“Per a evitar el col·lapse social i climàtic, cal menys hores de treball assalariat i menys consum superflu”

La pèrdua de les relacions cara a cara com a conseqüència del teletreball, amenacen de provocar un retrocés social?
La ràpida aplicació del teletreball d’aquestes setmanes ha anat unida a un tancament en les nostres llars per a evitar la propagació del coronavirus, això és el que més ens ha pertorbat. Jo no observe cap retrocés social, sinó un canvi en el tipus de relacions, que fins i tot es pot considerar interessant, i evidentment en els canals d’estes relacions. Molta gent està experimentant el teletreball per primera vegada i en les pitjors condicions possibles: de manera precipitada, sense planificació prèvia ni dotacions adequades, amb les famílies al complet per dins de casa i amb les preocupacions pròpies d’una emergència sanitària. De segur que en unes altres condicions més favorables, l’experiència del teletreball seria millor.
Ara bé, este experiment forçat ens pot servir de lliçó per a valorar quines tasques poden seguir fent-se a distància, quines altres necessiten una adaptació millor planificada i en quines activitats no resulta viable sense altres canvis més radicals. Personalment estic interessat en esta experiència, pense sobretot en la reducció de desplaçaments i en la millor conciliació familiar quan passem a una situació menys confinada que l’actual.

Quines connexions troba entre la pandèmia i el canvi climàtic?
És difícil saber l’origen exacte de la pandèmia, però els experts apunten alguns motius que podrien estar relacionats entre si. Consideren que l’inici de la pandèmia ve provocat per un virus procedent d’una espècie animal salvatge que, de manera directa o indirecta, ha arribat al ser humà.

Com ha passat açò?
Alguns consideren que ha ocorregut perquè el canvi climàtic està provocant la desaparició de la biodiversitat i fa que hi haja menys espècies interposades entre els virus i els mamífers; altres pensen que pot haver sigut per la deforestació en l’hàbitat de l’espècie portadora, que l’ha obligada a desplaçar-se; uns altres consideren que la gegantina indústria agroalimentària està causant una desestabilització biològica que comporta l’alteració d’ecosistemes complexos, que pot provocar l’alliberament de virus patògens; mentre que altres parlen de la captura furtiva d’espècies salvatges en zones en les què mai abans s’havia accedit. I, addicionalment, la seua disseminació ràpida per tot el planeta ve clarament provocada pels nombrosos viatges de llarga distància ocasionats pel turisme i els negocis globalitzats. Probablement serà la coincidència de molts fets, però en tots ells s’observa una causa comuna: un impacte excessiu sobre els ecosistemes causat per l’activitat humana.

La crisi sanitària i la crisi climàtica tenen coincidències…
Hi ha una gran semblança en l’anàlisi de la seua evolució. Les dues presenten un creixement exponencial, que fins ara poca gent volia entendre. En moltes ocasions he cridat l’atenció sobre la impossibilitat actual de mantindre un creixement econòmic permanent del 3%, que implicaria duplicar la producció i el consum aproximadament cada 25 anys. Hi ha qui això no vol veure-ho, però durant estes setmanes hem comprovat de manera dramàtica el significat de créixer de manera exponencial. Ho hem viscut en el número de persones contagiades i també en el número de morts.
Eixa evolució exponencial també l’estem experimentant en els efectes del canvi climàtic, en el consum de combustibles fòssils i de minerals, en la deforestació de les zones tropicals, en la contaminació dels oceans, en la contaminació atmosfèrica, etc. Confie en que la crisi sanitària viscuda ajude a valorar la importància d’actuar a temps per a aturar els creixements exponencials.

Què més hem d’aprendre?
Una cosa important i aplicable a la crisi mediambiental, que sols canviant de manera dràstica el nostre estil de vida i eliminant la pretensió d’augmentar la producció de manera permanent podem frenar un creixement exponencial. En el cas del coronavirus, este canvi ha sigut tancant-nos a casa; però en el cas de la crisi climàtica haurà de ser modificant la nostra manera de viure.
També hem d’aprendre la necessitat que tenim d’implicar-nos tots per una mateixa causa comuna. Tant els governs com els ciutadans ens hem imposat una prioritat que servirà per a modificar el rumb d’una pandèmia. ¿Per què no tenim eixa mateixa determinació per a resoldre la crisi climàtica, que no sols provoca multitud de morts, sinó que condemna les generacions futures? ¿Amb quina cara avergonyida mirarem als nostres fills i néts? No puc entendre l’egoisme d’esta societat que furta el benestar als nostres descendents.

Aquests dies s’ha parlat del col·lapse sanitari, perquè calen més recursos dels existents. Creu que hi ha també el perill d’un col·lapse social i climàtic?
Espere que la gestió de la crisi sanitària haja servit d’aprenentatge per a posar-nos ràpidament a actuar i evitar altres crisis. Pel que fa a la crisi climàtica, el canvi tan ràpid en els ecosistemes provoca la impossibilitat d’adaptació de moltes espècies, ja s’afirma que estem patint la sisena extinció massiva d’éssers vius. Duguem anys advertint sobre eixos problemes, però sense prendre les mesures necessàries, hem d’actuar ja i de manera contundent, perquè després serà tard.
Hi ha també un altre col·lapse social que es veu vindre relacionat amb el consum energètic o amb l’ús de minerals escassos. O frenem ja la màquina i canviem els nostres objectius socials i econòmics, o prompte col·lapsarà el funcionament actual de la societat.

Pel que fa als recursos públics, l’administració valenciana està actuant com caldria esperar?
Actuar enèrgicament abans d’una pandèmia semblarà exagerat a molts. Però una vegada hi som conscients, totes les mesures prèviament preses semblaran insuficients. Davant de comportaments exponencials, l’únic encert és actuar “aparentment abans d’hora”, s’aplica aquella màxima de millor previndre que curar. Però es compleix una crua paradoxa: a qui haja fet una prevenció adequada no li sorgirà el problema i semblarà que ha balafiat els recursos innecessàriament.

Un dilema complicat.
Eixes situacions provoquen molta incertesa a l’hora de prendre decisions polítiques, no m’agradaria gens estar en la pell de qui ha de prendre-les. Estos assumptes m’agrada valorar-los de manera relativa, comparant l’actuació valenciana amb la d’altres territoris. I des d’esta perspectiva, l’administració valenciana ha reaccionat relativament bé, tot i que a posteriori qualsevol actuació ens sembla insuficient.

Des que va començar aquesta crisi, s’ha replantejat la seua manera de viure?
El que he fet realment és reafirmar-me en ella. Ja fa anys que sóc molt conscient d’estos aspectes i que vaig adaptar la manera de viure en coherència amb la meua preocupació mediambiental i les meues prioritats personals: disposar de temps per a la família; efectuar els desplaçaments habituals a peu, en bicicleta o en transport públic; evitar els vols i sols efectuar els imprescindibles per obligació professional; incentivar la col·laboració veïnal; divulgar estos assumptes; fomentar l’ús de productes de proximitat; reduir, reparar, reutilitzar… Esta crisi em reafirma en estes prioritats i m’anima a insistir en la necessitat de canviar el paradigma social i econòmic imperant.

A més de les modificacions en les rutines quotidianes imposades pel confinament, quins hàbits de vida nous podríem plantejar-nos?
Hem d’abandonar prompte la dinàmica imposada per un sistema que necessita créixer permanentment, que s’endeuta per a seguir creixent i que necessita créixer per a tornar el deute. Un sistema que s’ajuda d’una publicitat que provoca la insatisfacció permanent del ciutadà per a que tots seguisquen tirant del carro amb la pretensió d’aconseguir unes suposades necessitats: cotxes més potents, cases més grans, viatges més lluny… Cal ser més crítics amb esta dinàmica, evitar l’objectiu del creixement del PIB en societats ja desenvolupades com la nostra i començar a prestar més atenció a una millor distribució dels ingressos i del treball.

Ho veu factible?
Hem d’adonar-nos que es pot ser feliç i gaudir de benestar amb molt menys del que ara desitgem, entre cometes això de desitjar. Menys necessitats impliquen un menor consum, i açò implica menys temps dedicat a la producció i al treball. I ací entra de ple el debat sobre la necessitat del repartiment del treball: menys hores cadascú, però tots ocupats.

Cal canviar el full de ruta?
Sí, efectivament, hem d’abordar l’eixida d’esta crisi amb uns objectius diferents als anteriors. Propose una societat amb un menor pes del treball remunerat, perquè no calen tants objectes ni serveis, i amb més presència del temps dedicat a la família i als assumptes comunitaris, que avance cap a una concepció de l’economia més social, solidària, local i col·laborativa, on es repartisca millor el treball i els seus fruits. En definitiva, menys hores de treball assalariat i menys consum superflu per a evitar el col·lapse social i climàtic.

El coronavirus, posa en evidència les retallades a la sanitat pública valenciana?
La pandèmia pot servir per a replantejar-nos quina hauria de ser la dotació sanitària òptima, i no veig fàcil trobar un acord sobre el punt òptim.
Durant els períodes no problemàtics, una gestió eficient penalitza tindre recursos ociosos. Ara bé, quan arriba una crisi sanitària és quan es valora quin marge d’acció teníem, i pràcticament tot el que abans es considerava raonable passa a ser insuficient. Caldrà revisar eixos marges quan es parla d’eficiència.

El deficient finançament valencià, que vostè coneix bé, també té a veure amb aquesta crisi?
Durant estes setmanes s’ha posat en evidència que, en general, els governs autonòmics, que són més propers al ciutadà, han resultat més eficients en la gestió de la crisi, malgrat els problemes pressupostaris. Els valencians patim un sistema de finançament que ens perjudica en els ingressos i això pot afectar a la lluita contra la pandèmia i a superar les conseqüències futures. En el nostre cas, eixa falta de pressupost ha sigut compensat per la professionalitat del personal sanitari, en molts casos posant-se en perill.

La pèrdua de llocs de treball com a conseqüència d’aquesta crisi és imparable, però costa imaginar una societat amb tantes persones sense ocupació. Veu llum al final d’aquest túnel?
Sí que la veig, i no sols ara, ja fa anys que vinc parlant en els mateixos termes. Ho veig d’igual manera que el canvi radical que hem fet davant de la crisi sanitària. Els ciutadans i els governs hem d’estar conscienciats: o fem el canvi de manera col·lectiva o açò pot ser una barbàrie.

Què vol dir?
En societats tan desenvolupades com les nostres, hem d’adonar-nos que renunciar a determinats béns i serveis no implica deixar de ser feliços. Més bé pot ocórrer tot el contrari: augmentarem la felicitat col·lectiva, reduirem la contaminació, millorarem en salut física i psíquica i protegirem un benestar adequat també per a les generacions futures. Ara bé, cal que mamprenguem la transició de manera ordenada i col·lectiva, si no ho fem així s’accentuaran les diferències entre unes classes socials i altres.

Això té a veure amb el canvi de model econòmic pel qual aposta en el seu últim llibre.
Efectivament, és molt important no cometre l’error de voler tornar a la mateixa dinàmica que dúiem abans de la crisi sanitària. Cal aprofitar esta situació per a eixir com a societat en una altra direcció, canviar de perspectiva i avançar cap a una economia al servei de les persones i respectuosa amb el seu entorn; enfocar la societat cap a la cerca d’un nivell de vida suficient per a tots però no excessiu per a ningú, amb benestar sense creixement i recolzament mutu. Este avanç implica una transformació radical en la societat i en el paradigma econòmic actual, que haurà de conduir cap a una societat més local i menys dependent del transport; més comunitària i menys competitiva; més pendent d’una distribució d’ingressos equitativa i menys del creixement del PIB; més respectuosa amb els límits del planeta i menys lligada a l’endeutament il·limitat; més familiar i menys economicista.

Dibuixa un panorama ben suggerent.
No és cap invent nou, són objectius que existien en el passat de manera generalitzada i que existeixen ara mateix en determinats àmbits socials i familiars no mercantilitzats. Ho hem pogut experimentar gratament estes últimes setmanes.

Hi haurà sectors productius que n’eixiran perjudicats.
Seria convenient no cometre l’error de gastar diners públics rescatant determinats sectors productius que han d’anar minvant des de la perspectiva de la necessària transició cap a una societat més sostenible. Per exemple, s’ha de començar ja a reduir l’automòbil o el transport turístic i comercial de llarga distància. Caldrà rescatar i ajudar a les persones vinculades a eixos sectors, però no als sectors en si.

Els indicadors macro-econòmics actuals reflecteixen la qualitat de vida de les persones i la situació del planeta?
No, evidentment no. El principal indicador macroeconòmic és el PIB, que resulta insuficient per a mesurar el benestar econòmic i social d’un país perquè no fa distincions entre si les rendes es concentren en unes poques persones o es reparteixen entre tota la població. El PIB tampoc té en compte les externalitats mediambientals, socials o psicològiques provocades pel procés productiu, ni analitza si hi ha activitats destructores del benestar. Dins del PIB se suma igualment la producció d’aliments i ferramentes com la d’armes o productes químics contaminants, amb efectes sobre el benestar molt diferents. És més, hi ha moltes activitats perjudicials per a la humanitat que estan incloses en el PIB, mentre que hi ha altres activitats clau per a la convivència que no es tenen en compte en el PIB com ara l’atenció domèstica a la família o el voluntariat.

N’hi ha d’altres indicadors més fiables?
En l’actualitat s’estudien altres referències amb indicadors socials del benestar humà, no sols la riquesa material, així com índexs que incorporen l’efecte negatiu de l’activitat econòmica sobre el medi ambient i tenen en compte la contaminació o el consum dels recursos naturals del planeta.

Què ens diuen eixos indicadors alternatius?
En les economies pobres, l’evolució dels índexs està molt relacionada amb el PIB per capita, però es redueix la relació quan les economies ja són riques. És a dir, per als pobres un increment de riquesa els suposa un notable increment en el desenvolupament humà, en el benestar. Per contra, els rics ja no augmenten el benestar de manera substancial ni amb importants increments del PIB per capita. L’evolució de tots aquests indicadors s’ha estancat o fins i tot ha disminuït en algunes societats industrials des dels anys setanta del segle passat. Este comportament dels índexs revela que estes societats han sobrepassat el nivell a partir del qual el creixement econòmic ja no es relaciona de manera directa amb un augment de la qualitat de vida col·lectiva.

Vosté aposta per decréixer. No creu que “decreixement” és un terme poc afortunat que costarà d’acceptar?
Potser el terme no desperta passió, i això és així perquè la majoria de la població encara assimila creixement a benestar, però això no és cert en les societats ja desenvolupades.

En quin sentit?
Jo considere que decreixement és un terme trencador, que ataca a la base del sistema actual, és una denominació que ens avisa que “ens hem passat”. El creixement és bo fins arribar a un punt, però ja no ho és quan passem de cert nivell, perquè proporcionalment augmenten més ràpidament els factors desfavorables que els favorables.

No hi ha una altra paraula per a explicar-ho?
La percepció del terme “decreixement” canviarà quan la societat s’adone de que des de les perspectives individual, col·lectiva i mediambiental s’està molt millor amb un nivell inferior de consum, de producció, de desplaçaments, de competitivitat, d’estrés…

Cal decréixer en tot? Hi haurà sectors que podran mantindre la seua dimensió o fins i tot potenciar-la?
És evident que no tots han de decréixer. Quan es parla de decreixement es fa referència a una visió global. Però hi ha països que encara tenen marge per a seguir creixent en termes econòmics, millorant el seu benestar i mantenint el seu respecte al medi ambient. El mateix passa amb alguns àmbits productius, ja que en una societat més preocupada pel benestar de les persones que per la producció, hi haurà sectors que augmentaran la seua presència, encara que molts altres hauran de minvar.

S’atreveix a quantificar el temps necessari per a substituir el model actual per un altre més sostenible?
L’experiència amb el coronavirus m’ha demostrat que es poden fer canvis radicals si la decisió es pren des de dalt i s’explica. En pocs dies hem transformat completament les nostres vides i ho hem fet entre tots.

Per què no s’ha fet abans?
Fa cinquanta anys que coneixem els problemes que ens causa i causarà seguir per la senda que anem. ¿Per què no hem actuat per a evitar el col·lapse social i atenuar la crisi climàtica? Hem aprés que una evolució exponencial cal trencar-la en les primeres fases. ¿A què esperem doncs per a canviar el model econòmic i social?

Per on comencem?
Una part de la població comença ja a estar conscienciada, mentre que una majoria encara no està informada i sempre quedarà algun grup negacionista. Ara hauria de ser el moment de prendre decisions en este sentit des de dalt, per a espentar el canvi de sistema. I abans que m’ho pregunte, sóc conscient que això no serà fàcil que ocórrega per la pressió de determinats poders econòmics, però durant estes setmanes ha quedat demostrat que quan es vol es pot, per complicada que siga la mesura, i que la ciutadania ho respecta si se li expliquen bé els motius.

En eixe procés, caldrà demanar més sacrificis a la gent?
L’objectiu seria que ningú patira. Si la transició és ordenada i planificada, la disminució en l’ús d’alguns béns i serveis es veurà compensada per l’increment de satisfacció en altres relacions socials i en altres aspectes vitals. No hem d’oblidar que estem arribant als límits i per tant, es vullga o no, el decreixement s’ha de produir, de manera ordenada o desordenada. Pitjor serà si no es realitza de manera planificada, ja que es provocarien enormes diferències entre classes.

Tot el món no haurà de decréixer de la mateixa manera…
És important que els ciutadans diferencien entre els béns i serveis que aporten un benestar real o principal i aquells altres que aporten un benestar diguem-li secundari. En este confinament hem pogut apreciar la diferència entre un dels principals, com la salut, i altres secundaris com puga ser un creuer per les illes gregues. L’objectiu d’una societat més sostenible, solidària i equitativa serà assegurar la satisfacció de les necessitats humanes fonamentals, sense perdre de vista l’objectiu de reducció del consum de recursos naturals i energètics.

Però, com acaba de dir, no és idèntic el patiment per la pèrdua de la salut que per la pèrdua d’un viatge de plaer.
Per això haurem de prioritzar la satisfacció de les necessitats fonamentals. En un escenari de decreixement ordenat, la distribució de l’ocupació haurà de tindre en compte que no tots els treballadors parteixen de la mateixa situació i ací és on caldrà incidir. Per exemple, no és el mateix quan parlem de treballadors amb sous elevats que amb sous baixos. En el primer cas caldrà una disminució proporcional d’horari i sou, mentre que en el segon caldrà garantir uns salaris mínims. Això tindrà com a conseqüència que s’estrenyeria el diferencial de sous.

Caldrà replantejar-se què entenem per benestar?
Hem de redefinir l’escala de preferències personals i col·lectives per a no reduir el benestar. Treballar menys hores no ha de suposar una rebaixa en el nivell de vida, ans al contrari, ha de poder millorar-lo perquè permet dedicar més temps a les activitats personals que omplin de vida l’existència en l’àmbit personal, social, familiar i domèstic. Tot això redundarà en una qualitat de vida més alta, una millor conciliació de la vida laboral i familiar i un increment de l’eficiència.

Però les resistències que hi posaran alguns seran brutals.
No negue que tot això requereix adaptació i que hi haurà tensions durant la transició, però col·lectivament resultarà menys traumàtic que els efectes familiars i socials que pot provocar un atur massiu.