El personal sanitari de Catarroja relata el trauma viscut durant la dana i la seva resposta exemplar. Ara, treballen en condicions precàries mentre el centre es rehabilita, atenent una població més necessitada i resilient
Rosa Monzó
Tècnica en Cures Auxiliars d’Infermeria C.S. Catarroja
En 1995, vaig arribar al centre de salut de Catarroja, que estava voltat d’horts de tarongers. Deu anys més tard, l’asfalt i el ciment eren tot el que hi havia al voltant. I ja coneixem el refrany: «A la vora del riu, no faces niu». El que passà el 29 d’octubre ja ho sabem. El que no sabíem era que en Emergències cap persona era capaç d’interpretar les dades del matí i que corrien per mitjans de comunicació i xarxes socials. La vesprada nit que van viure les companyes del centre de salut difícilment s’esborrarà de les seues retines; ajudant la gent que entrava per a refugiar-s’hi, plorant d’impotència quan sentien els crits d’auxili, sense poder fer res per la força de l’aigua, veient com el nivell pujava fins al primer pis i, sobretot, aquell soroll ensordidor de l’aigua.
L’alba del dia 30 ens oferia una visió apocalíptica després del tsunami. La reacció de les companyes passada eixa nit va ser exemplar fins a hores d’ara, quan encara estem adaptant-nos a les circumstàncies, a la manca d’espai i de mitjans per a treballar i atendre dignament. De moment, i fins que el centre de salut estiga rehabilitat, es comparteixen les consultes d’infermeria, comare, treballadora social, pediatria i medicina general. Hi ha serveis que s’han traslladat a Albal, com és el cas de rehabilitació, UCA (Unitat de Conductes Addictives) i Salut Mental. L’equip d’Odontologia s’ha desplaçat a Silla. Així, els malalts han d’acudir amb els seus mitjans de transport als respectius pobles, sempre que disposen de cotxe, perquè la majoria de veïns s’han quedat sense vehicle i el transport amb ambulància és molt deficitari.
M’agradaria remarcar la professionalitat de companyes i companys, que diàriament fem un gran esforç, amb unes agendes plenes i una població que, després del trauma patit, té moltes més necessitats d’atenció per part del personal sanitari. Una població que mai tornarà a ser la mateixa i que, probablement, després d’aquests dies viscuts, serà més resilient i sobretot tindrà més consciència de la importància de la solidaritat i la dignitat com a poble.