Cada mes d’octubre dels últims anys, les persones pensionistes involucrades en la defensa d’unes pensions dignes marxem a Madrid per inundar els carrers i alçar la nostra veu en un clam comú: per unes pensions dignes i públiques
Pilar Medrano Luján
Pense Pensions Dignes
Cada mes d’octubre dels últims anys, les persones pensionistes involucrades en la defensa d’unes pensions dignes marxem a Madrid per inundar els carrers i alçar la nostra veu en un clam comú. Enguany, el dia triat per la COESPE (Coordinadora Estatal per la Defensa del Sistema Públic de Pensions) va ser el 26 d’octubre, i allà que vam anar per manifestar-nos, junt amb el restant d’associacions de pensionistes, marees i sindicats alternatius de tot l’Estat, per unes pensions públiques i dignes.
La jornada reivindicativa a Madrid sempre és un dia en què hem de matinar. Recórrer els vora quatre-cents quilòmetres que ens separen suposa alçar-se a les cinc del matí, pujar a l’autobús a les sis, per arribar abans de les onze, hora d’inici de la manifestació. L’autobús el compartim amb els companys i companyes d’Alzira, i d’Ontinyent. Enguany també hem comptat amb companyes de l’Associació de Jubilats de Polinyà del Xúquer, que han començat les concentracions després d’haver fet, en el seu local, una xarrada informativa sobre el present i el futur de les pensions.
Durant la primera part del trajecte, en el silenci de la nit i amb la cadència somnífera de l’autobús, tots i totes aprofitem per a continuar dormint fins a arribar a l’àrea de descans de l’autovia, on fem un bon desdejuni. Amb la llum del dia, de tornada a l’autobús, les converses amenes amb el company o la companya del seient del costat pronostiquen el bon ambient regnant durant la jornada que estem a punt de viure.
Ja a Madrid, l’autobús aparca en el lateral del parc de el Retiro i, després de les recomanacions del xòfer sobre l’horari de tornada i el lloc de retrobament, iniciem el camí cap a la capçalera de la manifestació.
Malgrat l’absència d’algunes plataformes, com la Plataforma de Cadis o de Canàries, que tot i que no pogueren vindre a Madrid, sí que celebraren la manifestació al seus llocs d’origen, l’afluència va ser massiva. Sense entrar en la guerra de xifres, el ben cert és que, quan la capçalera ja estava arribant a Sol, encara hi havia manifestants que no havien mogut d’Atocha, que era el punt de partida.
Entre consignes, crits i cartells, en una jornada ennuvolada però esperançadora, vam poder reivindicar el següent:
Per acabar la manifestació, els portaveus de cada una de les entitats que, junt amb COESPE, havien convocat la manifestació, llegiren el manifest, amb el desig d’avançar en la lluita per a conservar un sistema públic de pensions per als nostres fills i filles, nets i netes, perquè governe qui governe, les pensions públiques i els drets es defenguen!