Els moviments socials i sindicals s’uneixen contra l’auge de l’extrema dreta i el control global per a defensar els drets democràtics.
Miguel Àngel Ferris Gil
Periodista
« Parlàvem per les puntes
dels cabells eriçats
i amb el rostre tremolós, silenciós,
malgrat tot,
malgrat tot avançàvem. »
(Cançó «Amb la boca tancada», d’en Ramon Muntaner)
En són molts els i les cantautores que pels anys setanta i principis dels huitanta enlairaven la seua veu per a expressar els sentiments dels seus pobles enfront d’un escenari de dictadures violentes, invasions militars i amenaces nuclears, en un clima apocalíptic de finals de la Guerra Freda. Tant la nova cançó, com la cançó protesta antibel·licista i antiracista als Estats Units o la plèiade de grups llatinoamericans sorgits en l’època en foren la millor mostra, esdevenint fenòmens de la cultura popular.
Malgrat la fi d’aquella etapa, un nou ordre internacional, basat en el mateix model econòmic que havia provocat ambdós guerres mundials, però amanit amb els ingredients del capitalisme neoliberal, es va imposar amb l’impuls d’una globalització desigual. Mentre Samuel P. Huntington formulava, d’una banda, la fi de la història en 1993 i, al mateix temps, la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro denunciava els efectes del canvi climàtic davant la inacció internacional, d’altra banda, les amenaces planetàries i sistèmiques continuaven avançant sense frens. Van ser els moments dels fòrums socials mundials (2001) i l’altermundialisme com a moviment.
L’esgotament de les receptes polítiques tradicionals i els efectes devastadors de les dures mesures provocades per la crisi del model especulatiu i d’endeutament piramidal d’Occident (2008), deixaren pas als nous governs progressistes de la Marea Rosa a l’Amèrica Llatina i, anys més tard, a la Primavera Àrab i els moviments d’indignats. Aquests ompliren les places i carrers del nostre i de molts altres països, sembrant d’esperança el que un postmodernisme polític i cultural havia cercat de negar.
Però és a partir de 2010 quan la reacció de les elits mundials i dels sectors neoconservadors dels Estats Units van revifar noves formes de colpisme, els anomenats lawfares. Des d’aquest monstre de set caps, el judicial, mediàtic, econòmic, polític i altres, atemptaren contra els avanços en llibertats ciutadanes i drets econòmics i socials, aconseguits amb moviments de resistència i processos electorals democràtics, liderats per un ampli ventall de dirigents d’esquerres. D’altra banda, els emissaris d’aquests sectors i les seues fundacions o think tanks s’expandiren mundialment a través de les xarxes socials al servei de la ultradreta, a la qual doparen financerament i mediàticament, fins a fer-la arribar als governs europeus.
I així, arribem a un punt d’inflexió de la història
Ja en 2007, la periodista canadenca Noemi Klein va formular la seua teoria de la doctrina del shock. Aquests anys no han sigut més que una demostració de la seua aplicació al peu de la lletra. Des que en 2016 va guanyar Donald Trump el Capitoli, al món s’han accelerat canvis radicals que han suposat una regressió històrica sense precedents. Els sistemes liberals occidentals s’han vist arrossegats en una deriva indeturable, mentre els diferents negacionismes (climàtic, científic, històric, etc.) han substituït el sentit comú i els consensos internacionals. S’ha encetat una guerra pel control del relat de l’actualitat, tenyida per la moda del roïnisme i l’estratègia de l’odi, la mentida i la por. Com un tsunami han anat guanyant territoris fins a arribar al recent triomf del president taronja.
En tan sols un any, aquest dirigent ha provocat un gir total de les convencions internacionals, dels equilibris i contrapoders democràtics i de l’incipient multilateralisme geopolític que amenaçava el domini de la potència guanyadora de la 2a Guerra Mundial i de la Guerra Freda: els Estats Units. Amb una aliança indubtable amb el lobby sionista ben present a les entranyes del país, i la imposició d’un racisme normalitzat contra els immigrants, els antifeixistes i els islàmics, la nova dreta americana i els seus aliats europeus han declarat obertament els seus propòsits sense inhibicions: el domini blanc i anglosaxó, patriarcal, totalitari i judeocristià, declarant enemics la resta de la humanitat i decapitant sense pietat els mandataris que se’ls oposen.
La nova doctrina Donroe, que suposa una revisió extrema a l’alça de la clàssica política internacional estatunidenca (doctrina Monroe), posa en risc la totalitat de governs democràtics d’Amèrica, el “seu” hemisferi occidental, mentre justifica una nova fase de dominació creant tota una mena d’institucions paral·leles —Junta de la Pau per a buidar l’ONU de contingut, Escut de les Amèriques, etc.— per a imposar els seus plans. Aquesta darrera coalició pretén promoure una nova aliança militar de governs conservadors amb l’excusa de combatre el narcotràfic i la delinqüència, però amb l’objectiu real de sacsar els recursos i matèries primeres de la regió i barrar els acords comercials i la creixent penetració de la Xina, Rússia i els BRIC.
Coratge, decisió i mobilització unitària: un bri d’esperança
La història ens demostra que els cicles es succeeixen en forma d’espiral i ara ens trobem amb un clar retrocés en el sistema de valors, en què s’incrementen les desigualtats econòmiques i l’abús de la força per damunt de les reglamentacions internacionals. Davant d’això ens preguntem… I no hi podem fer res ?
A Porto Alegre s’acaba de produir una nova cita que marcarà l’agenda global, amb la Declaració de la Conferència Internacional Antifeixista, on ha participat el representant d’Intersindical Valenciana, Albert Sansano. Enfront de la feblesa d’una esquerra partidària, dividida i amb moltes inèrcies del passat, de bell nou són els moviments socials i populars, també els sindicals, els qui estan forjant una nova aliança, com també va passar a València en 1937 en el II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes, en un escenari també alarmant al qual les potències occidentals no saberen o volgueren fer front.
La mateixa data del Primer de Maig és una bona ocasió per a adonar-se del fet que els progressos de la humanitat, i especialment de les classes treballadores i els pobles oprimits, no s’han obtingut sense la conscienciació i els processos d’acumulació de forces que oportunament permeteren guanyar o arrancar els drets a les elits governants.
Amb una societat civil valenciana empoderada, que ha sabut respondre al carrer a un govern ultraneoliberal, devorador de vides i benestar, i mostrant una creixent mobilització contra el genocidi de Gaza o l’intervencionisme militar al Mediterrani oriental, podem i devem forçar els governs a reaccionar urgent i contundentment, per a fer front a la nova pandèmia feixista que posa en perill de nou a la humanitat.
I, com va dir el sempre capdavanter i benvolgut Lluís Llach, “… «I en Maurici sap què fer,
trobarà els companys i sortirà al carrer!».