acceptable que una dona de 87 anys acabe expulsada del lloc on ha viscut durant setanta anys sense disposar d’una alternativa digna i adequada.
De fet, el cas de Mari Carmen va arribar fins a les Nacions Unides. Els mecanismes de drets humans de l’ONU van demanar a l’Estat espanyol que frenara el desallotjament mentre no es garantira una alternativa habitacional adequada.
I, malgrat això, ahir vam assistir al desenllaç.
Això ens obliga a fer-nos una pregunta incòmoda: Quina societat volem ser? Una societat que simplement compleix els procediments o una societat capaç de protegir les persones quan són més vulnerables? Perquè els drets humans no haurien de començar quan una persona ja ho ha perdut tot.
No podem convertir la vulnerabilitat en un problema administratiu.
No podem mirar una persona de 87 anys i respondre-li amb expedients, terminis i portes tancades.
No podem acceptar que l’edat, la solitud, una pensió limitada o una situació de dependència convertisquen una persona en algú prescindible.
I tampoc podem pensar que aquest és únicament el problema de Mari Carmen. És el problema de tots i totes.
Perquè hui és ella. Demà pot ser una altra persona major, una família amb criatures, una persona amb discapacitat o qualsevol ciutadà que, davant d’un canvi econòmic o familiar, no puga assumir els preus d’un mercat de l’habitatge cada vegada més difícil.
Tots i totes estem en eixa roda
Què podem fer nosaltres?
En primer lloc, no normalitzar-ho. En segon lloc, exigir explicacions a les institucions. Organitzar-nos als barris. Donar suport a les plataformes que defensen el dret a l’habitatge. I, sobretot, no deixar que aquestes històries desapareguen de les notícies al cap de quaranta-huit hores.
En segon lloc, exigir que les administracions actuen abans que arribe el dia del desnonament.
Una política d’habitatge digna no pot consistir únicament a buscar una solució quan ja hi ha una persona davant de la porta amb una ordre judicial. Les administracions han d’identificar les situacions de vulnerabilitat amb temps, coordinar els serveis socials, garantir alternatives habitacionals adequades i evitar que una persona major acabe al carrer.
I en tercer lloc, hem de recuperar una idea que de vegades sembla haver-se perdut: l’economia ha d’estar al servei de les persones, i no les persones al servei de l’economia.
La propietat privada és un dret. Però també existeix una funció social de l’habitatge i existeixen drets humans.
La pregunta no és si una empresa pot defensar els seus interessos dins del marc legal.
La pregunta que ens hem de fer és si el marc legal i institucional és suficientment humà quan davant tenim una persona de 87 anys que pot perdre la seua llar després de tota una vida.
Perquè les lleis les fem les persones.
Les institucions existeixen per protegir la societat.
I una societat democràtica no es pot mesurar únicament per com tracta les persones quan són fortes, independents i tenen recursos.
Es mesura, sobretot, per com tracta les persones quan són vulnerables.
Exigir habitatge públic i assequible. Exigir alternatives habitacionals dignes. Exigir que les persones vulnerables siguen escoltades abans d’arribar al límit. Exigir que les administracions es coordinen i assumisquen responsabilitats. I exigir que mai més una persona major haja de defensar amb el seu propi cos el dret a continuar vivint a casa seua.
TOTES SOM MARI CARMEN.
El comentari no està disponible a l'entrada d'aquest canal.
Normes d'ús