Malifeta es reinventa amb Brega (2026), un disc explosiu que evoluciona cap al rap i l’electrònica amb nous integrants de Zoo. L’àlbum destaca per una sàtira política punyent i lletres corrosives que conviden a la crítica social. Una obra coral i valenta que reivindica l’escolta sencera com una autèntica “falla d’especial”.
Vicent Xavier Contrí
Mireia Matoses (Pupil·les) i Arnau Giménez (Zoo, la Gossa Sorda) s’estrenaren fa tres anys amb el nom de Malifeta per a seguir experimentant amb les músiques urbanes i omplir els buits artístics que han anat deixant les bandes de les quals han format part. El segon llarga durada que presenten ara, Brega (Último Pasillo 2026), suposa un canvi substancial en tots els sentits. D’entrada la formació inicial ha crescut —i de quina manera!— amb les incorporacions d’Ana Rajadell a les veus i dels exZoo Toni Fort «pxllt» (peça angular del disc), Marcos Úbeda i Hèctor Galán. El resultat musical és ben interessant. Pareix que han volgut aparcar els ritmes ancorats en el reggaeton per a créixer en una barreja d’estils que toquen el rap, el pop i l’electrònica, amb alguns embolcalls de música tradicional. El resultat és explosiu i les lletres, pura dinamita. Crítica i sàtira amb enginy i gràcia. Com una falla d’especial.
En una indústria musical on primen les cançons soltes i els llançaments efímers, seria bo escoltar-se Brega del principi al final, i per ordre. Així podrem gaudir de les cançons i de les intencions —que en són moltes—. És difícil recomanar segons quins talls del disc, però coincidirem en el fet que el tema que dona títol al llarga durada és una autèntica joia, que recorda en les tornades els grans èxits trencapistes dels noranta i els teclats contagiosos de Zoo. Per parlar dels corrosius textos (Orxata en la memòria) necessitaríem més paper, però com a mostra ens en valen uns quants dels versos que conformen «Ídol»: «La conselleria de tortura, talla dos orelles i la cua, la ignorància és una assignatura, Institut Valencià d’Incultura, extrema i dura. Volen silenciar a Miguel i a Vicent. Has vist les dentoles de rata del president? El «consejal» és un ruc que té poreta del poder del Camacuc, (Quin horror), sàtira i llibres infantils, (Quin terror), que m’ocupen la casa que no tinc (…)».
Finalment, cal remarcar la deliciosa «De nit» —amb el parloteig musicat d’Arnau i l’acompanyament de Mireia», l’himne a l’autoestima identitària amb «Raboseta» —quina tornada més ben parida— i les col·laboracions de luxe amb Sandra Monfort, Quinto i Toni S. Panxo. Deu cançons, una brega. A la batalla!