Des del 29 d’octubre no podem dormir, el malson s’ha transformat en trauma. La ràbia, la impotència i la immensa tristesa no ens deixen descansar.
Josep Vicent Codonyer Soria
Veí de Catarroja
Des del 29 d’octubre no podem dormir, el malson s’ha transformat en trauma. La ràbia, la impotència i la immensa tristesa no ens deixen descansar. Els caps i els cors van a mil amb el que hem viscut, amb el que hem patit, amb les històries de la meua família, amics i veïns. Cotxes a la cuneta de les carreteres, dins del barranc, a la marjal, amb famílies mortes dins. Veïns ofegats als seus garatges intentant salvar el cotxe. Gent major morta ofegada a la seua llar de planta baixa. Una dona que s’emporta el corrent i desapareix per sempre més. Una família que va eixir bussejant a través de maleter del cotxe, engolit per un remolí quan tornaven de treballar. Companyes i companys arrossegats pel corrent damunt dels cotxes quan tornaven de l’escola.
Treballadors aïllats al sostre de l’empresa, en un lloc elevat o dalt d’un camió. Moltes mortes per treballar, perquè es van negar a tancar els centres educatius i centres de treball malgrat l’alerta roja i la que estava caient rius i barrancs amunt.
Des d’aleshores, continuem sobrevivint entre el fang les persones que ho podem contar. Vàrem passar un, dos, tres dies sense llum i sense connexió telefònica. També sense aigua. Recorde amb alegria el moment en què vaig sentir un fil d’aigua per primera vegada emergir de l’aixeta, i vaig poder estirar la cadena del WC, tot un luxe. Això sí, vaig tardar setmanes a tindre aigua de dia i gas per a poder dutxar-me amb aigua calenta. Ara ens queda encara el fang, els carrers s’han convertit en pistes plenes de terra, d’objectes no identificables i de pols. Pols que ho cobreix tot, que ens entra als pulmons i ens ofega.
Plore pels morts, pels que s’han reconegut oficialment i pels que s’han esborrat dels llistats de la vida i la mort per no tindre papers, per no tindre ningú que els reclame. I done gràcies als milers de voluntaris i voluntàries que ens han ajudat en aquests moments tan durs. Sent la ràbia del meu poble, dels meus veïns, dels meus companys mestres davant la incompetència del nostre govern, pel seu abandonament a la nostra sort. No venen a vore els nostres carrers, les nostres escoles destruïdes, les nostres cases assolades perquè no taquem la seua foto de fang i improperis. Tot per la incompetència i negligència criminal del nostre Consell, que no ens va avisar a temps. Estaven de festa mentre els valencians i valencianes ens ofegàvem, i continuen desapareguts un mes després.